New York (31/1/2010 – 26/4/2010)

Benvinguts a MacDonough.

Posted in General by ramonprats on 27 Abril 2010

Anuncis

Beeeety!

Posted in General by ramonprats on 27 Abril 2010

Avui, per última vegada, nets i polits hem encarat MacDonough per agafar el metro, aquesta vegada, en direcció a l’aeroport. Ara mateix estem al JFK fent uns gintònics de franc. Hi ha un taulell de mostres de tanqueray, que a efectes pràctics és el mateix que dir que hi ha barra lliure, em sembla que dormirem molt bé a l’avió.
Ahir vam anar al Cornelia, hi havia un concert “cd release” d’un trombonista jovenet, tocant amb en Bill McHenry, un dels habituals del blog, en Ben Monder, en Jochen Rueckert i en Jorge Roeder. L’escena d’abans del concert va ser ben bé com presenciar un dels moments gloriosos d’en Frank Spencer de “n’hi ha que neixen estrellats”. La cosa va anar així:
Arribem al local una estoneta abans de l’hora prevista i a l’escenari hi ha tot el grup menys el baixista. El trombonista està parlant per telèfon: “no, avui toquem al Cornelia!!! vine, ràpid!” i després de penjar es dirigeix al públic i diu: “perdoneu, però el baixista s’ha pensat que el bolo era en un altre lloc i tardarà una mica, però començarem tan bon punt arribi”. Al cap d’uns 20 minuts arriba el baixista i fa una entrada espectacular amb el contrabaix passant pel passadís estretíssim i xocant amb la gent que mentrestant l’està aplaudint i xiulant. El noi es posa molt nerviós i puja a l’escenari per muntar. Posa un peu a l’escenari, fa mitja volta amb el baix i tira a terra una copa plena d’aigua que estava just al costat dels pedals del trombonista (sí, portava pedals…). Meeeeerda! fot un merder increïble. Amb una mà agafa el baix com pot, amb l’altra agafa un paperet i intenta treure l’aigua, tot movent els pedals, embolicant els cables, etc. En resum, un desastre. Entre treure la funda i eixugar el mullader, tots acaben agafant el baix, ara un ara l’altre, menys en Ben Monder que està repassant els temes, està al seu univers. Quin xou. Ah, abans de començar el bolo, va tirar la copa a terra unes quantes vegades més. La veritat és que quan van començar a tocar, teníem ganes que l’escena durés una mica més, sembava un gag d’El Tricicle.
El bolo va ser una mica d’aquella manera, hi havia un tema country, un tema tipus “standard”, un tema free, un tema… van tocar tots els pals. El trombonista suposo que en ser el seu disc de debut, volia demostrar que “pot amb tot”  però la sensació que es desprenia era que “no sap a què jugar”. En Bill va tenir alguns intents d’aixecar el bolo, posant-hi tota l’energia que s’hi pot posar, i en Ben Monder també, però diguem que amb la cara no ho demostrava pas, mantenia aquell rostre inexpressiu tant seu (deu ser un bon jugador de pòker). En Jochen Rueckert no podia fer gaire res, prou feina tenia llegint els temes (el bateria original és en Billy Hart) i amb estirar el baixista. Nedava a contra corrent, vaja. En general va haver-hi bons solos, però el concert va ser, com diria la meva mare: “una merda numbru 1”.
Sortint vam anar al Fat Cat, a fer uns ping pongs, unes cervesotes i uns billars. I cap a casa falta gent!
I aquesta és l’última crònica… això sí, ens hem deixat algun personatge digne de ser recordat. Ahir no hi era, però l’hem trobat a molts concerts. Es tracta d’un personatge que es dedica a gravar els bolos i a tirar fotos. És un home d’uns cincuanta anys, alt, prim, calb i amb ulleres. I fa molta i molta ràbia, és molt repel·lent. Sempre es posa a un costat de l’escenari, amb el seu ordinador i la seva càmera amb trípode. Al mig de l’escenari hi fot un micròfon que suposo que deu ser boníssim, i es dedica a gravar el concert i a fer fotos. El millor de tot, quan mostra la seva repel·lència amb tota l’esplendor, és quan fa un discurs abans del concert. Oh, quina rrrrràbia, per l’amor de Déu! El tio es dirigeix al públic i diu: “hola, avui, com veieeeeu, estem gravant el concert, així que si us plaaaaau, estigueu moooolt silenciosos i sobretooooot, sobretooooot, apagueu els vostres “electronic devicesss”, no els poseu en silenci, apagueeeeu-los del tot. Si els deixeu en silenci, el micro ho detecta i fa un “tzzt, tzzt” que queda gravat. Especialment els iphones. Gràcies”. La frase en si, el que diu, no és odiós, però és la manera com ho diu. Té una veu agudeta i parla amb una entonació, amb unes pauses, que són perfectes per fer ràbia. I el millor de tot és que quan parla fa uns gestos amb les mans com si estigués fent una pregària, inclinant-se endavant sempre que diu “pleeeeeeeease” i tancant els ulls intermitentment i posant els ulls en blanc, especialment quan diu lo del “tzzzt, tzzzt”.
Un altre personatge per recordar és en Chris, el “mosso” del pis. Un home del barri, negre com el carbó i simpàtic com ell mateix, i amb unes dents d’or que sempre que somriu (sempre, vaja) se li veuen. Entrenyable.
I l’últim personatge que m’agradaria recordar és una dependenta d’una botiga de partitures, a prop del Carnegie Hall. He intentat descriure-la però no sé com fer-ho. El que puc dir és que era una dona gran i que tenia un sentit de l’humor finíssim. Portava unes ulleres d’aquelles que només serveixen per llegir, que s’aguanten per la part final del nas, i quan et mirava, sempre ho feia per sobre de la muntura. Cada frase que deia era una acudit boníssim, amb l’Albert no podíem parar de riure. Em sembla que l’únic que va dir amb un cert to seriós va ser quan va explicar que en Tony Williams li va demanar unes partitures d’un quartet de corda, no recordo quin. Quan vam marxar de la botiga, ens va dir: “teniu, agafeu una targeta de la botiga i quan veieu algun paio ros amb els cabells llargs la hi doneu, que segur que toca música clàssica i busca partitures”.

I no sé què més dir, això ja s’ha acabat! Després de tres mesos intensos ara s’ha de veure què en fem de tot plegat. Per ara, puc dir que m’ho he passat molt i molt bé, que he rigut molt, que he plorat molt, que m’he tirat molts rots i molts pets, i que he estat molt immers amb tot el que la música implica. Hem tingut petits entrebancs, però res d’important, hem tingut molta sort. Torno a casa amb la butxaca buida però amb la sensació d’haver fet el que volia fer. No sé si he trobat el que hi venia a buscar, suposo que necessito un temps per poder-ho dir.
Res més, només falta donar les gràcies a tots els que heu anat seguint el blog i dir-vos que ens heu animat molt a tots plegats, sempre feia molta il·lusió veure com la gent anava dient coses. Moltes gràcies.

PD: ara sí, ara ja escric des de Catalunya!!! “Man, be lazy, this is Barcelona” diria en Bill. La sensació ha estat ben bé aquesta, aquí tothom va molt més tranquil. Ara me n’adono que m’havia acostumat al ritme frenètic de NYC i ja no era conscient que allà van amb un coet al cul tot el dia. I, per l’amor de Déu, quin plaer poder dir “què et dec?” amb un català ben pagesot després de veure un cafè decent. Bon cop de falç.

Somethin’ Else

Posted in General by ramonprats on 25 Abril 2010

Avui ha estat un dia d’emocions fortes. He començat fent una sessió amb en Javi Moreno i en Don Friedman. Si, si, el mateix que va tocar amb l’Ornette Coleman el 1959. És un home molt grandet i molt amable. Ens ha obert la porta, vestit amb un xandall d’aquells brillants, que semblen de xarol, i amb una samarreta rosa, d’un festival de jazz de l’any de la Maria castanya. Ah, sense oblidar un detall de caracterització indispensable: unes ulleres penjant del coll, subjectades per un fil d’aquells… Hem tocat standards i temes seus, el tio està molt i molt en forma, m’ha sorprès, toca de pebrots. Hem fet una pausa, i ens ha explicat coses de l’Ornette, de primera mà!!! És clar, jo no hi havia caigut, però ell hi va tocar quan encara no s’havia gravat el Sometin’ Else, o sigui que no tenia ni idea de què anava la cosa. I va al·lucinar, va haver de fer-se els papers ell, tot i que diu que: “pffa, pels solos no em servien pas, no veus que aquells animals foten el que volen! no els pots seguir de cap manera!”. També ens ha explicat que va viure amb l’Scott LaFaro fins que es va morir, i va dedicar-li un tema, una balada. I l’hem tocat… que fort.

I al vespre, hem tornat al Lincoln Center, com uns senyors. Mare meva… Avui han tocat el programa sense canvis, han començat amb el “Joc de Cartes”. I després, igual que ahir, les mateixes obres, les mateixes notes, els mateixos músics i el mateix director, però no tenia res a veure. Al final, hem tornat a fer salts, abraçades, crits i ha estat un bany de llàgrimes, sense exagerar. Baixant les escales del Lincoln Center, una parella de gent gran que se’ls veia molt satisfets amb el concert ens han dit: “aquest director ha demostrat a quin nivell pot arribar l’orquestra, normalment no sona així”. Jo no tinc ni idea de com sona normalment, però em sembla que si mai torno a sentir una orquestra tocant així, seré molt feliç.

Lincoln Center

Posted in Albert, Ramon, Txema by ramonprats on 23 Abril 2010

Ja fa temps que vam comprar unes entrades per avui, per anar al Lincoln Center. La New York Philharmonic tocant Stravinsky: Joc de cartes, la Simfonia dels Psalms i la versió completa de l’Ocell de Foc, dirigida per Valery Gergiev. És a dir: una orquestra de primera divisió, un director de primera divisió i un repertori que fa plorar, no podia fallar. A última hora hi ha hagut un canvi en el repertori, i en comptes del Joc de cartes han tocat un obra que cap dels tres coneixíem: Svadebka (Les Noces), també d’Stravinsky. I no era amb l’orquestra, sinó amb quatre pianos, cinc percusionistes, soprano, mezzo-soprano, tenor, baix i cor. Sense exagerar gens ni mica, puc dir que m’ha caigut la bava, literalment. Quina pujada d’adrenalina! L’obra és genial, especialment al final, quan es queden els pianos i les campanes. Absolutament al·lucinant.

Després han fet canvi d’escenari i han tocat la Simfonia dels Psalms, i un altre cop canvi d’escenari per fer la traca final amb tota l’orquestra tocant l’Ocell de Foc. Estem parlant de 110 músics a sobre de l’escenari, tocant perfectament junts, afinats, amb una sala que sona perfecte, i amb un director que els fa anar com vol. No sé com descriure l’emoció del moment, només puc dir que quan ha acabat ens hem abraçat, i que tot sortint ens hem comprat entrades per demà, per tornar a escoltar el mateix. Tot dit.

Els vampirs de Colòmbia.

Posted in General by ramonprats on 23 Abril 2010

Són les 6:00 a.m. i tot plegat em fa pensar que per avui s’ha acabat dormir. M’he despertat per culpa dels veïns del pis de sota. Estic intrigat per saber què recollons han vingut a fer aquests dos colombians a Nova York. La primera setmana d’estar al pis van pujar per preguntar si teníem marihuana, i hi posaria la mà al foc que n’han trobat (a vegades pujes per les escales del pis i per l’olor diríes que s’està firmant un tractat de pau de manera autòctona). I també diria que no només han trobat marihuana… a la nit tot sovint fan merder, talment com si fos una festa amb en Guti i en Chimo Bayo, com una onada de “subidón” de pastilla (uea!). Sembla que et passi una manada de búfals per sota el llit, dura uns 10 minuts, el temps suficient perquè et despertis. Després, uns minuts de tranquil·litat (no sé si estan liant el porro o preparant les “clenxes”) i sant tornem-hi. Això si, durant el dia són molt callats, deu ser perquè fan horari de vampir. De fet, l’amo del pis ens va dir que s’havíen queixat perquè no els deixàvem dormir, però el que els covards no van dir és que eren les 4 de la tarda… i dic covards perquè esquiven totes les mirades, és impossible parlar amb ells mirant-los als ulls. Avui, no sé què han fotut, però a les 6 s’han posat a cridar com uns desesperats, i no he pogut més, he obert la porta i els hi he deixat anar un “xxxxxxxxxt!” que han callat de cop. El mal ja estava fet, però. He intentat agafar el son una altra vegada, he fet unes croquetes amb els llençols, i entre el meu estimat company d’habitació, que ha començat a respirar com si fos en Darth Vader, i l’esquirol que ha vingut a gratar-se el nas al costat de la finestra fent aquell nyic, nyic, per avui se m’ha acabat fer nones. Ja veig a venir que al migdia, al concert de la filharmònica de Nova York, faré cops de cap com si fos un concert dels Ramones.

Ahir vaig menjar sopa i em vaig trobar en Chris Potter.

Posted in General by ramonprats on 22 Abril 2010

Dinar tibetà i session amb l’Albert, en Javi Moreno, la Marta Sánchez i en Paul Orbell. N’hi havia més d’espanyols que d’americans!!!

Al vespre, després de menjar una bona sopeta amb noodles vaig anar al Birdland a sentir el quintet d’en Dave Holland i em vaig trobar en Chris Potter. El tenia just al costat, parlant amb una noia. La veritat és que no podia evitar escoltar la conversa, bastant profunda per cert, sobre les diferències entre tocar als EEUU i Europa. Després del seu festeig va anar a buscar el saxo i va començar el bolo: Dave Holland, Robin Eubanks, Chris Potter, Steve Nelson i Nate Smith. Boníssim, quan tingui una estona el penjaré.

BBQ on the roof

Posted in General, Ramon, Txema by ramonprats on 22 Abril 2010

Abans d’ahir vam anar a una espècie de festa/barbacoa a casa del trompetista net i polit i del guitarrista jovenet i trempadot. En aquest pis hi viuen més músics, entre ells, el que em va deixar la bateria per poder fer el bolo. Per demanar-la i fer les gestions pertinents ho feia per mail, i hi havia alguna cosa rara que no acabava de lligar…
Vam quedar que hi aniria al migdia i vam aclarir què necessitava (el bombo, el goliat, etc.), perfecte. Arribo al pis i m’obre un noi: “Ei, hola, què tal?” dic jo; no recordava el nom del que firmava els mails i no em volia arriscar, així que li dic: “mmm, el bateria de la casa està a baix?” ell, amb cara de no entendre res em diu que si. Jo vaig pensar que era normal que no entengués res, potser no l’hi havíen dit que jo hi aniria. Bé, baixo. Al pis de sota hi ha una sala comuna, que és on hi tenen la bateria muntada, i algunes habitacions. Precisament, la porta del bateria està tancada, truco: “ei, que sóc en Ramon, que vinc a buscar la bateria” , al cap d’una estona m’obre la porta amb cara d’adormit i em diu: “tu mateix” i passa de mi. ?!?! No entenc res, per mail era molt atent i ara em fa això??? Home, jo entenc que l’he despertat, però són la una del migdia i ja estava avisat que vindria, no ho entenc. El torno a molestar per dir-li si hi ha fundes i ell em diu que no, aquest cop sense obrir-me ni la porta (!!?!?!). Bé, ja s’ho farà, penso jo, i començo a desmuntar la bateria. Quan marxem del pis amb en Marc i en Txema, veiem que el noi que ens ha obert encara està allà, pal plantat i amb cara d’estar presenciant una escena surrealista, passem per davant seu amb tots els trastets i diem adéu. I per tornar la bateria, tres quarts del mateix… El noi que m’obre la porta és el de l’altre dia, dic hola i torno les coses al seu lloc, el bateria no hi és. No marxo sense abans dir-li al noi de la porta que li doni les gràcies al bateria i em diu: “ok” un cop més amb cara de no entendre res.
Durant la festa vam descobrir la confusió i ens vam fer un bon fart de riure, resulta que l’amo de la bateria és el que m’obria la porta!!! Home, aquest si que fot cara de dir-se Hajime, però jo no hi vaig caure perquè ell és guitarrista, i el més normal és pensar que el bateria de la casa és el que té l’instrument, no? Ai senyor!

Normes per escoltar un concert al Carnegie Hall

Posted in General by ramonprats on 21 Abril 2010

Sophia Rosoff

Posted in Txema by ramonprats on 21 Abril 2010

Don’t force anything, just go where you want to play and do it.

Play for the sound, not for your eyes.

Duot al Downtown Music Gallery!

Posted in Albert, Cuevas, General, Ramon, Txema by ramonprats on 20 Abril 2010

Té pebrots veure per primera vegada als Duot i que sigui a Nova York. Ha estat un bon bolo, però jo m’he quedat amb les ganes de veure’ls més a tope: el grup d’abans s’ha allargat molt, massa, i quan els de Duot s’hi han posat, la sala tenia la meitat d’energia i de públic: en Marc, un noi que s’ha quedat, el dependent i jo.

Han tocat dos temes, o sets, perquè em sembla que dins d’aquests n’hi havia diversos, de temes. L’Albert ha estat molt imaginatiu, molt, ha conduït molt bé la música. L’única pega que li he trobat, potser per la meva posició, és que el so m’arribava molt matat, no sé si era en comparació al saxofonista d’abans o era per la projecció del so. I en Ramon ha tocat molt bé, amb uns plats que sonen de pebrots, i molt pendent de “fer la seva feina”.

Sentint-los tocar passen moltes coses, hi ha moments de tot, però mai sona forçat, es deixen molt espai i valoren totes les aportacions de l’altre. I els camina molt bé, la música sempre està en moviment. M’agrada quan van junts, i més quan no hi van…

En fi, perdoneu el misticisme. Avui era dia Sophia. Aviam si en Marc penja alguna foto del bolo, i us feu una idea de l'”antro” on tocaven.

…n’hi ha d’altres que tenen una explicació molt simple.

Posted in General by ramonprats on 20 Abril 2010


Aquí no hi ha cap truc, són els últims 11$ que em queden. Si comptem que n’hi dec 30 a l’Albert del taxi d’ahir, i que el tren per anar a l’aeroport en val 5… no, val més no comptar-ho.

Última setmana…

Posted in General by ramonprats on 20 Abril 2010

D’aquí set dies, i si el volcà islandès ens ho permet, agafarem l’avió cap a Barcelona. No em puc treure això del cap…
Avui tota la mainada del pis ha anat a la classe de l’Steve Coleman (a veure si s’animen a fer un post!) i jo m’he quedat a casa. Tenia pensat anar al concert d’en Joe Lovano, era una ganga, només valia 10$. Però tinc les orelles saturades i el cap a punt d’explotar amb tanta informació, així que he fet una excursioneta pel barri per començar a mentalitzar-me que això s’acaba i per ordenar les idees.
Aquests últims dies els estem aprofitant (en Marc i jo) per estudiar els temes nous de Karion, en Txema està estudiant Bach, que demà té classe amb la Sophia i l’Albert està fent de representant de les escopinyes picants. O sigui que tothom fa la seva, “això és free” tal com l’hi va dir en Txema a l’Albert el dia de la seva arribada.

Quin dia!!!

Posted in General by ramonprats on 19 Abril 2010

Hem començat fent una bona hamburguesa, es veia a venir que el dia seria dur. Amb la panxa ben plena i la butxaca ben buida, hem anat al Carnegie Hall, aquest cop a la sala gran, a escoltar en Maurizio Pollini tocant Chopin. Concertàs de dues hores i mitja. Hi ha hagut moments conflictius, la sang no sabia si havia d’anar cap a la panxa per digerir el tros de carn que hi residia o si havia d’anar al cap per centrar l’atenció al concert. Però realment ha estat un viatge, sort que entre bis i bis he pogut anar tornant cap a la terra.
I després, cap al concert de Duot. Bé, d’això no explicaré res, algú altre ja farà la crònica. Jo només puc dir que m’ho he passat molt bé i que no sé com hagués pogut fer el bolo sense aquests fantàstics amics que m’han ajudat a portar la bateria.
Quan hem acabat, en Bruce, l’amo del Down Town Music Gallery ens ha dit que a les 21h tocava en Hamid Drake amb en Peter Brotzman. Stpta!!! Hem agafat un taxi i cap a tornar la bateria pitant. Amb les presses, i l’acumulació de tensió de tot el dia m’ha semblat sentir que tocava en Han Benink, i m’he emocionat. Al arribar al lloc i veure en Hamid Drake m’he desinflat una mica, però quan m’he posat en situació he disfrutat el concert.
En Peter Brotzman ha tocat amb més matisos i més colors que mai. Els temes eren completament improvisats, però es veia molt clar la direcció que prenia el tema, i el conduïen molt bé. En Hamid Drake no m’apasiona, però tocant això ho fa molt bé. Es veu d’una hora lluny que és una gran persona, i ho projecta molt quan toca, això m’ha tocat.
Necessito descansar.

Breu.

Posted in General by ramonprats on 17 Abril 2010

Ahir, res per destacar: jornada de clausura i estudi. Pluja.

Avui, somni: En Rossy em feia crits…

Albert Cicera i Ramon Prata

Posted in General by ramonprats on 16 Abril 2010

Ahir vaig fer dia de desintoxicació musical. Al matí, després d’intentar motivar-me un parell de vegades i veure que el meu cos no responia als estímuls habituals, vaig entendre que necessitava dedicar el dia a fer qualssevol cosa que no fos musical. A més a més, el “weather report” deia que era l’últim dia amb sol de la setmana, així és que vaig aprofitar per anar a Central Park.

Tornant, vaig fer l’útlim pagament dels plats, i quan vaig arribar a casa no tenia ni esma per tocar. Després d’estar tot el dia caminant i jugant al frisbee estava esgotat i vaig dedicar el vespre a mirar pel·lícules. Vaig tornar a mirar Annie Hall de Woody Allen (que bona l’escena del sopar amb els sogres, quan fa una mena d’imatge subliminal i es veu en Woody Allen vestit de rabí) i després, seguint el consell d’en Henry Threadgill vaig mirar El falcó maltès. Quina gran pel·lícula!!! Manté la tensió en tot moment, els diàlegs són boníssims i en Humphrey Bogart està espectacular. Llàstima que ara ja no pugui llegir el llibre… la veritat és que amb el que em va recomanar en Dan Weiss ja tinc lectures per temps.

Avui i demà m’hauré de dedicar a mentalitzar-me pel bolo de duot, que per cert, l’han anunciat així:

This Sunday, April 18th Another Double-Header
At 6pm:
JEFF PLATZ – Guitar / DANIEL CARTER – Reeds & Winds!
KIT DEMOS – bass / JOHN McLELLAN – drums! CD Release Set!
at 7pm: DUOT!
Featuring ALBERT CICERA & RAMON PRATA!
Great Sax & Drums Duo from Barcelona, Spain!

Si ells diuen que ens diem Cicera i Prata, jo m’ho crec, tu! Ah, a la botiga ja tenen CDs nostres!!!

Eh? què dius?

Posted in Albert, Cuevas, Ramon by ramonprats on 15 Abril 2010

El pis està ple de diaris de l’All about jazz, sense anar més lluny, des d’on estic ara mateix en puc veure tres d’escampats pel menjador, però s’ha de comptar amb els de les habitacions i amb el més important de tots: el del lavabo. Aquestssss petitsssss diarisuss (broma del pis, no en feu cas…) ens van bé per establir la nostra ruta de bolos, i … on vull anar a parar amb això? ja no sé ni què escric!!! Bé, és igual. El cas és que ahir vam fer doblet, començant la nit amb: Jeff Ballard, Mark Turner, Ben Monder, Miguel Zenón i Hans Glawischnig al Jazz Standard. En Jeff Ballard era el mestre de cerimònies però no era el seu grup, el repertori el van muntar entre tots, tot i que suposo que ell hi va posar més cullerada. Quan ens vam enganxar al jazz, aquests músics estaven despuntant a l’escena mundial, eren els Bojan, Messi i Pedro del jazz de Nova York. I ara ja estan en una altra fase, no són aquells jovenets que van a tocar amb l’esperit d’estar explicant una nova història. Crec que en resum, és això. El seu torn l’han cedit a tota la fornada dels Tyshawns, Morgans, Gilmores, Weiss, Heckselmans, Morenos, Stillmans, etc.

A part d’això, veure en Jeff Ballard sempre és una inspiració! En Ben Monder va marcar el primer gol de la nit, igualet que el gol d’en Pedro amb el Depor, però en versió musical. Estava tot solet allà al darrera, i després del solo d’en Zenón, que va fer mig gol: pam! Ens vam mirar tots tres dient: “este es mi chico“. En Miguel Zenón i en Mark Turner no van acabar de brillar. En Hans Glawischnig va estar molt fi, especialment en els solos. L’últim tema va ser el Humph, d’en Monk. I sembla ser que el solo de contrabaix va conmocionar les orelles d’en Brad Mehldau. Si, si, en Brad Mehldau estava al públic, a un metre i mig de nosaltres. He de reconèixer que quan es va aixecar per anar al lavabo, una mica més i vaig a veure de quin color fa el pipí…

Després del concert, una altra pizza per un dòlar i de segon plat, un hummus que feia plorar. I cap a l’Stone a escoltar en Roger Turner, Tim Hodgkinson i Thomas Lehn. Com molt bé va descriure l’Albert, el concert va ser com escoltar un quadre de Pollock. Improvisació lliure, sorollisme, digues-n’hi com vulguis. Val la pena escoltar concerts d’aquests de tant en tant. No només se n’aprenen coses, sinó que et fan tornar-te a plantejar els fonaments de la música, les coses més esencials que per culpa de la rutina del dia a dia oblidem tot sovint.

Per acabar de completar la crònica d’ahir, falta explicar un petit detall. L’Albert va anar a classe amb l’Ellery Eskelin, un saxofonista que sempre que toca porta taps a les orelles. I resulta que el nano va amb taps per casa, també. Conseqüència ràpida de tot això? doncs que vam acabar passejant per manhattan amb uns taps a les orelles, uns que ens va recomanar el mateix Eskelin. Eh? què dius?

Sam Yahel, Matt Penman i Jochen Rueckert – Village Vanguard

Posted in Albert, Cuevas, Ramon by ramonprats on 14 Abril 2010

Hi ha alguns concerts del Village Vanguard que es poden escoltar en directe per internet, i aquest n’és un. En aquest link s’hi poden trobar alguns dels concerts enregistrats.

Van tocar estàndards i temes propis amb aire d’estàndard, tot i que es va escapar alguna versió dels Beatles per allà al mig. En Sam Yahel em va sorprendre amb el piano, sempre l’havia escoltat tocant l’orgue. De totes maneres, sovint se l’hi escapava alguna “meldauada” o “jarrettada”. Treu un bon so del piano, net i transparent, però poc projectat. He sentit altres pianistes tocant amb el mateix instrument, i n’han tret més rendiment en aquest sentit. En Matt Penman tenia el “guapo subio” si fos actor remenaria més calés. Va tocar molt bé, un bon so i fent la seva feina. S’ha de dir que en Marc va comentar que pel seu gust, en Matt va tocar massa. I en Jochen Rueckert, a part d’estar cada dia més calb i més gras, cada vegada toca millor. Controlant el volum perfectament, amb uns plats que fan plorar (els millors que he sentit aquests mesos) i tocant sempre dins del tema.

La nota negativa va ser un maleït francès que estava a primera fila i que anava més pet que nosaltres el dia del Barça-Arsenal. Aplaudia quan no venia al cas i es movia de tal manera que era impossible treure’l del camp visual. No només ens va molestar a nosaltres (em sembla que aquest “nosaltres” inclou el 100% del públic) sinó que segurament va esguerrar la gravació d’ahir…

I per rematar el bolo, una pizza per 99 cèntims, és gravíssim, no? Ara, s’ha de dir que no tornen el cèntim de canvi… no es pot permitir! un cèntim, no? uiiiiiiiu.

Vir Heroicus Sublimis

Posted in General by ramonprats on 13 Abril 2010

Aquí hi deixo el dibuix que en Quel ha fet sobre el Vir Heroicus Sublimis i el rectangle d’or (el comentari és al post dels impressionistes abstractes):

Els bolos que no apareixen a l’All About Jazz…

Posted in Albert, Ramon by ramonprats on 13 Abril 2010

Aqui a NY ens guiem, per fer l’itinerari de concerts, per una revista dita All About Jazz, on hi apareixen la majoria de bolos ordenats per dies. Ara bé, n’hi ha que no surten a vegades, sobretot bolos underground, a llocs que no programen habitualment… Doncs es veu que aquest diumenge n’hi ha un, i de ben curiós.

A una botiga especialitzada en free, Downtown Music Gallery, hi toca… DUOT! Resulta que l’Albert ha anat a comprar discs, s’ha posat a xerrar amb el venedor, li ha dit que programen els diumenges però que aquest no hi tenen ningú, i que si volien tocar-hi. Acaba d’arribar a casa, i els dos estan massa nerviosos com per escriure res, així que us deixo aquesta notícia. En Marc i jo ja us en farem la crònica…

Pianistes 2/3

Posted in General, Txema by ramonprats on 13 Abril 2010

Aquest és el post dels pianistes del mes de març, aviam què us sembla.

– David Bryant (David Bryant DBLAQUE, The Jazz Gallery). Verd encara, toca amb molta intenció però sembla que li faltin recursos. El grup és poc homogeni, no es troben. Ell tira cap a una onda que quan obre recorda a Jarrett i quan es centra a Jaky Byard. De totes maneres, ell el millor del grup, i toca amb una decisió i una voluntat dignes d’admirar.

– Frank Carlberg (Tivoli Trio, w/ John Hebert, Gerald Cleaver, Douglass Music Collective). Modernisme del bo. Em va recordar una mica el Bill Carrothers. Té un so rugós, una articulació una mica bruta… Entre tot això, però, té quatre o cinc trullos “Kenny Kirkland”, que si no n’abusés no cantarien tant.

– Bruce Barth (solo, Smalls). Buf, preciós. El piano de l’Smalls necessita una repassada, tot i que no arriba a ser el del Jamboree. De les coses més importants que en vaig treure (tard com sempre, Albert): el camine i el tempo han de ser orgànics, no metronòmics. El repertori era una barreja d’standards i temes propis. I l’estil a mig camí entre Evans en l’harmonia i Hank Jones- Tommy Flannagan en el fraseig.

– Ben Waltzer (Andrew Rathburn Ensemble, Tea Lounge Brooklyn, rhodes). Gairebé no el puc comentar, tenia pocs moments on se’l pogués apreciar. Em va semblar molt bon pianista, amb moltíssims recursos de llenguatge i tècnica, però amb massa ganes d’acaparar espai a la Big Band,

– Craig Taborn (solo, Le Poison Rouge). Doncs un dels millors concerts que he vist, la veritat. Aquest tio és espectacular! El lloc és una espècie de Birdland/Blue Note però amb gent jove i més barat, no sé si autogestionat. El tio arriba, riu, i encara no hem acabat d’aplaudir que es casca un set de free del bo de 50 minuts! En cap moment es va fer pesat, repetitiu… Al contrari, conduïa molt bé la música cap a llocs diferents, nous, i els desenvolupava amb un gust… De tècnica, va sobrat. De llenguatge, té el punt aquest negre-free a partir de Jaky Byard però amb moltes coses de contemporanis tipus Vijay. I el que transmet és un bon rotllo…!

– Jason Moran (Paul Motian Trio, The Village Vanguard). O el baixón. Està en el mateix corrent que en Craig Taborn, però no li va funcionar res del que va fer. Ho sabia fer tot, però la música no apareixia per enlloc. El Greg Osby no va ajudar, tampoc. Només en Motian, que els esperonava durant el bolo, ho va salvar. Cal dir, però, que al contrari que l’Osby, en Moran no es va rendir i ho va intentar fins al final. Però estava molt incomunicat, no interactuava gens amb la resta. Repertori de temes oberts d’en Motian i algun standard que se’ls va colar.

Jacob Sacks (Dan Weiss Trio, I-Beam). Aquest dia en Jacob Sacks va estar fluixet. La música era difícil, s’havia de llegir molt i molt, a més tocaven una reducció d’una forma més gran… No va passar gran cosa. En Sacks condueix molt bé les veus, toca molt a partir d’això. Tant en l’acompanyament com sobretot als solos. I toca molt fluïd. I un mèrit més, que ens en vam adonar quan vam veure al grup de després: tenien molt bon so, aplicaven realment el “play the room”.

– Leo Genovese (Andre Matos Group, Cornelia). Al Leo Genovese es veu que ja l’havíem vist (jo no ho sabia que era ell) al Fat Cat, amb en Garzone. Allà no em va agradar gens, semblava un show. Aqui una mica més, tot i que no me’l vaig acabar de creure. Era una cosa ben alluçada. Té una tècnica espectacular, i aquest dia, si més no, no es va passar ni va tocar de més. Va fer només un solo, que no va acabar d’anar enlloc, divagava una mica. Bé, espero veure’l algun cop més i acabar-me’n de fer una idea, perquè és el típic tio que està a tants llocs i vol tocar tantes coses diferents que no li veus què hi ha més enllà. M’agradaria sentir-li el so, sobretot, i veure’l un dia que no vagi tant a remolc del grup i tibi més ell.

– Mulgrew Miller (John Scofield New Quartet, Birdland). So dolentíssim (per fora), i poca entesa, sobretot amb el Ben Street i en els primers temes, quan es quedaven a trio. Era el primer o segon dia, i no sembla que hagin tocat gaire junts, ja s’aniran posant a lloc, segur. En Mulgrew és una autèntica enciclopèdia del piano jazz, s’ho sap tot, i té un gust amb el llenguatge… Té una habilitat per entrar i sortir de l’harmonia espectacular, bàsicament perquè ho fa amb molt de gust. Llàstima el so. A més, l’Scofield tocava al doble de decibels que la resta de grup!

– Ethan Iverson (McNeil-McHenry Group, Cornelia). Bon bolo, temes del McHenry, obertets, algun estàndard, i temes de McNeil sobretot. Ethan: força curiós, de fet, tot i insistir-li molt per tal que em faci una classe i que el tio em doni llargues, només l’he sentit al disc de Fresh Sound dels Bad Plus. Mai en directe. Doncs m’ha agradat. És força curiós, però tot i que ha tocat temes modals, tocant semblant a McCoy, temes cool frasejant tipus Tristano, on se’l veia força còmode, per cert, i temes free, sempre ha entrat molt suau, mai ha forçat ni els compings ni el desenvolupament dels seus solos. A un nivell molt gran, de crear expectativa i de tocar realment el que sent i que creu que pot fer créixer la música. I també m’ha agradat, i molt, el so. Està cuidat, és maco, i sempre el té en compte, no té baixades de tensió. Molt recomanable.

– Kenny Barron (solo, Brooklyn Conservatory). Sala petita (50 persones aproximadament), piano de mitja cua. Típic auditori de conservatori, vaja. I EL CONCERT. És un dels que més m’ha emocionat des que sóc aquí, junt amb el del Roy Haynes i el del Paul Motian amb en Ron Carter. Repertori d’standards (medley Ellington, Body and Soul… i un tema propi (Lemuria). És pectacular. Toca molt maco, molt, en la línia d’Art Tatum però menys virtuós, és a dir d’aquells pianistes de swing-bebop tipus Hank Jones, Tommy Flannagan… potser amb algun matís harmònic més modern. No sé com us el puc descriure. El so potser ha estat el que menys m’ha cridat l’atenció (tenint la referència del darrer Hank Jones és difícil), però s’ha de dir que tots els acords li sonaven equilibrats, voicings de llàgrima, vaja, pianisme de tradició. Menció especial a la postura: absolutament efortless, suposo que fer un bolo així per ells és com tocar a casa…

– Fred Hersch (solo, Carnegie Hall). Doncs bé, en Fred Hersch és un pianista com la copa de un pino. Ja l’havíem vist abans, però aquest era EL BOLO, sala annexa del Carnegie Hall i piano sol. I per si no quedava clar, va tocar dues hores! Amb mitja part, això si. El repertori eren la majoria temes propis, alguns d’en Jobim (acaba de treure un disc a piano sol tocant-los) i algun standard (When Your Lover Has Gone, Whisper Not…). Ah! I una versió d’un Bach, tema, solo i cadència.

Toca amb la cadira baixa, és a dir, centre de gravetat baix, i origina el moviment des de la columna. Tot i això, no em va semblar que toqués tant a sobre el teclat com havíem treballat amb l’Albert Bover (parèntesi: en Fred és alumne de la Sophia Rossoff, l’Albert ho és dels dos, etc.). Per equilibrar i trencar la rigidesa, això si, tira la cama esquerra cap a la base de la banqueta. El peu dret el té als pedals. Veient-lo i sentint-lo tocar, realment transmet la sensació d’efortless, no sembla un pianista d’aquells que fan demostracions de força. I la seva concepció de la música hi va lligada, és clar.

En la majoria de temes barreja una exposició més o menys preconcebuda, recordant textures d’arranjaments per a grup gran: pedals harmònics, melodies harmonitzades amb dues veus, coixins harmònics amb veus totalment treballades i conduïdes, moviments de baix, baixos canviats… Tot elaboradíssim i alhora clar, molt clar. Doncs bé, dèiem que combina aquest concepte amb una espècie de teixir harmònic-motívic que creix i creix, on el solo gairebé mai és una línia de mà dreta (Bud Powell). L’efecte que produeix és d’una naturalitat, d’una inevitabilitat de la música, és tan progressiu que t’hi veus immers sense adonar-te’n.

Expressionistes abstractes

Posted in General by ramonprats on 13 Abril 2010

La visita del MoMA d’avui ha estat exclusivament de Jackosn Pollock, Mark Rothko i Barnett Newman. Ja havia passat dues o tres vegades per la sala dels expressionistes abstractes, però aquesta vegada només m’he mirat aquests tres pintors. El primer ha estat el Vir Heroicus Sublimis, el quadre vermell amb línies verticals de colors de Barnett Newman. És una tela vermella molt gran, amb cinc línies verticals, molt buit, net i senzill. És curiós perquè el va pintar l’any 1950 amb quatre línies, i just un any després va afegir-hi la cinquena línia, la que és de color daurat i que trenca amb la simetria del quadre. Suposo que el fet d’incorporar la línia daurada, no només aporta una tonalitat nova sinó que trenca l’equilibri natural de la simetria i li aporta més moviment. La veritat és que he estat una mitja hora mirant el quadre i no m’ha dit gaire res, igual com els altres dos quadres de Barnett Newman. M’agrada com equilibra els colors, les tensions que crea amb els espais d’entre línia i línia, etc, però hi ha alguna cosa que se m’escapa.
Després m’he concentrat amb Rothko, bàsicament amb tres quadres seus. Sembla ser que ell, a diferència d’en Barnett Newman, busca les emocions dels colors més que no pas les seves tonalitats. M’ho he agafat amb calma, m’he estat una bona estona mirant aquest quadre:

Al cap d’uns minuts me n’he adonat que els ulls no es poden recolzar a cap lloc, no hi ha cap color que domini, ni cap element geomètric. Els quadres d’en Barnett Newman són diferents, en aquest sentit. La vista pot passejar-se pel quadre tranquil·lament, les línies tenen molta força i creen espais, dinàmiques a sobre del color de la tela. Però amb Mark Rothko no em passava, i al no trobar cap lloc on deixar els ulls, he relaxat la mirada, sense focalitzar cap punt. I després de pocs segons, paf!!! les figures i els colors del quadre han desaparegut i només veia GRIS, un fons gris enorme, que ocupava tot el meu camp visual, i que m’aportava una sensació difícil de descriure, entre tranquil·litat i moviment. Si, el GRIS tenia moviment. Hòstia p***, m’he quedat enganxat al quadre uns cinc minuts i després he anat a mirar els altres quadres de Rothko, a buscar-hi el mateix. I amb tots he aconseguit relaxar-hi la vista i SENTIR alguna cosa. Per moments he pensat si el cafè que m’he pres abans d’entrar portava alguna substància psicotròpica… I després ha estat el torn de Pollock. Els seus quadres sempre m’han agradat, però avui, després de l’experiència amb els de Rothko, i després de tenir la vista preparada i el cap concentrat, els he disfrutat més que mai. Tinc ganes de portar els nens del pis al MoMA, a veure si també hi veuen el mateix que jo… (a veure si sóc jo, que hi he posat més pa que formatge).

Pianistes 1/3

Posted in Txema by ramonprats on 13 Abril 2010

En aquest post hi trobareu un petit resum dels pianistes que hem vist al llarg d’aquest primer mes d’estada. Les opinions no les subscriu el diari ni la resta de membres de la redacció, són a títol personal. I dues consideracions, abans que inundeu el bloc de comentaris: els noms dels grups no són especialment brillants; i sí, ens hem fet l’abonament de temporada a l’Smalls. Ah! I no hi trobareu comentaris dels organistes!

– Dave Kikoski (Jeff Tain Watts Quartet, The Village Vanguard). Lluent, amb un so brillant i atac molt percussiu i aportant molta energia al grup, recolzant al solista i… Quin solo!!

– Pete Rende (Lage Lund Group, Smalls) Jove, cohibit, bones idees, desenvolupament motivic, toca més poc que molt, introspectiu i persistent.

– Jacob Sacks (J. S. Trio, Cornelia Street Café) Jove, bona tècnica, usa recursos del clàssic sobretot en el llenguatge harmònic, no construeix acords en la manera tradicional del jazz. Molt fresc i creatiu

– Fred Hersch (w/ Ralph Alessi Duo, The Jazz Gallery) De’n Fred Hersch en parlarem més endavant, hi ha un bolo a piano sol, però per anar fent boca: estètica romàntica, basa tant els acompanyaments com els solos en la construcció a partir de la conducció de veus. I té un control molt bèstia del so, especial èmfasi en les dinàmiques!

– Kevin Hays (Joe Martin Group, Smalls) Física i musicalment, en aquest bolo, molt influenciat pel Jarrett del Quartet Americà, combina tocar in i out tant harmònica com rítmicament

– Frank LoCrasto (Eliot Zigmund Group, Smalls) Jove, endreçat, però aporta poc, al grup, ocupa un espai molt gran en els temes i no té prou material per omplir-lo.

– Kenny Werner (Ari Hoenig Trio, Smalls) Ell. Tocant molt, relaxat i gaudint, potser poc profund pel què pot ser, però fent sonar el piano de l’smalls afinat, que és molt.

– Uri Caine (solo) i Jamie Saft (Trio w/ Greg Cohen i Joey Baron, Abrons Art Center) Uri Caine MOLT bé, piano solo amb temes de Zorn amb molts recursos, de Jarrett a Cecil Taylor, so espectacuar pel piano que era (després es va veure) i una conducció de la música excel·lent, ajudat per un sentit de l’estructura bo, no es feia pesat,… Dinàmiques

Saft soso, un Jacob Sacks soso, insegur, sense tocar amb el trio, i repetitiu

– Fred Hersch (duo w/ Jo Lawry, Cornelia). Va tocar molt bé, se’l veia més còmode que al Jazz Gallery, i s’entenia molt bé amb la cantant. El repertori potser una mica massa ensucrat (era Valentine’s Day), i es nota que li agrada això, s’hi sent còmode. Però té la capacitat de tocar maco sempre i no fer-se pesat, t’acaba portant al seu terreny… Potser és per la sinceritat amb què aborda la música?

Tyshawn Sorey

Posted in General by ramonprats on 12 Abril 2010

A les 14h, xerradeta de Tyshawn Sorey. Ha explicat el que està treballant últimament, el seu estil compositiu. Ha parlat de la percepció de quelcom estàtic, dient que per repetitiva que sigui una determinada cosa, la nostra percepció canvia cada segon, l’energia és diferent i en conseqüència, deixa de ser una cosa estàtica. Ens ha ensenyat un tema seu que es tractava de 4 notes, 4 alçades que s’anaven repetint amb unes variacions mínimes de tal manera que no era mai el mateix però tampoc canviava del tot. Ha fet una comparació amb el món lingüístic dient que seria l’equivalent a escriure una frase enllaçant sinònims contínuament.
Un altre aspecte important de les seves composicions, més baterístic, és com es planteja el SO. No només està interessat en l’atac, sinó en com continua la nota i en com mor. Ens ha fet pujar a l’escenari, tots al voltant de la bateria, i ell anava posant exemples dels diferents cops als plats i als tambors provocant uns determinats harmònics.
Després ha fet el concert, i ens ha confirmat una vegada més el funcionament dels músics en aquesta ciutat: es concentren en UNA cosa i l’exploten fins al final. La música de Koan és una suite escrita per en Tyshawn que combina parts improvisades amb parts escrites i que sempre està al voltant del SO i de la idea de combinar elements per fer la música estàtica però no repetitiva. Ha estat un viatge, una gran experiència. Un bon exemple de com agafar un camí i seguir-lo fins al final, asumint-ne totes les conseqüències. Perquè, de fet, també ha parlat d’això, del que representa fer un projecte tant concret i amb tant poca projecció mediàtica. Ha dit que era conscient que poder fer concerts amb Koan és un regal. Amb aquesta gent tens la sensació d’estar escoltant una música molt sincera i molt profunda, t’agradi o no. I tot reflexionant m’ha semblat entendre una cosa: el fet de concentrar-se en un PUNT tant concret a l’hora de fer les coses (composar, tocar, en definitiva, en tot el que un fa i viu) representa que la resta deixa de tenir importància i en conseqüència tot flueix de manera més natural. És similar a passar per la corda fluixa: si mires al terra començes a moure’t d’un costat a l’altre fins que caus, però si mires a l’horitzó te n’adones que simplement es tracta de posar un peu al davant de l’altre.

Bye bye Beli!

Posted in General by ramonprats on 11 Abril 2010

Com es pot comprovar, no ens hem entretingut gaire per fer la foto, teníem ganes de menjar aquest esmorzar espectacular que ens han preparat la Beli i en Txema per amenitzar el comiat. De fet, sort que la Beli ha marxat, perquè és impossible guanyar al rummy samba si ella juga.

I ara només quedem els quatre homenots, els quatre últims exemplars d’homo jazzísticus catalanus de l’expedició 2010. Ai quina por.

Bassa!!!

Posted in General by ramonprats on 11 Abril 2010

Al matí he anat a tocar els meus estimats platerets al Maxwells, en una sala amb condicions. Oh! Després de plorar de satisfacció he baixat caminant fins al carrer 12. Volíem anar a veure el Barça al NevadaSmith, però resulta que una hora i mitja abans del partit ja hi havia cua per entrar. I per postres avui costava 10$!  Al final hem anat al thai del costat i l’hem vist allà. Ens ha acompanyat el nostre amic guitarrista xinès, i feia gràcia com deia Bassa per dir Barça i Savi per dir Xavi. El dia que li vam preguntar de quin equip era va dir: “sóc de l’Arsenal… el Barça m’agrada molt però és tan gran que no necessita el meu suport”.

Partidàs!!! El bar estava a punt d’explotar de l’ambient, els merengues s’han quedat força calladots, però. I res, després del 0-2, cap a casa, avui no he anat a cap concert.

Henri Cartier Bresson – MoMA

Posted in General by ramonprats on 10 Abril 2010

Henri Cartier Bresson estava interessat en captar el moment, no pensava amb la posterior edició al laboratori. Ni estava interessat en millorar o modificar les fotografies, un cop feia la foto s’acabava el procés. És considerat el pare del photojournalism, i va desenvolupar la fotografia de carrer i de la vida real. Estava interessat en veure com es transformaven les imatges al passar per l’objectiu. Veure com es transformen les imatges només pel fet de fixar-les en una pel·lícula, i jugant amb això. L’efecte que es crea és simil·lar als poemes visuals d’en Joan Brossa o als jocs d’en Chema Madoz, però molt més senzill. No acaba de canviar el sentit real de l’imatge, però aconsegueix mirar-la d’una altra manera, és una transformació molt subtil. Sort que m’he gastat els diners amb els plats, perquè mirant l’exposició m’han agafat ganes de comprar-me una reflex…

La flauta d’en William Kentridge i en Bill Stewart amb un pam de nas.

Posted in General by ramonprats on 9 Abril 2010

Fa unes setmanes vaig visitar l’exposició d’en William Kentridge del MoMA, però em vaig deixar la part de l’òpera. Avui he pogut veure les tres projeccions. En el primer vídeo es veuen els personatges, com es construeixen, etc. És la preparació de l’òpera. El segon és la flauta màgica, projectada sobre el sistema de pantalles que es veu a la fotografia de tal manera que sembla que tingui profunditat, com amb 3D. El vídeo és com els altres d’en William Kentridge, per si sol és espectacular, però a més a més té la música i l’argument de l’òpera de Mozart. És com una adaptació als nous temps del concepte d’obra d’art total de Wagner. El tercer vídeo és l’abstracció del segon, però a més a més, amb “titelles” animats. La música és una versió de l’original, adaptada al món de Kentridge, on es fusionen dibuixos, animacions, imatges reals projectades, titelles mecanitzats i un munt d’elements més.
Després del MoMA he baixat fins al Maxwell’s a veure si havia arribat algun plat nou. Quan he entrat a la cabina per provar els plats hi he vist que hi havia cap a 25 zildjians antics m’he tornat boig. Al cap de vint minuts de tocar i tocar m’he quedat amb una parelleta molt maca, un 20″ i un 22″. Caríssims, però boníssims. Anava tocant i tocant, canviant-los per comparar el so, canviant les baquetes, canviant de cabina, etc. Fins hi tot l’hi he dit a un paio que estava per allà que els toqués una estona, per poder-los escoltar. He demanat als de la botiga si em deixaven mirar la web del banc per veure quants diners tenia i finalment m’he decidit, els he comprat tots dos, estic boig. M’he quedat més pobre que una rata. Quan m’estava cobrant els plats, el paio de la botiga m’ha dit que ahir en Bill Stewart va estar dues hores tocant el 22″ que m’he comprat. El tocava una estona, l’agafava i caminava per la botiga mirant-se el preu. Així, durant dues hores, i finalment va dir: “m’ho he de pensar”. Nyee, si s’ho repensa i avui va a comprar-lo es quedarà amb un pam de nas.

Pharoah Sanders i xerrada amb en Dan Weiss.

Posted in Albert, Cuevas, Ramon by ramonprats on 9 Abril 2010

Ahir finalment vaig poder quedar amb en Dan Weiss, a casa seva. La veritat és que va estar molt bé poder estar una estona amb ell i preguntar-li alguns dels meus dubtes. I evidentment li vaig poder fer LA PREGUNTA.

Després de comprar dos llibres que em va recomanar en Dan al Barnes & Novel vaig anar cap al Birdland: Pharoah Sanders amb William Henderson, Nat Reeves i Joe Farnsworth. Vaig arribar bastant aviat, i mentre esperava l’hora vaig estar xerrant amb un home molt simpàtic, un japonès que fa anys que viu a NYC. Em sembla que sempre que he sortit sol per la ciutat he acabat parlant amb gent, aquí tothom és molt obert i busca conversa amb molta facilitat. És una de les coses que més em sorprèn de la ciutat.

El concert va estar bé, de fet, només per poder veure en Pharoah Sanders ja val la pena. Ell toca amb aquella influència de Coltrane tant descarada, però ho fa a la seva manera, té la seva veu. La resta del grup era una mica més artificial: un fent de McCoy, l’altre fent d’Elvin/Roy, l’altre fent de Jimmy Garrisson, etc. En Joe Farnsworth té un nivell baterístic altíssim: té un so molt maco, articula molt bé totes les notes, swinga per tots costats, etc. Però el vaig trobar massa Elvin/Roy… què hi farem.

La música d’en Pharoah Sanders és molt negre, molt blues, molt africana, i el públic era completament blanc. Quan ho vaig veure, vaig pensar que hagués estat bé sentir-lo la setmana anterior, perquè va tocar al costat de casa. Pel barri hi havia uns cartellets que deien: “Pharoah Sanders come back to Brooklyn“, i vaig pensar que segurament hauríem estat els únics blancs del públic.

Jonathan Blake quintet – Jazz Gallery

Posted in General by ramonprats on 9 Abril 2010

El quintet era de luxe: Kevin Hayes, Mark Turner, Jaleel Shaw i Ben Street. La llàstima va ser que els temes, tots d’en Jonathan Blake, no donaven per gaire i el bolo va ser força fluixot. De fet, semblava que els músics estaven una mica desganats, suposo que per culpa del repertori. La Beli, en Txema i l’Albert van anar-hi al primer set, i ja ens van avisar, però el nostre va ser pitjor i tot. Almenys ells van tenir la sort de poder escoltar en Tom Harrell tocant un parell de temes. Al nostre set van convidar a un paio que tocava l’harmònica però tot i que tocava molt bé, hagués preferit escoltar en Tom Harrell. Realment, és fort com pot ser que músics tan bons facin un bolo dolent per culpa dels temes. Què hi farem. A part del bolo, ahir va ser dia d’estudi a casa. Ah, i finalment vaig trobat aquest llibre que en Txema es va comprar ja fa més d’un mes i em feia “mirotis”. Un llibre d’entrevistes molt recomanable, n’hi ha alguna de molt profunda. Tant és així, que després de llegir-lo vam estar un dia i mig conmocionats.

4’33”

Posted in General by ramonprats on 7 Abril 2010

Aquest llibre parla de l’obra 4’33” d’en John Cage. És l’obra del silenci, una composició on no hi ha cap nota escrita, on el músic no toca absolutament res. D’entrada sembla difícil omplir tot un llibre parlant d’aquesta obra del silenci, però quan el llegeixes te n’adones de la seva magnitud. L’autor, Kyle Gann, parla des de molts punts de vista. Explica una mica la vida d’en John Cage, el panorama que hi havia en el moment que es va estrenar l’obra, la idea de la composició, la repercussió que ha tingut, la notació, les versions que s’han tocat, les versions que s’han gravat, etc. Hi ha gent molt escèptica amb aquesta obra, però crec que llegint aquest llibre les coses queden molt clares. M’ha agradat especialment pel fet que l’autor és bastant imparcial.

The piece is not actually silent (there will never be silent until death comes which never comes); it is full of sound, but sounds which I did not think of beforehand, which I hear for the first time the same time others hear. What we hear is determined by our own emptiness, our own receptivity; we receive to the extent we are empty to do so. If one is full, or in the course of its performance becomes full of an idea, for example, that this piece is a trick for shock and bewilderment then it is just that. However, nothing is single or unidimensional. This is an action among the ten thousand: it moves in all directions and will be received in unpredictable ways. These will vary from shock and bewilderment to quietness of mind and enlightenment.
If one imagines that I have intended any one of these responses he will have to imagine that I have intended all of them. Something like faith must take over in order that we live affirmatively in the totality we do live in.
Another friend of mine was disturbed about 4’33” and said with some heat that I apparently thought him stupid and incapable of hearing the sounds of everyday life which he informed me he could and with pleasure. I asked him why, if in private he could hear, he was disturbed to foresee doing so in public. To this he had to say, “You have a point”.

John Cage

You allways paint, and paint and paint…

Posted in General by ramonprats on 7 Abril 2010

Avui teníem una cita amb el Barça al Nevada-Smith, “Where football is religion” i no hem fallat. Hi hem anat amb temps per no quedar fotuts, perquè el local s’omple de gom a gom, a un quart de tres ja hem començat a fer ambient. Veure el futbol en aquest bar és tota una experiència, els partits passen molt lentament, hi ha tanta atenció, tants crits i tantes cerveses, que ho vius amb una intensitat excepcional. Realment, en aquest bar el futbol és una religió. Ens hem animat a cantar com bojos, i és clar, com que amb la boca seca no es va enlloc hem decidit posar-hi remei. Fer això amb la panxa buida és una mica perillós, i hem acabat agafant un pet bastant considerable. De fet, hem acabat iniciant uns càntics d’homenatge a personatges com en Hristo Stoichkov o en Nicolau Casaus i tot. Quan ha acabat el partit, ens hem qudat al pati del Nevada-Smith i hem conegut un advocat americà, fill de pare valencià i mare anglesa. Ell també anava molt mudat amb tanta cervesa, i hem tingut una conversa que no sóc capaç de reproduïr. Només recordo que jo l’hi he dit: “you allways paint, and paint and paint…” fent referència a un detall que em fa molta gràcia dels americans, perquè estan tot el dia pintant i mai rasquen la pintura vella. El sentit literal del meu comenatari era massa absurd per ell, i s’ho ha agafat metafòricament, dient-me que els americans porten el cor al cap o alguna cosa per l’estil. I això només ha estat l’inici de la conversa… Bon paio, hem quedat per dissabte.

Després hem passejat la mona per manhattan, i quan hem recuperat el to hem anat al 55 bar a escoltar el quartet d’en David Binney amb en Jacob Sacks, en Thomas Morgan i en Dan Weiss. Un concertàs. L’altre cop que els vaig escoltar era amb un altra baixista, i realment, amb en Messi de titular, el grup sonava molt millor. El quartet és increïble, es nota que han tocat moltes vegades junts. Assumeixen molts riscos i la música sona fresca en tot moment, especialment quan es queden a trio, sense en David Binney. Han fet dos sets d’una hora i pico cada un, i només han tocat tres temes per set. I és que cada tema és un viatge. És una sort poder-ho veure en directe això, perquè em temo que l’energia del disc ha de ser molt diferent. Després del concert hem anat a comprar el disc, i tot parlant amb en David Binney he recordat a l’Eugenio. Ens ha dit que quan anava a Espanya a tocar, sobretot anava a Andalusia. Ha pronunciat el nom de Jerez de la Frontera ben igual que l’acudit d’el ruso, i no m’he pogut aguantar el riure. Segur que ell no ha entès res…

Jazz in Times Square

Posted in Albert, Beli, Cuevas, Ramon, Txema by ramonprats on 6 Abril 2010

És curiós que a Times Square, el centre del món occidental, hi hagi concerts de jazz underground. En Roberto és l’amo de la botiga d’instruments de vent més emblamàtica de la ciutat, i ahir va començar a fer una programació de concerts a un bar que hi ha al pis de sota de la botiga, a Times Square. Cada dilluns hi ha un parell de concerts per només 10$. Amb això dels preus s’ha de vigilar, perquè a vegades pagues a l’entrada i tens consumicions, a vegades és gratuït però passen el barret, d’altres pagues només la consumició, etc. En aquest bar, quan entres i pagues l’entrada et posen un braçalet com els dels hotels, llàstima que en el nostre cas no és cap símbol de “pensió completa”. Però vaja, veure dos grups com els d’ahir per aquest preu és una ganga.

Primer va tocar el trio d’en Donny McCaslin amb en Hans Glawischnig i en Ted Poor. Un trio de saxo amb molta energia i directe a barraca, sense especulacions. Es va posar especialment bé, sobretot tenint en compte que veníem d’uns dies seguits de free i les orelles començaven a demanar una mica de canvi.

El segon grup va ser la gran sorpresa de la nit, vam vibrar: Loren Stillman, Gary Versace, Nate Radley i Ted Poor. El quartet es diu Bad Touch i fa plorar molt, realment és un grup, no hi ha un líder (tot i que sembla que està coliderat per en Ted Poor i en Loren Stillman) i els temes els tenen controladíssims. Ens va agradar absolutament tot: el concepte del quartet, els temes, els solos, els pentinats que duien, etc. Un grup molt recomanable, amb identitat pròpia i molta intensitat.

Bye bye, Pep!

Posted in General by ramonprats on 5 Abril 2010

Dubtes

Posted in General by ramonprats on 5 Abril 2010

Ja fa setmanes que hi penso, i no sé com s’ha de fer. Des del blog es pot controlar la gent que llegeix els posts: pots saber com s’hi arriba (si pel Google, etc) i què es fa mentre es llegeix (si es fa un link, etc). Fa temps, amb el post d’en Joey Baron, les visites van pujar moltíssim, i vaig veure que al club de fans d’en Joey Baron, al facebook, hi havia un link al blog… I fa pocs dies, després de fer el post d’en Zach Danziger i en Mark Guiliana, algú va traduïr la crònica del concert a l’anglès. Automàticament vaig veure el blog amb uns altres ulls i no em va agradar gens. Jo hi penjo les meves impresions dels concerts i algunes coses del dia a dia, per tenir-ne un record i per poder-ho compartir, però en cap moment m’agradaria que semblés com qui fa una crítica en un diari. Pensava fer un aclariment al final del blog, però prefereixo no esperar-me.

Dos en un.

Posted in Albert, Cuevas, Pep, Ramon by ramonprats on 5 Abril 2010

Avui hem vist dos bolos en un. Tocava en Leo Genovese amb en Dan Blake, en Dmitry Ishenko i en Francisco Mela, i després, en Ben Monder amb en Jeremy Udden i en Ziv Ravitz. El primer ha estat free fluixot. Tenia ganes d’escoltar en Francisco Mela, però no el tornaré a escoltar més, almenys tocant free. En Leo Genovese i en Dan Blake han aguantat el grup, però de totes maneres no ha pas estat res de l’altre món. En Leo ha tocat amb la seva versió més “Don Pullen”, portant bastant el timó del grup, i en Dan ha tingut moments “Dewey Redman” i moments “Shorter”. En Dmitry Ishenko no ha tingut moments de res, i en Francisco Mela ha tingut moments per fer molts gestos i poca música. He trobat a faltar implicació i activitat per part del baix i la bateria, i els temes m’han semblat massa intel·lectuals. Ben al contrari que el quintet d’en Bill McHenry i en John McNeil: els temes eren rebuscats, i els solos no aportaven res a la música.

Després ha tocat el trio d’en Jeremy Udden, i la sensació era la d’estar escoltant dos bolos en un. Semblava una conversa entre el Dalai Lama i dos aficionats al budisme: tots tres poden parlar junts i opinar, però quan el mestre obre la boca no hi ha gaire res més a dir. I realment semblava això, un bolo a trio que dius: “pse”, i un bolo de guitarra que dius: “mare meva!”.  En Ziv Ravitz em va agradar molt quan el vaig veure fa unes setmanes amb la big band d’en Frank Karlberg, però tocant free m’ha decebut bastant. De fet, m’ha passat el mateix amb en Jeremy Udden, que també estava tocant a la mateixa big band i va fer un parell de solos molt macos.

Només per escoltar els solos d’en Ben Monder, ja ha valgut la pena. Quin home!

Després del bolo hem tornat caminant a casa tot buscant un lloc per fer l’últim sopar amb en Pep, i hem acabat en un restaurant turc. Feia una nit gairebé d’estiu i ens hem animat a menjar a fora. A la terrassa, delimitada per unes petites balles que la separaven del carrer, s’hi ha produït una escena d’allò més absurda. Per acompanyar el sopar hem demanat unes Brooklyn Lager, la cervesa més estimada de la casa. Quan ens les han servit, en Marc i l’Albert estaven fumant a la terrassa, i el cambrer, un turc enamorat del Galatasaray i del Barça, ha fet un bot, manifestant així la seva desaprovació al fet de fumar al restaurant. El resultat ha estat que per fumar s’havia de sortir del restaurant, que a efectes pràctics volia dir aixecar-se de la cadira i fer una passa cap a la dreta. Però per beure la cervesa, absolutament prohibit al carrer, havíes de tornar a seure. Al final, però, hem trobat la manera de combinar les dues coses: si hom està dret al carrer fumant, i inclina la part superior del seu cos uns 45º cap endavant, penetrant així l’àrea del restaurant, pot beure alcohol. Ara bé, hom ha d’estar concentrat per mantenir la mà que aguanta la cigarreta fora del territori. Per fer una calada només cal incorporar-se i recuperar la verticalitat, fet que millora la digestió de la cervesa.

Aquests americans estan folls…

Mike Moreno, Joe Martin, Kendrick Scott – Bar next door

Posted in General by ramonprats on 4 Abril 2010

M’ho he passat més bé estudiant el rhythm matrix aquest matí que no pas escoltant el bolo.

Tony Malaby, Eivind Opsvik, Kris Davis, Tom Rainey – Cornelia

Posted in General by ramonprats on 4 Abril 2010

En Bill, en Chris i les perles de Fulton.

Posted in General, Ramon by ramonprats on 2 Abril 2010

Avui, finalment, he rebut un mail d’en Bill dient-me per quedar al migdia. Si, si, aquí ja ens ha passat altres vegades, la gent no contesta i de cop diuen: “ARA!” . No sé, deu ser el seu sistema.

He anat cap allà després d’una setmana sense agafar els pals… i ha anat molt bé. Quan he arribat a la casa d’en Bill hi havia en Chris Higgins esperant a la porta, acabava d’arribar. Ens ha obert en Bill, hem muntat els trastets, i no hem tocat. Hem anat a la cuina i l’hem fet petar una mica. La conversa ràpidament ha agafat un to trascendental, parlant de la vida i la mort, de quan i perquè vam decidir ser músics, … intercalat amb contrapunts còmics com “l’smooth jazz” o els “dinner jails“. Les frases que podrien resumir la tertúlia a grans trets són:

“l’important no és com morts sinó com vius”

“absorvir el tempo de la banda” (com a punt d’intersecció entre internal i external hearing)

“tots tenim un beat intern inconscientment” (si parem atenció als sorolls d’ambient, o a quan algú parla, etc. podem sentir com tot té un beat)

“si no toquem a tempo pot ser per dues raons: a) tenim problemes tècnics b) tenim problemes psicològics (o paranoies, vaja)”

I després hem tocat i m’ho he passat tremendament bé, la música ha estat allà tota l’estona. No els he abraçat perquè m’haguessin estirat les orelles, però per dintre meu els he abraçat igualment. Sembla que no he estat l’únic que ha quedat content perquè han dit de tornar a quedar. Ara ja sé què m’espera, qualssevol dia rebré un mail i em dirà: “ARA!”. Esper-ho ser aquí, però …

He tornat a casa caminant, de fet en Bill viu rel·lativament a prop del nostre pis. He tornat a fer un viatge espiritual per Fulton tot i que aquest vegada no ha estat acompanyat d’una escena de jogging. Caminar per Fulton és molt especial, et dóna confiança i inspiració simultàniament (no és el mateix que inspirar confiança). Tot caminant he pensat que el secret de la felicitat és mantenir en equilibri la confiança en un mateix. Nosaltres som com un got que l’hem d’omplir amb aigua, que representa la confiança. Si no l’omplim fins a dalt, la falta de confiança ens farà fer coses per sota de les nostres possibilitats i no ens sentirem satisfets. Si l’omplim massa, l’aigua que sobra no només esquitxarà als que estan al teu voltant, sinó que també estaràs malgastant l’aigua. Això no vol ser un postulat Zen, simplement una fotografia del que he estat barrinant mentre tornava cap a casa.

Un dels que remena les cireres a NYC.

Posted in General by ramonprats on 2 Abril 2010

John Zorn, Trevor Dunn i Kenny Wollesen inaugurant una exposició d’una de les galeries de Chelsea. Ha estat un bolo extramadament curt, tramendament barat i descaradament bo. Han estat 20 minuts intensos de free del bo. Ja hem vist en Zorn unes quantes vegades i mai ha fet una sola nota que no valgués la pena, sempre a l’aguait del grup, i dirigint la música d’una manera molt clara.

Ha acabat el bolo i han marxat pitant i dient: “ara anem a tocar a la segona avinguda amb el carrer dos, i vindrà en Lou Reed”. Nosaltres teníem altres plans, però no ens ho hem pensat dues vegades, i hem anat cap allà. Llàstima que estava sold out. Una pena… sempre ens quedarà el consol d’haver vist en Lou Reed entrant al local.

De totes maneres, els 20 minuts de música que hem sentit ens quedaran a la memòria durant molt temps.

Pel que fa al virus de la casa, el meu cos l’ha vençut després d’una lluita aferrissada de tres dies. Llàstima que abans d’eliminar-lo, el malparit va criar, i un dels fillets se’l va empassar la Beli. I és clar, petonet per aquí, petonet per allà, resulta que en Txema ha caigut.

Fred Hersch – Carnegie Hall

Posted in Albert, Beli, Cuevas, Pep, Ramon, Txema by ramonprats on 1 Abril 2010

És un binomi molt potent: Fred Hersch, un pianista amb majúscules; Carnegie Hall, l’auditori de NY per excel·lència. Concertàs de dues hores a piano sol on ha tocat estàndards, temes seus, i un tema de Bach. Ell és un personatge bastant especial, i té moltes connotacions que ara no crec que vinguin al cas ni tinc ganes d’explicar-les, però tant és així, que molta gent ha acabat plorant, ha estat molt emotiu. Abans del bis ha donat les gràcies a la Sophia Rosoff, i resulta que estava al públic, per fi he vist quina cara fa!

La música d’en Fred Hersch sempre m’ha semblat molt ensucrada, sense entendre aquest adjectiu com una cosa dolenta. I avui, la cosa era bastant simil·lar a anar a sopar a l’espai sucre de Barcelona: si vas disposat a menjar dolç pots al·lucinar. No obstant això em sembla que en un parell de temes s’ha passat amb la nata. Sobretot amb el tema Insensatez, que per si sol ja és força ensucradot. De totes maneres, ha fet el contrapunt perfecte amb alguns temes més salats o picants i ho ha compensat bastant. Sortint he fet un petit test: els hi he preguntat als del pis si després del concert preferirien menjar un batut amb cheescake o un pollastre al curry i tots han dit pollastre al curry, excepte un. Al final, dels sis, ningú ha menjat ni una cosa ni l’altra, però.

En termes més purament musicals: té un control increïble dels block chords. Hi ha hagut molt poques vegades que utilitzés la fòrmula típica on la mà esquerra fa l’acompanyament i la mà dreta fa el solo i la melodia. Es busca la vida entre el block chords, contrapunts, conduccions de veus, etc. Bé, tot això ho deixo per en Txema que em sembla que ja té el post de pianistes a punt.

Catalans pel món.

Posted in Ramon by ramonprats on 1 Abril 2010

Avui m’ha fet vergonya ser català. He anat a veure el Barça a un bar que té per lema: “where football is religion” o sigui que hi van forts. De fet, és on hi ha la penya del Barça de NY. Avui el partit era important i al ser setmana santa, estava ple de catalans. El bar també és la seu de la penya de l’Arsenal de NY, hi havia molts gunners. Per entrar s’havia de fer una cua llarguíssima que tothom respectava excepte els catalans de torn que s’han volgut fer els espavilats. Un cop a dins, et deixen portar menjar d’altres llocs, perquè ells no en fan. Uns altres catalans han aprofitat l’avinentesa per no només portar la pizza, sinó per veure una trista coca-cola que portaven amagada. Els cambrers del bar els hi han dit: “home, us deixem portar menjar, però el beure no, eh!”. Doncs els paios, fent-se els despistats han anat tirant de la coca-cola. Per rematar-ho: durant tot el partit hi ha hagut un ambient increïble, tothom animava al seu equip amb respecte per l’adversari. Excepte quan uns pela-canyes “dabarsalona” han començat a criticar als pobres gunners dient-los que eren uns perdedors. Ara, els tios han callat com uns putes quan l’Arsenal ha remuntat. Quina pena, per l’amor de Déu!

Zach Danziger / Mark Guiliana duo – Rose Live Music

Posted in General by ramonprats on 31 Març 2010

Al vespre la febre puja, però no em podia pas quedar un altre dia al llit. Així que els dos bateries de la casa hem agafat els trastets i cap a veure picar tambors. Anar a un concert de dos bateries tenint mal de cap no és gaire recomanable, però no podia quedar-me a casa una nit més.
En Zach Danziger ha començat fent bases amb l’ordinador i en Mark Guiliana s’hi ha anat posant. La cosa ha agafat una altra dimensió quan en Zach Danziger s’hi ha afegit. Boníssim.
A veure, dos bateries com aquests, tocant a sobre de seqüències electròniques: oblida’t de les dinàmiques. I en qüestió de volum, projecció del so i intensitat, era com veure un bou i un elefant. Quan veus un bou dius: “cony, quin goig, que gran i que gras, és un animal que agrada” però quan veus l’elefant tot darrera… el bou fa riure. I pel que fa a la manera de tocar, també m’ha agradat molt més en Zach Danziger. Vaja, en tots els aspectes m’ha agradat més: el fraseig, com resolia els blocs, com preparava els canvis de secció, etc. Tst, i que consti que sóc un gran admirador d’en Mark Guiliana, especialment amb l’Avishai Cohen. Ell és molt més pulit i detallista, però l’energia d’en Zach Danziger l’ha absorbit.

Estic malalt.

Posted in General by ramonprats on 29 Març 2010

No és una metàfora, estic al llit. Demà havia quedat amb en Dan Weiss per fer classe, i he estat tot el dia pensant què havia de fer, perquè m’havia dit que tenia molts pocs dies disponibles, em feia molt mal pensar que no podria fer cap classe amb ell, però tampoc es tracta d’anar malalt a classe. El dilema s’ha resolt tot sol: aquesta nit m’ha enviat un mail dient que ell també està malalt.

Avui he tingut una sessió força curiosa, a la New York School. Hi ha una gent que demà grabarà un disc i el bateria, en Ferenc Nemeth, no podia anar a l’assaig d’avui. M’ha agradat veure com es prepara un disc amb un sol assaig, especialment per part d’en Javier Vercher. Bona experiència. Llàstima que tocant ja he començat a trobar-me malament… però m’he omplert de coratge, i amb el lema “don’t be lazy, this is New York” he anat a veure en Bill McHenry. He agafat el metro, i entre la pluja i el malestar que tenia, he arribat al local amb penes i treballs. En teoria el concert era a les 21h, i a les 20:45h, quan he arribat, estava tocant un altre grup. La sala semblava més una discoteca que un club de jazz, amb la música a un volum altíssim. Per complicar encara més les coses, al local en qüestió no hi havia cadires per seure i hi havia humitat. O sigui: perfecte per acollir a un malalt en potència! Al fons de la sala hi he trobat una mena de sofà, i m’hi he estirat fins que ha arribat tota la colla. Tant bon punt han arribat, se’ns ha acostat en Bill i ens ha dit que es cancel·lava el bolo, que no podien tocar en aquelles condicions. I ben fet que han fet, si senyor. Al costat de la sala, hi havia un altre concert de trashmetallhardcorerocknosequè. Tocaven a un volum tan fort que el so es filtrava d’una sala a l’altra, era molt incòmode intentar escoltar un concert de jazz acústic en aquelles condicions. Per cel·lebrar el meu mal estat i la cancel·lació del bolo, amb la Beli i en Txema hem anat a una pizzeria de les de veritat. Segons diuen, la segona millor pizzeria de NYC. Evidentment ells diuen que és la millor, però sembla ser que no és veritat. Tant si és així com si no, amb una bona pizza a l’estòmac i un gelocatil, m’he posat al llitet. A veure demà com em trobo. Sort en tinc de la Montse, que em va “obligar” a emportar-me gelocatils.

Cosmologic – Stone

Posted in Pep, Ramon by ramonprats on 28 Març 2010

Seré breu: han fet free del dolent. Avui he preferit arriscar-me i anar a veure alguna cosa desconeguda, i l’he cagat.

Abans del bolo he fet una sessió que ha estat plena de casualitats. He anat al lloc on havíem quedat, un pis a broadway de brooklyn. Pujo, truco, i m’obre un guitarrista de barcelona que vam conèixer fa unes setmanes tot fent una altra sessió. Era a casa seva, tot i que ell avui no tocava amb nosaltres. Bé, he estat per allà esperant, i quan ha arribat el saxo, sorpresa! Era en Pablo, un saxo alto de Santiago de Compostela. El vaig conèixer l’any 2000 i no havíem parlat més des d’aleshores. Que bo!

Després de la sessió, com ja he dit, m’ha tocat veure free del dolent. I tot sortint hem anat a fer el burro per l’east village amb en Pep. D’entrada, una hamburguesa al Mikey’s. Per ara, són les millors que hem tastat. Ah, i l’amo del local ja ens ha conegut i tot! Hem fet una mica el pallasso i hem sortit amb la panxa a punt de reventar. Tot passejant pel carrer del Mikey’s i del Cake shop, hem acabat entrant a un bar que podria ben ser una escena d’en Tarantino. A l’entrada, en una espècie d’aparador, hi havia una noia amb roba interior ballant. Era curiós, perquè era un bar absolutament normal, però hi havia aquesta noia mig cunilla fent la papallona, i a les pantalles del bar hi havia pel·lícules de porno sadomasoquista. Tst, i tot això sense deixar de ser un bar normal. Doncs això, resulta que en Pep es troba un paio argentí que a part de parlar d’ell mateix, es veu que toca la guitarra i que toca jazz. I jo m’he trobat una noia que es veu que toca el piano jazz. Cony de ciutat! Aquí hi ha músics de jazz a sota les pedres o què?

I res, hem rematat la jornada amb un bon cheese cake, i cap al llit.

Rodatge al barri

Posted in General by ramonprats on 27 Març 2010

Les fotos són de fa uns dies, la neu que hi ha és artificial.

Hi ha coses que no es poden pagar amb diners.

Posted in General by ramonprats on 27 Març 2010


El que ha passat aquesta nit no es pot pagar amb diners, i ho hem cel·lebrat tot fent unes cervesetes al metro (ben tapadetes amb la bosseta, però). Primer hem anat al jazz gallery a escoltar en Gilad Heckselman, en Mark Turner, en Joe Martin i en Marcus Gilmore. Concertàs! Temes molt macos d’en Gilad Heckselman, ben tocats, bons solos, bon so. No es pot demanar més. En Gilad té moments una mica Metheny, però té el seu estil. Les tres coses que m’agradaria recordar del concert han estat:
1.- “pensar llarg” És a dir, pensar amb molta antel·lació, sobretot el solista, però també per la base. Acompanyar pensant en això.
2.- Els temes: les estructures, les melodies, les harmonies… molt ben equilibrats en tots els sentits. Eren temes fàcils d’escoltar, però no eren d’aquells que al tercer coro ja estàs cansat de l’harmonia.
3.- El bombo d’en Marcus: prou greu per fer de bombo “rock” quan és necessari, però prou agut perquè estigui incorporat amb els toms. En Bill Stewart i l’Ari Hoenig el tenen molt més agut, tenen l’atac molt més definit, però no tenen el “Booom” envolvent per fer un bombo llarg i pesat. En Jim Black, en Tom Rainey i en Paul Motian el tenen molt greu, difícilment poden fer frases amb toms i bombo i que no destaqui el bombo com un instrument diferent del kit tom-goliat.
Bé, després del jazz gallery, hem anat al Cornelia: John McNeil, Bill McHenry, Ethan Iverson, Matt Penman i Billy Hart. A primera fila, igual que al jazz gallery…
Boníssim. Poder escoltar dos concerts tan bons i en tan bones condicions en una mateixa nit no es pot pagar amb diners. Han fet temes free, estàndards i temes d’en John McNeil i d’en Bill McHenry. Hi havia temes extremadament simples, però que hi treien molt suc. Bàsicament, tocaven confiant plenament amb el tema, traient-li suc i fent-lo sonar. Molt bon bolo.
Quan ha acabat, he anat al lavabo i m’he trobat en Billy Hart. No m’he pogut aguantar! El pipí no, eh! Vull dir que no m’he pogut aguantar i l’hi he fet LA PREGUNTA. Ell és un home gran, que ja està de tornada de tot, i que sempre va de bon rotllo i amb un somriure als llavis, però quan l’hi he fet LA PREGUNTA s’ha posat seriós de cop i me l’ha contestat.
Avui no podré dormir.

Ara si que podem parlar de casa de colònies!

Posted in General by ramonprats on 26 Març 2010

MoMA

Posted in Pep, Ramon by ramonprats on 26 Març 2010

Picasso, Themes and Variations. El que més m’ha agradat ha estat veure com treballava i com arribava a les formes finals. Hi havia tots els dibuixos previs que feia abans d’arribar a una figura més o menys abstracte, i la gradació era molt evident. Sempre mantenia les coses esencials, però anava transfigurant-ne la forma. Així s’arriba a una forma nova, però amb el mateix concepte que la forma inicial. Casualment, l’exposició de “Water Lilies” de Claude Monet fa el mateix procés. A part d’això, l’exposició és cíclica, comença i acaba amb un quadre d’un pont japonès, amb colors molt marronosos. La resta de quadres són d’una tonalitat molt més suau, blaus i verds. Quan tornes a veure els tons del quadre del pont, després de veure l’exposició, té un altre efecte.

L’exposició d’en Tim Burton no val la pena…

Kurt Rosenwinkel, Matt Clohesy, Ted Poor – Jazz Standard

Posted in Pep, Ramon, Txema by ramonprats on 26 Març 2010

John Scofield, Mulgrew Miller, Ben Street, Kendrick Scott – Birdland

Posted in General by ramonprats on 25 Març 2010

El primer bolo d’en Marc Cuevas, acabat d’arribar, i no ha fet cap cop de cap. No sé si és perquè l’hi ha agradat molt o perquè en John Scofield tocava a un volum altíssim. El so del piano i del baix era força dolent, és estrany que en un club així passin aquestes coses… La música ha estat bé, però sense sorpreses. Ja sabem què toquen i com toquen, i és el que han fet. En Ben Street ha fet línies més “out” que de costum. A part d’això, i que en Kendrick Scott ha tocat molt amb l’aire d’en Roy Haynes, no hi ha hagut novetats ni sorpreses.

Ah, al públic hi havia en Kurt, en Peter Bernstein i un Xinès que si que feia cops de cap.

S’ha de destacar l’hamburguesa “to the point” que s’ha menjat en Txema. Els altres tres hem tirat més cap al camp dels mojitos.

Relleu: marxa la Montse i arriba en Marc

Posted in General by ramonprats on 25 Març 2010

David Binney, Jacob Sacks, Dan Weiss i un baixista… – 55bar

Posted in Mont, Pep, Ramon by ramonprats on 24 Març 2010

En Dan Weiss s’ha fet amo i senyor del concert. El quartet fa molt temps que toca regularment, però amb en Thomas Morgan. I és clar, avui, tenint en compte que el baixista no arriba ni a la sola de la sabata d’en Thomas Morgan, que els altres tres tenien els temes molt i molt clars, que hi havia quatre gats al bolo (al segon set), i que jugaven a casa, és normal que passés el que ha passat. Tots, excepte el baixista, han vist que era la nit del bateria i ho han explotat, tocant per ell i animant-lo a tocar més i més. Ha estat un festival.

Segur que no serà dels concerts que més recordaré d’aquesta estada aquí. El nivell musical no feia plorar, però a nivell baterístic ha estat increïble, realment fora de sèrie.

Aquest quartet s’ha de veure amb un bon piano acústic (era amb rhodes) i amb en Thomas Morgan.

Metropolitan

Posted in General by ramonprats on 23 Març 2010

És increïble tot el que arriben a tenir en aquest museu, les hores ens han passat volant.

Realment, posar-se a mig pam de la tela i mirar les pinzellades és com escoltar un concert a primera fila: no pots percebre el que el pintor o el músic et vol transmetre, però perceps COM ho fa l’artista per aconseguir transmetre el que vol. Amb el que més m’ha passat és amb en Bill Stewart. Vaig sentir-lo de molt a prop (si estirava el braç el podia tocar). I, a part de quedar sort, vaig quedar parat de l’afinació, del so i de l’articulació. És difícil tocar d’aquesta manera, sobretot perquè el pintor pot allunyar-se de tant en tant i veure-ho de lluny, amb els ulls de qui percebrà l’obra. El músic no pot fer això, és a dir que hem d’acceptar que si volem transmetre al màxim el nostre missatge, no el podem gaudir, i que si el gaudim no el transmetem amb prou claredat i projecció.

En Kox i en Quel ja han marxat… snif, snif.

Posted in General by ramonprats on 23 Març 2010

Només tenim la foto d’en Kox…

Frank Carlberg’s Big Band – Tea lounge

Posted in General, Mont, Pep, Ramon, Txema by ramonprats on 23 Març 2010

Una big band a davant dels nassos que sona de pebrots. Una big band a davant dels pebrots que sona de nassos. Molt bé tots. Sense haver-hi cap figura, joc d’equip, bones triangulacions, jugades d’estratègia i algun contraatac resolt amb efectivitat. Un equip modest que ha guanyat el partit. La música d’en Frank Carlberg és elaborada sense ser extremadament complicada, igual com la del Tívoli trio que vam sentir fa unes setmanes. Està a mig camí entre els guachos d’en Klein, Mingus i Carla Bley. Una grata sorpresa ha estat en Ziv Ravitz, el bateria. Un so de caixa molt i molt maco.

Al concert s’hi va apuntar la Judit Padrès, que resulta que està tres mesos per aquí, també. I parlant de banyolins, ahir tot passejant pel Soho ens vam trobar en Preser fent de road-manager dels Amaral! Ens ha guardat entrades pel concert que fan avui a Brooklyn, però em sembla que les propostes jazzístiques tenen més pes.

Philadelphia i Empire State

Posted in Mont, Ramon by ramonprats on 22 Març 2010

PENDENT… queda pendent el post de philadelphia… ui quina feinada que tinc.

Thomas Morgan solo/ Dan Weiss Trio / Vinnie Sperrazza Qtet – Ibeam

Posted in Kox, Mont, Pep, Ramon, Txema by ramonprats on 21 Març 2010

El local era el mateix que vam estar buscant la setmana passada, i que no vam trobar. Gràcies al mail d’en Kox, aquesta vegada van posar un paperet a l’entrada del local, i el vam trobar.
Era un lloc molt senzill: quatre parets blanques, uns plafons que servien per decorar, i també per millorar l’acústica, un piano de cua, una bateria i cadires. És un lloc on no s’hi programa música en viu amb freqüència, però estava ple, amb gent dreta i tot.
Thomas Morgan solo:
Increïble! Aquest nen és en Messi del contrabaix, i no només físicament. Va tocar uns sis temes, tot estàndards menys un que era una improvisació. Era molt difícil reconèixer els estàndards, amagava molt la melodia, l’harmonia i l’estructura, però era curiós perquè sempre es percebia un equilibri. Al pensar amb el tema, per molt lluny que se n’anés, sempre hi havia una connexió que feia que tot tingués sentit. També em va sorprendre la manera que té de projectar el so i l’afinació que fa servir. Desafina algunes notes a consciència, però amb un gust sublim (atenció: llegir aquesta última paraula unint els dits índex i polze de la mà esquerra i aixecant lleugerament el braç, tot sacsejant-lo a l’alzada de la vista). I toca les notes amb consciència des del moment que l’executa fins que la nota deixa de sonar. És d’aquelles coses tan bàsiques i fonamentals que quan algú ho fa bé de veritat te n’adones de la força i la importància que té. Una vegada, veient la Susie Ibarra vaig tenir la mateixa sensació: el primer cop de plat que va fer m’ha quedat grabat per tota la vida. Un sol cop de plat.
Tornant al bolo d’en Messi, l’última cosa que m’agradaria recordar és el grau d’autisme que desprenia. Hi ha gent que toca pel públic, hi ha gent que toca per un mateix, hi ha gent que toca per enlluernar a segons qui, etc. Escoltant-lo a ell vaig tenir una sensació estranya: quan tocava la primera nota del tema automàticament es creava el seu univers, gairebé es podia tocar amb les mans, era com una esfera que el rodejava. Però no era gens egoïsta, t’hi deixava entrar. Va haver-hi algun moment de soroll del carrer, portes que xerricaven, etc, però la seva esfera continuava intocable. Aconseguir fer això amb un maleït tros de fusta amb quatre cordres és molt fort. Aquest nano es mereix la nota d’or de la FIFA jazz player immediatament.

Dan Weiss trio

Va tocar el nou disc, tot sencer. De fet, el disc està pensat com una suite de 12 parts, no pots muntar un repertori amb alguns dels temes i amb d’altres no. Va estar bé sentir el projecte, i després sentir el disc.

Vinni Sperrazza qtet

Home, si del trio d’en Dan Weiss gairebé no n’he dit res, és d’esperar que d’aquest encara digui menys coses. I és que el bolo d’en Dan Weiss va ser boníssim, però la sensació que vaig tenir amb en Thomas Morgan va ser tan forta, que no sé què dir d’aquests altres dos concerts…

Chris Speed, Jim Black, Skúli Sverrisson, Shane Endsley, Ted Reichman – Bleecker Theater

Posted in Kox, Mont, Pep, Ramon by ramonprats on 21 Març 2010

Bé, a poc a poc vaig posant el blog al dia. DEIXO PENDENT AQUEST POST, PERÒ.

Saint Patrick’s Day

Posted in General by ramonprats on 21 Març 2010


Amb tota la colla hem anat a veure la desfilada del Saint Patrick’s day. Hem fet un intent de Brunch amb la Mont, en Pep i en Txema, i ens hem trobat amb la Maria i en Nèstor. Quin ambient!!! Era la típica desfilada que es veu a les pel·lícules, només faltava el confeti caient del cel.


Hem marxat abans que s’acabés… era molt maco, tots ho feien molt bé, i anaven molt ben guarnits, però era una mica pesadot. Després d’haver vist desfilar els mil cossos de policia, els boyscouts, els retirats dels vietnam i els rebesnets dels primers irlandesos dels estats units, ja en teníem la pipa plena.

I després de fer uns quants quilòmetres fent el tafaner per Manhattan, hem rematat el dia amb el ferry (llàstima que després ens ha fallat el cake shop. Quin drama de concert…)

Quel: pratsiboy in da house represent!

Posted in General by ramonprats on 20 Març 2010

Aquests dies la cronologia del blog s’ha alterat una mica per l’agitació turística, i he fet una mica tard… En Quel marxa el dia que poso el post de la seva arribada. Ara, tot i la visita fugaç, el nano s’està deixant la pell per fer-nos un curry que segur que farà plorar!

Avui també marxen la Maria i en Nèstor. Aquests dies hi havia més Prats a New York que a Banyoles!!!

CBGB

Posted in Mont, Ramon by ramonprats on 19 Març 2010

Hem estat tot el dia fent turisme, és a dir: a les 22h del vespre estava reventat. La idea era anar al CBGB, mític local de Rock dels Ramones i grups per l’estil. Però resulta que fa quatre dies que han tancat… I ens han recomanat una sala que està a uns 100 metres. Hi tocava una noia amb una guitarra acústica acompanyada d’un altre guitarrista. Cantava prou bé, sobretot si ho comparem amb els que ahir cantaven al Cake Shop (pffff, quin drama) i tocava la guitarra d’aquella manera, però es defensava. Això si, l’actitud era extramadament agresiva, en tots els sentits: cantant, tocant, presentant, etc. El seu vocabulari tocava totes les variants del clàssic “mother fuker“. La veritat és que era una mica violent estar al públic perquè tota l’estona ens estava fotent canya. I per postres, hi posaria la mà al foc que nosaltres erem la única gent que ella no coneixia. Jo estava en un tamburet, tocant al mig de la pista. Entre un “mother fucker” i un “fucking city” se m’ha escapat una rialla, i ella m’ha vist… Després ha dit: “bé, ara farem un joc, vosaltres em dieu un tema de qualssevol estil, grup, etc, i nosaltres el tocarem. Si no el sabem tocar us paguem una birra”. I és clar, com que m’ha vist riure, he estat la seva primera presa. I comença:

– Eh, tu, com et dius?

-Ramon

Whaaaaaat?

-Uamon

-Ah, Uamon, ok. D’on ets?

Com que estava cansat i estava especialment susceptible, i ella, especialment irritant, no l’hi he posat fàcil:

-Banyoles

Whaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaat?

-Banyoooooooles

Ho ha deixat còrrer. Em diu:

-què vols que toquem, quin estil t’agrada?

-Jazz

What the fuck! (no s’ho esperava pas… s’han mirat amb el guitarrista i han empassat saliva)

-ok. Què vols que toquem?

But not for me

-Molt bé, t’has guanyat una birra!

Pff, quin drama de concert.

Paul Motian, Greg Osby, Jason Moran – Village Vanguard

Posted in Kox, Mont, Pep, Ramon by ramonprats on 18 Març 2010

Era el dimarts a les 21h, el primer dia de tota una setmana al Village Vanguard, i el primer set. En Paul Motian era el líder i estava especialment entregat a fer-ho sonar, es notava el pes de la responsabilitat. Al primer tema va estar tota l’estona fent cara d’il·lusió, rient i molt entregat. Però va ser només al primer tema… Van començar tocant temes d’en Motian i semblava que cap dels altres dos no sabia gaire com posar-s’hi. En Jason Moran tocava els temes rubato amb un fraseig que semblava que toqués Mozart. En Jarrett té un fraseig molt més groovie en aquests casos, pot fer-ho sense entrar a cap beat i funciona. En Masabumi Kikuchi, en canvi, té un fraseig molt més airejat, suspès, … i també funciona. Però el fraseig d’en Jason Moran no acabava de funcionar. I per postres, tocava molt per en Paul Motian. Esperava les caigudes de la bateria, i coses per l’estil. En Greg Osby estava molt fluix de volum, molt discret, semblava que estava molt i molt incòmode, i realment era el que es percebia amb la música. I, crec que quan van tocar el “well, you needn’t” va haver-hi un punt d’inflexió. Tocar aquest tema era entrar en un terreny que els dos jovenets controlen i han tocat molíssimes vegades, i va sonar molt diferent de la resta del repertori anterior. El que va passar al bolo de l’Al Foster amb en Kevin Hays: la confrontació d’idees fixes tocades amb convicció. Els solos i la melodia, tant per part del piano com del saxo, estaven tocats amb molta més convicció, i sonava molt millor. A partir d’aquest tema, van creure-s’ho més, especialment en Jason Moran, i va lluitar més per fer-ho sonar. I va sonar. En Greg Osby, pse, pse. També va agafar més força, però es va quedar a mig camí. Tenia tots els ingredients que s’han de tenir per aconseguir una veu personal i amb caràcter: afinació personal, un so ben característic, fraseig, etc, però tenia la percepció que estava massa pensat, no me’l creia.

Van tocar el tema Introduction, d’en Motian. I no tenia res a veure amb la versió d’en Bill Frisell i en Ron Carter. El plantejament del tema era diferent, i és clar, l’orquestració també era molt diferent. Però tot i això, és molt bo poder comparar les versions (ja la penjaré!).

Ho deixo aquí, tinc tot el dia per fer turisme i m’estan esperant. De fet, ja porto dos dies així: dormint poc, i caminant molt. Ja m’hi posaré a la tarda o al vespre, i acabaré…. que falten moltes coses!!!

PD: En Paul Motian, tant bon punt va acabar el concert, es va posar l’abric i el gorro, es va adreçar a la porta del local, i quan tothom el mirava demanat-li un bis va dir: “arribaré al llit abans que vosaltres!”

But Beautiful – Geoff Dyer

Posted in General by ramonprats on 16 Març 2010

És un llibre sobre jazz. Fa uns dies que el vaig comprar i encara no l’he acabat de llegir, però és molt diferent de tots els altres llibres. En Geoff Dyer es planteja algunes de les històries mítiques del jazz i les tracta de la mateixa manera que un músic de jazz tracta un standard. Parteix de la història (com si fos un standard literari) i en fa la seva versió, com si es tractés d’un solo. A partir d’aquí, va entrellaçant les històries, mesclant parts verídiques amb parts inventades.

Llegint-lo, realment tens la sensació d’entendre com vivien i com sentien el pas del dia a dia gent com Duke Ellington, Monk, Bud Powell, Parker, etc.

La vida de Duke Ellington a partir dels viatges amb cotxe que feia al costat de Harry “swets” Edison, els moments més crítics de la vida de Lester Young, l’univers de Monk, els electroxocs de Bud Powell, etc.

No sé com acabarà el llibre, però pel que he llegit ja val la pena. Entrar una mica més a la vida d’aquesta gent i sentir una versió de perquè van fer el que van fer, sempre està bé.  Ah, i si en Keith Jarrett diu que és l’únic llibre sobre jazz que recomanaria a un amic, ja està tot dit.

jam al pis

Posted in General by ramonprats on 15 Març 2010

Improvisation night amb John Zorn – The Stone

Posted in Kox, Mont, Pep, Ramon by ramonprats on 15 Març 2010

Hi havia nou músics (John Zorn, Dave Douglas, Greg Cohen, Sylvie Corvusier, …) i sortien en grups petits a fer improvisacions lliures. El més interessant de tot va ser veure com SEMPRE que hi havia en Zorn era increïble, SEMPRE que hi havia en Dave Douglas era molt bo, i la resta era més aleatori. En Zorn és un màster fent això: direcció, gust, so, projecció, orella… tot perfecte. Va haver-hi coses curioses i interesants:

– En el segon grup va començar en Dave Douglas amb una idea molt clara, i tots s’hi van afegir. Va sortir amb el braçalet de capità. I en el quart o cinquè grup, es van trobar amb en Zorn, i de cop i volta, en Dave Douglas va “adjudicar” el braçalet a en Zorn. Fins hi tot ho van dir i es van posar a riure.

– La flautista era bastant fluixota, i hi havia una noia amb un ordinador fent sorollets, que semblava que feia un skype amb extraterrestres.

– La sorpresa de la nit va ser un baixista jovenet, que tocava com els àngels de charlie.

– La mà d’en Greg Cohen: què collons l’hi ha passat? Quin fàstig!!! Tenia la mà dreta inflada, botida, vermella, amb les ungles blanques com l’ivori, era realment fastigós. Jo vaig arribar a pensar que era un guant per “efectes especials” de pel·lícules! I no n’hem tret l’aigua clara. Si li va passar alguna cosa, com és que li va quedar així i a més a més pot tocar? Eeeeecs. Pobre noi, però.

Ja ha arribat la reina!!!

Posted in General, Mont by ramonprats on 15 Març 2010

Rebuda de tots els membres de la cort:

-Prospect park, Smith Street.
-Upper East Side, Brooklyn Bridge, Fulton St.
-MoMA, World Trade Center, Ferry.
-Cake shop, Ludlow St, Strand, sopar Cornelia.
-Bleecker St, barri jueu Brooklyn, carrer joieries, apple store.
-St Patrick’s day (desfilada 5a av).

Cable

Posted in General by ramonprats on 14 Març 2010

Ahir en Christian ens deia que hi ha un cable que passa per sota l’oceà i que comunica els continents. I s’ha encès un debat. No teníem clar si hi ha cable, si va tot amb satèl·lit, o què. Però és clar, abans dels satèl·lits bé que hi havia telèfon! mmm, ho hem mirat i hem troba això. S’ha de dir que els del Discovery Chanel hi posen més pa que formatge, però.

Marina Abramovic – MoMA

Posted in General by ramonprats on 14 Març 2010

“I like to explore the relationship between performer and audience, the limits of the body, and the possibilities of the mind.”

– Marina Abramovic

Doncs és exactament això. Està fent una performance al MoMA que es tracta d’una sala molt gran, amb una taula al centre, i dues cadires. I ella seu en una d’elles, quieta, sense gairebé ni respirar. I a la cadira que està al davant seu hi pot seure qui vulgui (durant tot el dia, això si) i s’han de mirar als ulls. És a dir: hi ha una sala enorme, amb una taula al mig i dues persones assegudes mirant-se als ulls i sense moure’s. Durant tres mesos, unes sis o set hores cada dia. Jo m’he assegut uns cinc minuts abans d’entrar a l’exposició d’en William Kentridge, i una mitja hora tot sortint. Ep, amb ella no, eh! Però també li mirava als ulls. Quina cosa, tu.

William Kentridge – MoMA

Posted in Ramon by ramonprats on 14 Març 2010

I believe that in the indeterminacy  of drawing-the contingent way that images arrive in the work-lies some kind of model of how we live our lives. The activity of drawing is a way of trying to understand who we are and how we operate in the world

William Kentridge

L’exposició es diu: “Five Themes” i està molt ben estructurada. En William Kentridge es planteja el procés de creació d’un dibuix. És a dir, com afecta la nostra vida, el nostre entorn, etc, al dibuix final. I com el dibuix reflecteix la nostra visió. Partint d’aquesta idea, es crea un cicle que es retroalimenta: La meva vida fa que jo dibuixi d’una manera determinada, i al mateix temps, el dibuix afecta als dibuixos que faré més tard, afectant així a la meva vida.

D’aquí en surt una altra qüestió: com afecta un dibuix al següent dibuix. I accelerant aquest procés arribem al cinema, que no és més que una seqüència d’imatges. D’aquesta idea surten els seus vídeos.

L’autor és de Johannesburg, nascut en ple apertheid. És per això que els primers vídeos estan molt carregats de contingut polític. I realment, amb el sistema de dibuix animat que fa les pel·lícules, hi ha molt dramatisma i crueltat. Però el que més m’ha fascinat ha estat la part “The Studio“. És on es planteja el procés que fa l’autor abans de dibuixar, el que fa a l’estudi. I tornem a tenir un cicle: és com un autoretrat, l’autor s’observa a si mateix abans de fer l’obra, però en aquest moment està fent l’obra en qüestió. És una paradoxa. És increïble com ho arriba a plasmar en els seus vídeos. No ho deixa en una simple teoria.

Té motius recorrents com el cafè (com a símbol de preparació de l’artista a l’estudi), la musa (que desapareix tot sovint), el fet d’invertir seqüències (que surt de la importància de la forma circular, i per cert, està molt bé com treballa les seqüències invertides: tenen sentit del dret i del revés al mateix temps), i la convivència de figures reals/humanes amb dibuixos.

Dia de pluja.

Posted in Kox, Pep, Ramon, Txema by ramonprats on 13 Març 2010

Ahir al matí vam tocar amb en Txema, l’Evan Weiss, el guitarrista japonès i un baixista. Sembla ser que el baixista en qüestió està força de moda, perquè els altres en parlaven molt i molt bé. Ell, el baixista, tot i ser molt jove anava amb uns aires com si estigués de tornada de tot. Però tocava molt bé (el seu punt feble són les estructrues… nyeee). Vam fer un tema del baixista que estava molt bé i després em vaig atrevir a proposar un embrió d’un tema meu. I va sonar molt bé!!! Que tremoli l’Okazaki!!! L’Evan tenia la part més complicada del tema i va estar-lo tocant fins que el va tenir. Tinc la sensació que la gent té molt clar que una bona manera d’entendre els altres músics i conèixer el que fan i com pensen la música, és a través dels temes originals.

A la tarda vam fet una sessió d’estudi a casa i després vam viure un petit malson. Volíem anar a un concert però no vam trobar el local… Vam buscar-lo per tots costats, i quan ja estàvem xops com tres ànecs vam deixar-ho còrrer. Finalment vam decidir anar al Fat Cat i hi havia un concert d’un guitarrista molt fastigós. Mastegant xiclet i fent cares horroroses tota l’estona. Els vídeos que té al youtube es queden curts.

Vam anar a menjar a la pizzeria que hi ha al davant del Fat Cat. Ja hi havia anat fa unes setmanes amb en Gabi i en Txema i hi vam tenir alguna escena, però comparat amb la d’ahir no va ser res. Vam demanar les nostres pizzes i vam seure en un racó. Al cap de poca estona van entrar unes quatre o cinc persones, i dues es van posar a la  taula costat. Era una trobada per passar-se cocaïna… No van ni demanar menjar ni res, amb tota la cara, van entrar al restaurant, un va pagar i l’altre l’hi va passar el regalet. Pim pam. I dos minuts més tard, n’entren tres més, que es posen al davant nostre. I un es fot la coca allà mateix, per provar-la. Mare meva on ens vam posar! De cop vam adonar-nos que tots els del local estaven igual!!! Vam menjar ràpid i vam marxar, no fos cas que hi hagués merder.

Hem de dir que un cop a casa, vam tornar a mirar l’adreça del local que no vam ser capaços de trobar… i resulta que estàvem al davant, però el portal estava baixat i no se sentia res. Quina meeeerda.

Ben Monder, John Hébert, Tom Rainey – Smalls

Posted in General, Kox, Pep, Ramon, Txema by ramonprats on 12 Març 2010

Hem arribat una estona abans amb en Kox, i hem vist uns quants temes del bolo anterior: Spike Wilner amb Cyrille Aimée. D’entrada s’ha de dir que l’Spike Wilner traballa de cambrer al mateix Smalls, no sabia pas que fos pianista, m’he quedat ben parat. L’altra cosa és que se m’ha posat molt bé sentir un concert de piano i veu. De cop me n’he adonat que feia molts dies que no sentia a ningú cantant (excepte els roqueros del cake shop). Han fet estàndards, el pianista ha fet alguns “stride piano” molt bons, i la Cyrille ha encès un cigarro. No, és broma! Ha cantat molt bé, fent les melodies amb molta gràcia i uns solos amb un fraseig boníssim. Tenia l’scat de l’Ella, les síl·labes, però el llenguatge era més modernet. I és clar, jo entenia les lletres sense esforçar-me! Les meves paperines s’han acostumat a l’anglès i ho he pogut disfrutar molt. La pena és que quan he arribat a casa, he mirat si trobava informació de la noia del misto i m’ha decebut una mica.

I el bolo d’en Ben Monder, boníssim. Quin trio! El peix bullit, en Javier Cámara i el gos abandonat. Han tocat alguns estàndards, i temes antics d’en Monder. És una pena que el que he grabat no es pugui aprofitar, el so és realment molt dolent. M’agrada quan en Ben Monder porta el beat amb el cos. Normalment no mou ni una cella quan toca, però alguna vegada, quan detecta una mica de caos i vol posar-ho tot al seu lloc, porta la pulsació d’una manera molt especial. És molt subtil però molt agressiu al mateix temps. Es mou poc, però té molta força. En John Hébert ha tocat increïble, com l’altre cop que el vam veure. I en Tom Rainey… em va agradar més ahir, tocant free. Avui no me l’he cregut tant. Ha tocat molt bé, també, però ha sacrificat una mica la pulsació i ha cuidat més l’interacció. A vegades arribava tard als “uns”. L’últim tema tenia un groove que no ha acabat mai de caminar. Em sembla que en John Hébert ha patit una mica, però lo bo del cas és que al final, en Tom Rainey ha fet un solo a sobre del groove, i l’ha clavat. És lo que tenen els grans, no? Que sembla que no acaben de tirar, però no els eliminen als vuitens de final.

Varis

Posted in General by ramonprats on 12 Març 2010

PRIMER:

Hot Dog a Central Park.

SEGON:

Hem trobat una catalana al metro. Bé, ens ha trobat ella a nosaltres, és ballarina i professora de tècnica alexander. I diu que: “vaig venir fa anys, i m’he anat quedant…”

A flower is a lovesome thing to meet Kox.

Posted in General by ramonprats on 11 Març 2010

La família va a més. Ara si que sembla una casa de colònies! Avui, joc de nit amb en Ben Monder a l’Smalls.

Kris Davis, Tony Malaby, Eivind Opsvik, Tom Rainey – Barbès

Posted in Pep, Ramon by ramonprats on 11 Març 2010

Free del bo. I m’atraveixo a perfilar una mica més: free de blancs americans. O sigui, no és aquella cosa excessivament tímbrica que prové de la música contemporània (més típic d’europeus) ni aquella cosa amb arrels africanes (més típic dels negres). Està tot més equilibrat i proporcionat, sense excentricitats ni canvis de rumb bruscos.
Aquí n’hi ha una mostra (la qüalitat del so és molt dolenta, però per tenir-ne un record ja fa el fet)




Per cert, jo l’hi he dit a en Pep: “no et sembla que en Tom Rainey fa cara de gos abandonat?”
i ell em contesta: “jo crec que aquest tio toca la bateria per passar-s’ho bé. Segur que la seva dona és lletja i els seus fills són uns pesats. I el tio, per airejar-se s’ha muntat la bateria al garatge.”
Tom Rainey:

Ah! un altre rodatge al barri! Aquest cop hem fet una mica el tafaner i hem esbrinat que es tracta d’un thriller.

Una tonteria…

Posted in Ramon by ramonprats on 10 Març 2010

Hem fet una session a casa del guitarrista de la setmana passada, amb en Javi Moreno. Jo estava concentradíssim fent un solo. Pocs compassos abans d’acabar-lo, obro els ulls per mirar si tothom ho tenia clar, i veig que salta el gat de la casa, que estava tota l’estona remenant la cua per allà, i agafa una rata!!! Quin espant!!! De l’ensurt no hem acabat el tema, em fet un bot tots tres, que no hem pogut continuar tocant.

PD: precisament ara, acaben d’eliminar al Real Madrid de la champions. “Se sienteeeeeeee!!!”

Soulive – Brooklyn Bowl

Posted in Pep, Ramon, Txema by ramonprats on 10 Març 2010

El local és preciós, el típic lloc que el veus en un DVD i al·lucines. És una sala molt gran, i hi ha pistes per jugar a bitlles, un escenari i una pista per ballar. Sembla una antiga fàbrica, el sostre és de bigues de fusta, amb ventiladors d’aspes penjant. Tot el local està molt ben cuidat, però especialment l’escenari. Té unes cortines molt maques al fons, i la il·luminació és boníssima. Segur que ho preparen per un DVD, hi ha molta microfonia i moltes càmeres.

El problema de tot plegat és que el so és dolentíssim. El grup no surt per la PA, segurament els micros són per l’enregistrament. Però si ho fan en directe també han de cuidar el so, no? També és un concert, carai. Els baixos del hammond i el bombo s’acoplen constantment, i quan el guitarrista fa servir algun pedalet, també s’afegeix a la pilota de so. Que malament!!! El bateria sembla desmotivat, potser és la seva manera de concentrar-se, però sembla que estigui a la consulta del dentista. El teclista, en canvi, està excessivament motivat, amb una cinta al cap que fa més ràbia que la d’en Guti del Madrid, i amb unes ulleres de sol que si les veiés en Paul Motian, les hi faria saltar d’un revés. A més a més, s’hi ha d’afegir que tots els temes són iguals. Hem marxat al quart tema.

Tot sopant hem estat parlant de la felicitat i de la necessitat de tenir contrastos. Doncs aquest concert és això, el contrast que ens fa valorar encara més les nits com les de l’Al Foster.

NOTA: el bateria portava uns HH de 18″ i l’americana suada. Però vull dir amb la sal de la suor marcada, suor seca i asquerosa. Com que estan tocant al mateix local durant dues setmanes, segur que no s’ha canviat, per sortir sempre vestit igual al DVD, però noi, a l’esquena hi tenia unes aigues… quin fastig!

I’m a New Yorker!

Posted in Ramon by ramonprats on 9 Març 2010

Ahir vaig anar a dormir tard. Entre l’excitació de la classe, la post-tertúlia, la redacció del blog, i que em vaig mirar un trosset d’El Falcó Maltès, es van fer quarts de quatre. I avui, el meu amic esquirol m’ha despertat a quarts de vuit. El paio s’enfila per les branques i es queda a poca distància de la meva finestra. No sé pas què carai es fot a al boca, però fa un grric, grric que em desperta. I sembla que la primavera ha arribat, fa un dia maquíssim. Em vesteixo, i surto a córrer. Gairebé mai agafo l’ipod per fer esport, però avui he d’admetre que m’ha fet una banda sonora a mida. Surto de macdonough st i agafo fulton. És una avinguda que travessa Brooklyn i té molta vida. Córrer per allà és tota una experiència, dec fer una fila… tots són negres menjant fast food i jo, blanc com un glop de llet i amb calça curta. Estic acostumat al meu estimat estany de Banyoles, amb tons verds i blaus. Aquí hi ha de tot menys això: asfalt, botigues amb aparadors cridaners, hamburgueseries, pizzeries, delis, venedors ambulants, etc. A cada deu passes et canvia l’aire, amb “fragàncies” que van des del curry a la pudor de goma cremada. Els altres dies que sortia a córrer, tot estava nevat o feia fred, i les olors realment eren unes altres. De totes maneres, no m’ha molestat gens aquest ambient que d’entrada podria sembla hostil. Ben al contrari, m’ho he pres com una caricatura del món occidental i consumista, i se m’ha posat prou bé. Ornette i Ahmad Jamal és el que ha sonat fins ara.

L’ambient comercial de fulton s’ha anat desfigurant fins a esdevenir una avinguda amb una gran tranquilitat, i amb una gran munió de policies al mig del carrer, en posició de formar. Era un enterrament d’un policia, ben bé com els de les pel·lícules. Irònicament, sona el tema “Who Cares?“.

El mateix fulton es torna a capgirar, i de cop, l’ambient és molt més fashion. Les botigues de roba han passat de ser mudes per “meucots revetllers” (alerta a la traducció del clàssic putón verbenero) a ser aparadors de dissenyadors joves. Sona “Masada“. Canvio d’avinguda i agafo el camí directe per anar al pont de Brooklyn. Tan bon punt veig els arcs del pont acaba el tema de Masada i sonen els aplaudiments, que sembla ben bé que siguin per mi, tot un Rocky Català. Però l’ipod encara em té una sopresa preparada: “I mean you” amb tota la big band d’en Monk, precisament quan comença el terra de fusta del pont. En aquest moment realment m’he sentit New Yorker. Tothom diu que tant bon punt arribes a la ciutat, ja ets un New Yorker, però fins avui, no ha estat el cas. El pont estava preciós, el cel clar, amb una temperatura i uns colors ben bé de primavera.

I ara ve la part més dura… estava acostumat a córrer uns 7 o 8 km, però la ruta d’avui era de 15! I tot just estava a la meitat. Durant uns segons he pensat que el més intel·ligent seria agafar el metro i tornar a casa, però no podia acabar així. Estava reproduïnt el somni americà, i no podia deixar de lluitar fins al final. No podia parar de córrer després de fer el pont amb tot l’skyline de la zona financera, amb els gratacels simbolitzant l’esforç i la lluita. Així que, he continuat. L’ipod ja m’ha fet la gracieta de posar el “Who Cares?” a l’enterrament, i ara me n’ha fet una altra: m’ha posat un Aebersold de turnarounds!!! Quina cosa més pesada… i llarg de pebrots. Precisament quan necessitava més estímuls, va i em posa això. No tenia ni esma per passar de tema, així que l’he deixat. I quan he torna a encarar fulton cap a casa, em sona el nou hit de Sergi Sirvent, tocat per Karion: “Crazy latin rhythm for cooking“, un bon groove per no perdre el ritme que portava. He fet les paus amb l’ipod.

Just abans d’arribar a la cantonada amb el carrer de casa, jo ja m’estava plantejant deixar de córrer, l’ipod m’ha regalat una mica de James Brown. Evidentment, he continuat corrent fins a casa.

Demà tinc una sessió, si toquem una bossa nova m’hauré d’inventar algun nou patró de bombo perquè em sembla que tindré unes agulletes de por. Ara, i lo bé que m’ho he passat fet footing a ritme de sardana per aquests mons de Déu?

Henry Threadgill 2.0 – Jazz Gallery

Posted in Pep, Ramon, Txema by ramonprats on 9 Març 2010

Hem de dir que, si bé el primer dia hi havia en Miles Okazaki d’alumne, avui hi havia la Jen Shyu.
En Henry ha anat directe al gra, hem entrat i després de preguntar quins instruments tocava cadascú, ha començat:

Ha agafat les notes Fa#, La, Sib i Re perquè l’hi han interessat els intervals: 3ª menor, 2ª menor, 3ª major. I ha començat a “pivotar” els intervals:

l’A és l’acord “mare”, l’1 és el pivot entre les dues notes del mig, i pivotant-lo per sota, surt el B, i pivotant-lo per sobre, surt el C. El 2 és el pivot entre les dues primeres notes, i surten el D i l’E. I així successivament. Més endavant, per ampliar el sistema harmònic, movem paral·lelament els acords A/B/C/D/E/F/G.

Amb això tenim els acords per treballar. Pel que fa al ritme: Està constituït per tres elements: curt, llarg i silenci. A partir de l'”speach” d’un text, ens surten ritmes implícits en el text. I donem valors (curt o llarg) a les paraules. Això ens porta a fer el ritme de la melodia. La melodia l’ha fet segons el que ha sentit a partir dels acords, el ritme i la lletra.

I el sistema “d’escales” per tocar en aquest sistema harmònic, també és el sistema intervàlic. En aquest cas, ens hem centrat amb els intervals de 3ªM, 3ªm i 2ªm. Doncs “l’escala” es construeix a partir dels mateixos intervals. Diguem que en un sistema tonal, l’escala defineix el color tonal, i d’aquí en surten uns graus i uns modes. Doncs en aquest sistema, predominen els intevals, que generen el “color” que caracteritza “l’acord”.
NOTA: en un sistema harmònic tradicional les funcions de subdominant, dominant i tònica generen el moviment de tensió/relax que necessita la música. En un sistema com aquest, no tenim aquestes funcions, i ens hem d’espavilar per generar el moviment a partir de textures, instrumentació, dinàmiques, etc.

LA FAMÍLIA / ELS GENS

Aquest sistema és com una família, tots els acords porten els mateixos gens, però un germà és molt diferent que un cosí de segon grau. Tot i això mantenen una “sonoritat” simil·lar.

LA CUINA XINESA

Tenen elements comuns com la pasta o l’arròs, i afegint ingredients diferents, fan un nou plat. El mateix ho podem aplicar per composar: agafem qualssevol patrò o idea, i n’anem combinant algun element fins que construïm un sistema nostre. Com el que ha fet ell de muntar-se aquest sistema.

ARQUITECTURA

Sobretot s’interessa per l’estructura i l’equilibri. Un paral·lelisme amb la música podria ser una frase de 4 compassos que funciona. Per ampliar-la, podem reescriure-la començant pel tercer compàs: 3-4-1-2. I així successivament fins a tenir una frase de molts més compassos. El mateix ho podem fer invertint la frase, etc. És el que es fa arquitectònicament: s’agafa una cèl·lula i es va “modulant” fins que es construeix l’edifici.

PINTURA, FOTOGRAFIA, CINEMA, LITERATURA, etc

Bé, ha estat molt llarg, però en resum venia a dir que de qualssevol disciplina artística en podem treure elements o idees que poden ser l’ingredient que nosaltres aportem al nostre “plat de pasta” i així, en fem el nostre plat propi. Ha insistit en potenciar la nostra imaginació. La imaginació no té límit, els límits els posem nosaltres. Una cosa que és molt important i que és universal i imprescindible perquè l’ART funcioni, és l’equilibri i el misteri. Hi ha d’haver elements d’equilibri que generin un moviment que faci “caminar” l’obra. I hi ha d’haver un misteri que no es pot desvetllar al primer compàs.
Ha posat d’exemple “The maltese falcon”, dient que era una pel·lícula que funcionava molt bé perquè aconseguia mantenir la tensió fins al final.
L’expressió artistica, és la visió d’un sol individu. I la recepció d’aquesta obra, per molt que es parli de públic, no deixa de ser una suma d’individus. Hi ha una connexió directa de l’artista amb la persona que el rep. És una manera d’expresar una visió particular, i que es pot rebre o “descodificar” amb moltes lectures, que no tenen perquè ser la mateixa que la de l’artista. L’univers que s’ha creat l’artista per crear l’obra és només per donar-hi l’equilibri necessari perquè funcioni, però un cop ha “nascut” l’obra, té vida pròpia i la recepció no té perquè passar per els fonaments de l’obra.

Henry Threadgill – Jazz Gallery

Posted in Pep, Ramon, Txema by ramonprats on 9 Març 2010

Era una altra classe de les de l’Steve Coleman, i hi havia de convidat en Henry Threadgill. Bé, això era el que estava anunciat, perquè un cop allà només hi havia en Henry Threadgill. I la veritat és que ha començat sense dir on aniria a parar, i només parlava de quatre notes: el Fa#, el La, el Sib i el Re. I ha acabat parlant de cuinta, literatura, pintura, arquitectura, escriptura, cinema, etc. En resum, que ens ha ensenyat la seva manera d’entendre la música i ha estat realment molt profund i interessant.
Ara mateix tinc el cap amb un munt d’idees i records del que ha estat la classe. Ara farem un recordatori entre tots tres, i quan estigui tot enllestit ho posarem al blog.

Els timbalers del Bruc(lyn)

Posted in Pep, Ramon by ramonprats on 8 Març 2010

Al matí hem fet ruta per totes les botigues de bateries, i és clar, hem arribat escalfats com uns micos i hem acabat tocant al parc de davant de casa. Els veïns no han dit res, és més, una nena ha vingut a ballar una estona i tot. S’ha de dir, que tenia més groove que nosaltres dos junts. Té nassos que els dos blancs del barri es posin a tocar el tambor, eh!
Demà hi tornarem!

Ramones’ Legacy

Posted in Pep, Ramon, Txema by ramonprats on 8 Març 2010

Avui hem deixat el jazz, i ens hem decantat pel rock/pop independent. Hem anat al Cake Shop, després de fer una bona hamburguesa al Mikey’s. El Cake Shop, tal i com el nom indica, és un bar molt senzillet on hi pots menjar molts pastissos. Vindria a ser com un Robadors, amb versió pastís. I al subterrani hi ha una sala per fer-hi concerts. De fet, cada dia hi toquen quatre grups!!!

Hem escoltat els dos últims concerts de la nit, dos grups de rock que sonaven molt bé: Title Tracks i Pretty&Nice. Bones cançons i ben tocades. Tots dos feien música sense trencar-se gaire les banyes, senzilla però ben feta. Molt ben feta. I res, cap a casa a dormir ben contents, i demà a mirar platerets…

Frank Carlberg, John Hébert, Gerald Cleaver – Douglas Street Music Collective

Posted in Pep, Ramon, Txema by ramonprats on 7 Març 2010

Abans d’anar al concert, hem fet una sessió amb en Txema, en Matthew Silberman i un baixista que no recordo com es deia. Ha estat una merda de les grosses. D’entrada, estava molt incòmode amb l’instrument. He pensat: “això és el que hi ha, i ho has de fer sonar” o sigui que no és una excusa. El rhodes d’en Txema era un drama, hi havia notes que sonaven més que d’altres, els baixos s’acoplaven, i els aguts estaven desapareguts. El saxo tocava molt fort, el baixista tenia un so bastant lleig, i en Txema no es podia pujar perquè el rhodes no aguantava. O sigui que el so era una merda, i jo no sabia pas com arreglar-ho. Els altres dos no semblava pas que tinguessin intencions d’adaptar-se al so del grup. Però el pitjor de tot ha estat el tempo… maaaaaare meva! El baixista era un paquet dels grossos. Al primer tema he vist de què aniria la cosa, i m’he proposat solucionar-ho, però no he pogut. Estava concentradíssim amb la melodia, però el tio m’arrossegava sempre! També s’ha de dir que el saxo brillava per l’absència de tempo, però no tinc excusa. Pfff, m’han matat: tocat i enfonsat. En part, estic content perquè he aconseguit aguantar-ho en un parell de temes. La sensació era com nedar amb dos sacs de sorra lligats a les cames. Però també estic decebut perquè m’hagués agradat poder-ho fer amb tots els temes. Bé, ja n’aprendré algun dia.

El concert era a la seu del SIM, una escola de jazz de Brooklyn que dirigeix en Ralph Alessi. La sala era més o menys com l’Stone: quatre parets blanques, retalls de moqueta al terra, cadires, i els instruments. O sigui que hi havia ben poca cosa. La música era d’en Frank Carlberg, barrejada amb algun estàndard. La cosa anava de free, més o menys. Els temes estaven bé, però el millor de tot ha estat en John Hébert. Collons quin tros de baixista! En Gerald Cleaver també ha tocat molt bé. El més fluixet ha estat en Frank, però tot i això, m’ha agradat. Estava més limitat que els altres dos, però ho feia sonar igualment. Realment, després del desastre de sessió que hem fet, ha estat un plaer poder escoltar aquest concert.

Session amb Paul Orbell

Posted in Ramon by ramonprats on 6 Març 2010

Aquest noi és un guitarrista que no toca com el nostre amic xinès, però que també té “aquella” actitut. Arribem a casa seva amb en Javi Moreno, i muntem els trastets. Jo encara no estava del tot situat, i en Paul comença a tocar un estàndard. S’hi afegeix en Javi, i és clar, jo també m’hi apunto. I resulta que hem anat enganxant temes durant una bona estona, sense dir-nos gairebé res. Finalment hem parat, hem fet un cafè i ens hem dit bon dia. Això és anar de cara a barraca, tu. No voldria que s’entengués com una cosa estressant ni res d’aixó, simplement no s’entretenen. I res, després de la pausa, hi hem tornat.

Avui no hem fet temes propis, només hem fet estàndards.

Al Foster, Kevin Hayes, Doug Weiss, Rich Perry – Village Vanguard

Posted in Pep, Ramon, Txema by ramonprats on 6 Març 2010

Es pot fer diferent, però no es pot fer millor. El repertori ha estat d’allò més estàndard: In your own sweet way, E.S.P, medley de balades (cherokee, I thought about you, body and soul), Cantaloupe Island i Stablemates. És absolutament increïble la capacitat que té l’Al Foster per imprimir el seu caràcter a cada tema. Aconseguir fer sonar el Cantaloupe Island sense cap arranjament, només amb la teva manera d’entendre el  tema, és moooooolt difícil. M’ha fet pensar en el “post” d’en Kenny Werner, aquell que diu que has de fer música amb el que ja saps, que no has d’esperar a saber qui sap què per fer-ho sonar. L’Al Foster mateix, quan presentava els músics, ha dit que ell tenia poca tècnica però que s’expresava com podia (ah, i també ha dit que el seu primer bolo al Village Vanguard va ser amb en Sonny Rollins, el 1968, i que, abans d’ells, la mateixa nit, hi havia tocat en Tony Williams. O sigui, que el tio estava molt nerviós). M’ha fet pensar en un escultor que veu l’escultura abans de picar la pedra. Allà on tothom hi veu una pedrota, ell hi veu una figura, una escultura “amagada”. I res ni ningú el pot fer dubtar. Hi ha hagut un parell de solos d’en Kevin Hayes, que també m’han donat aquesta sensació. Al començar el solo, en Kevin Hayes ja sabia on volia anar a parar, o almenys tenia la direcció que volia prendre molt clara. I ha continuat amb la seva idea fins al final. És clar que l’Al Foster tenia una altra idea diferent, i també l’ha seguit fins al final. Sonava com una “lluita” perquè tots dos forçaven molt la seva personalitat, i ha estat una experiència presenciar això. Perquè realment la música sonava molt bé. En canvi en Rich Perry, tocava molt per l’Al Foster, estava molt pendent d’ell, del que feia, de com tocava. I s’anava adaptant. I no sonava…

I parlant de lluites, al metro, tornant a casa, hem presenciat una escena boníssima. El tren estava molt ple, i hi havia una colla de nois adolescents, i una altra colla de noies. Quan hem pujat, ja s’estaven discutint, però a mesura que anaven passant els minuts, la cosa s’anava escalfant. Era de més o menys bon rotllo, en el sentit que reien, però es deien coses molt fortes. El més curiós ha estat, la reacció de la gent del tren, queixant-se perquè volíen silenci, i el “perquè” de la discussió. Resulta que es barallaven perquè uns deien que els altres no teníen calès. I han acabat dient què havíen pagat pel pentinat, o per la roba (molt divertit). Hi ha hagut un moment que les noies s’hi han posat de debò, i el noi s’ha quedat completament KO. L’han deixat fora de combat… ha fet molt de riure.

Ah, i hem comprovat que si demanes “una ensaimada” pronunciant-ho en català, i ben convençut, et porten una cervesa que es diu Sam Addams. No si, ja ens ho passem bé, ja.

De pel·lícula

Posted in General by ramonprats on 5 Març 2010

Ja se sap que passejar per Nova York és com formar part d’una pel·lícula. Avui, fent una llarga caminada per la setena avinguda (des del carrer 48 al jazz gallery) hem presenciat una gran escena. Al Fashion Institute of Technology hi havia un desplegament policial, que al seu costat, les escenes d’Arma Letal es queden petites. I no sabem què ha passat, potser està rel·lacionat amb el tiroteig del Pentàgon…

Una altra escena de pànic: la vam tenir fa unes setmanes, al metro. El vagó estava molt ple, havíem d’anar drets i no es veia més enllà de dues o tres persones. De cop i volta sentim que algú parla amb veu alta amb un to força agressiu, però no entenem què diu, té un accent molt tancat. S’aparta la gent, i se’ns apareix al davant un afroamericà alt i gros, amb vestimenta musulmana, que porta les cartutxeres típiques de bales, creuant-li el pit, com les de les pel·lícules de cowboys. I a la mà hi du algun estri estrany, que ensenya mig amenaçant. En el moment de girar-nos i veure’l vam sentir el pànic al cos. Després vam reaccionar, i vam veure que a les cartutxeres hi portava perfums…

Ah, i per acabar el “post” de pel·lícules, hem de dir que, durant el temps que fa que estem al pis, ja hem vist dos rodatges al barri.

David Bryant, Mark Shim, Dezron Douglas, Eric McPherson – Jazz Gallery

Posted in Pep, Ramon, Txema by ramonprats on 5 Març 2010

La música era d’en David Bryant, i era una mica pobre. Molts pocs colors harmònics, les melodies no teníen cap mena de gràcia, amb dinàmiques molt estàtiques, i rítmicament poc interessants. Bé, la part rítmica era la millor, de fet. Hi havia un parell o tres de temes construïts a partir de polirrítmies, sobretot 4 contra 3. El que he trobat més interessant del bolo ha estat la manera d’enfocar aquestes polirrítmies. El baix es mantenia molt com a “eix” i els altres es movien, alternant el 4 i el 3, o bé tocant coses amb un fraseig en el que hi convivíen el 4 i el 3. En algun moment, però, el baix també s’ha anat movent. En Marcus Gilmore o en Tyshawn, toquen les polirrítmies alternant els punts de resolució (a vegades resolen en el 4, i a vegades en el 3) i això fa que hi hagi més ambigüitat i més moviment. L’Eric era més estàtic, en aquest sentit. Era bastant evident quan tocava en 4 i quan tocava en 3. Però hi tenia molta gràcia. En general, ha tocat molt com en Nasheet. En David Bryan ha tingut moments “Andrew Hill/Jarrett amb el quartet americà” que han estat bé, però s’ha allargat moltíssim fent els solos, i tots anaven pel mateix camí. En aquest sentit, he trobat a faltar algun canvi de direcció per part de l’Eric. Això, o bé forçar les dinàmiques (tot el bolo ha estat molt planer) o bé sacsejar el grup d’alguna manera, per injectar aire fresc. En Dezron Douglas, no té res per destacar. I en Mark Shim… té un so com el dels últims anys d’en Joe Henderson, però amb lleig. I els solos, tres quarts del mateix. En general ha pecat del mateix que en David Bryan. Ah, i ha tocat l’Ewi, amb això ja està tot dit.

Session Evan Weiss & co

Posted in Ramon, Txema by ramonprats on 5 Març 2010

Avui hem tornat a tocar amb l’Evan, però a casa seva. Ha tornat a venir el doble de l’Adrià Puntí, i també s’hi ha afegit un guitarrista xinès molt jove, que després de fer el primer solo, una mica més i m’aixeco per abraçar-lo. Que bo!!! Ja d’entrada m’ha sorprès lo ràpid que és el tio agafant les coses: entrem al pis, ens diem hola, i amb l’Evan riem de l’arranjament de l’Evidence. El tio pregunta de què va, i l’altre l’hi explica. l’Evan l’hi canta, i abans d’acabar la primera A, ja s’hi afegeix. Mare meva!!! S’ha de dir que quan l’hem tocat se l’hi ha resistit una mica, però el tio és un crack. I tocant estàndards fa plorar, té un gust, un so, …. boníssim.

Hem tocat un tema de l’Evan, i un del guitarrista en qüestió. A part d’això, només he de dir que em moro de ganes per tornar a tocar amb aquest noi.

Ja el tenim aquí!!!

Posted in General, Pep, Ramon, Txema by ramonprats on 4 Març 2010

Senyores i senyors, en Pep Mula ja és aquí!

Brian Charette, Jochen Rueckert i Mike Dirubbo – 55Bar

Posted in Ramon, Txema by ramonprats on 4 Març 2010

Després de barallar-nos una estona amb l’Evidence, hem anat a veure aquest trio. D’entrada, hem de dir que en Jochen s’ha engreixat com un porc, fot una panxa que aviat atraparà a en Tyshawn. I l’altre cosa que s’ha de comentar és que el saxofonista era més dolent que el peix congelat que vam comprar al supermercat i que té gust de terra de jardí. Diguem que és pitjor per les orelles escoltar en Mike Dirubbo, que pel paladar, menjar peix amb gust de terra de jardí (no es pot matar el regust ni amb parmesà ni amb Ketchup). El so que té és lleig amb ganes, està desafinat, i rítmicament és més sospitós que un gitano fent footing. I el tio té un munt de discs grabats amb bones discogràfiques i amb bons músics. No ho entenc. Els altres dos, han tocat molt bé.

Aquí hi ha els temes (TOT el que ha tocat el saxo està tallat, excepte quan feien quatres, i alguna melodia de sortida)

Juju (Shorter)
Ull! al solo, passen a 7 (l’equivalència és: blanca del 4 = la meitat del 7/4 o bé tot un 7/8)
Tema original d’en Brian Charette
Blues
Aquí si que hi ha saxo… però també hi ha uns solos de bateria que fan molt de goig
?

Session amb l’Evan Weiss + Jam al Royale

Posted in Ramon, Txema by ramonprats on 3 Març 2010

L’Evan és aquell noi tant net, polit i trempat que va vam conèixer al metro, i que toca la trompeta (molt bé, per cert). Doncs avui ha vingut amb un baixista amic seu que era el doble de l’Adrià Puntí, jo m’havia d’aguantar el riure. Tot ha anat molt bé, llàstima que ho he grabat… i quan un s’escolta, ja se sap. Però vaja, això no toca, ara.
Al matí, m’he despertat amb una idea per l’Evidence, i l’hem estat provant. Hem estat una bona estona tocant els copets de la melodia que, si ens han sentit els veïns, deuen haver flipat. “mpap….paaap….pap….pap……..papaaaaaaaa” (això s’ha de llegir amb el ritme de l’Evidence)
A la tarda ens hem engrescat amb en Txema, i ho hem provat a duo, però fent-hi “otra vuelta de tuerca”. Aquí teniu un link per veure-ho en video. I hem tingut el dilema: “ens quedem a casa tocant això, o anem a la jam del royale a veure de què va?”. Hem pensat en el “don’t be lazy, this is New York” i hi hem anat. I ha estat una merda grossa, grossa. D’entrada, les jams no m’han apasionat mai, però això era… pfff quin pal, tu. Era tant fluixa que hem marxat abans no ens fessin tocar. L’únic que ha valgut la pena ha estat l’RJ Miller. És el dia que l’he vist tocar pitjor, però de totes maneres, ha estat una bona lliçó. Al metro hem fet la següent reflexió: a la jam hi ha tres tipus de persones:

A) “estudio com un animal, i vaig a vomitar els meus trullos”
B) “aquí m’hi poso jo, i ho arreglo. Seguiu-me!”
C) “va, a veure si podem fer música”

D’entrada, em sembla que és molt difícil trobar algú de l’apartat C, la gran majoria són de l’A (no ho vam dir, però en Gabriel, la setmana passada va anar a la jam de l’Smalls, i abans de començar el primer tema, hi havia almenys quinze saxos preparant-se). El cas B és peculiar. L’actitut de l’RJ ha estat descaradament aquesta, i ho ha fet sonar realment molt millor del que estava sonant abans. A més a més, està bé per si vols adquirir més capacitat de liderar el grup. Ara bé, el curiós és quan al mateix moment, hi ha més d’una persona a l’escenari amb aquesta mentalitat. Pot ser molt perillós.
No sé, ja caurà una altra jam més endavant, però avui no era el dia.

En Gabi ens diu adéu…

Posted in General by ramonprats on 2 Març 2010

No calen paraules, no?

Just abans que marxés, hem rebut un mail de l’agència que ens ha llogat el pis, dient que els colombians de sota s’han queixat, i que la propera vegada trucaran a la policia. Ai, senyor, ja la tenim liada. I per postres, demà al matí tenim sessió a casa…
Després hi hem anat a parlar, i hem acordat uns horaris. El que fa molta gràcia d’aquests nois és que no et miren mai als ulls. Jo em pregunto si quan parlen entre ells també ho fan. Quina angúnia, per l’amor de Déu. Semblen un gos abandonat, i després te la foten per darrera. Però vaja, ells no es queden pas curts, aquest parell es passen la nit jugant a futbol amb la play station. El pis sembla la graderia del camp nou! I això ho fan a les 3 de la nit, sense cap mena de mania. Bé, a veure com va la cosa…
Gabi, bon vol!!!

Five Jazz Drummers Whose Time is Now

Posted in General by ramonprats on 1 Març 2010

S’ha acabat el mes. En Txema diu que vol fer un “post” explicant una mica els pianistes que ha vist aquest mes, i em sembla que jo també el faré, però de bateries. Potser demà m’hi poso. Aquí hi ha un link interessant, però.

Thank you for changing my life – Paul Motian 3.0

Posted in General by ramonprats on 1 Març 2010

Doncs he anat al bolo d’en Bill Mchenry. Era a quartet, amb l’Adam Kolker, un baixista que no he reconegut, i en Rodney Green a la bateria. No sabia exactament com aniria la cosa, si tocaria, si no tocaria, si m’hauria d’esperar gaire, o què. El bolo era de les 20h a les 23h, i hi he anat al principi. Al cap de dos temes, ha entrat en Marc Ayza. A més a més, hi havia un altre bateria… A la mitja part ha vingut en Rodney Green a saludar en Marc, i m’ha dit què tocava jo, quan l’hi he dit, el tio ha fet una cara com dient: “pffff, un aaaaaaaltre!”. I he pensat que ho tenia difícil per tocar, a més a més, suposo que havent-hi tres bateries al públic, el més probable era que no toqués. O sigui que he escoltat els dos primers sets, l’hi he dit a en Bill que ja ens veuríem el dimarts, i me n’he anat a veure l’altre Bill, en Frisell, amb en Ron Carter i en Paul Motian. Si, si, per tercera vegada. I aquí hi ha el bolo sencer:

My man’s gone now

Rhythm

Introduction. És el tema d’en Paul Motian que vaig grabar l’altre dia. A veure quin us agrada més, però ja només pel fet de sentir-ne dues versions (més la del disc) em sembla boníssim.

?

Jo sóc un Cowboy

?

“Blues”

Presentació que fa posar la pell de gallina

Subconscious-lee

Avui potser ha estat el dia més “normal”. Mirant-ho amb perspectiva, i comparant els tres dies, vull dir. El primer dia va ser el dia d’en Paul Motian, i no precisament perquè toqués més, sinó perquè va tocar diferent. Va tocar menys, però portava el timó del grup, es van quedar més a les codes, tocant estones llargues sobre un acord, fent més “osmosis”, terme que només entendran els Seitons. El segon dia: Ron Carter “on fire”. Més accidentat, més excitat. I avui, ni una cosa ni l’altre. Han tocat els temes d’una manera més convencional, sense animar-se gaire en els vamps finals, i no hi ha hagut tants accidents. Però tot i això, en Bill Frisell s’ha avançat un pelet a l’entrada del solo d’en Motian, a l’últim tema. Aiiiiiiii! mira que els altres dies havia anat bé, eh! Una altra petita diferència respecte els altres dies, però que m’ha encantat: les ulleres de sol d’en Paul Motian. Pot semblar absurd, però les ulleres de sol són un símbol del be-bop. I qui més pot portar unes ulleres de sol tocant en un club de jazz l’any 2010? Com no sigui en Roy Haynes o l’Ahmad Jamal, em sembla que en queden ben pocs. Perquè no puc imaginar-me en Hank Jones amb ulleres de sol…
En resum, aquesta setmana he vist el meu gran heroi tres vegades, encara no m’ho puc creure. Per cert, avui he llegit que quan va decidir deixar de viatjar, va ser després d’una gira que va durar tres setmanes, i va agafar trenta-cinc avions!!! Va arribar a casa, i va dir: “no penso fer ni un maleït bolo que no sigui a Manhattan”. I no va ni tant sols a Brooklyn ni a New Jersey. Ah, i hi ha una grabació amb en Warne Marsh i en Paul Chambers, a trio amb ell:

El que no està enregistrat és quan va tocar amb el quartet d’en Coltrane el 1965.

Peter Bernstein, Mike Ledonne, Kenny Washington – Smoke

Posted in Gabi, Ramon, Txema by ramonprats on 28 febrer 2010

Era un tribut a Wes Montgomery. La llàstima ha estat que havia de venir en Melvin Ryhne, però es veu que se l’hi ha cancel·lat el vol per culpa de la neu. Aquí hi ha els temes, tot el bolo sencer. Regal de la casa per en Xicu.

Fried Pies:

Starway to the stars:

Trick bag:

Road song:

Un bon shuffle per acabar contents, i cap a casa. Al primer set han tocat hits com el jingles, el full house, etc. Si podem, els penjarem.

Abans del bolo he fet una sessió amb en Javi Moreno i un pianista. Un tal William no sé què, que tocava molt bé. Aquí, a les sessions van molt de cares a la feina. Arribes, quatre paraules i vinga, a tocar. Sempre es comença amb algun estàndard, però després la gent porta temes propis i els proposa sense cap mena de mania. Hem tocat alguns temes propis, però amb el que m’he hagut de treure la son de les orelles ha estat amb un del pianista. Tres pàgines, a vista, amb canvis de compàs per tots costats. Aquí, pel que he vist fins ara, la gent no s’està de romanços. D’entrada hi ha milers de músics que toquen molt bé. I després s’hi ha d’afegir que cap d’aquests músics té res. O sigui que tothom està més pelat que una rata, i ningú pot “fotre” la feina a ningú. Partint d’aquí, es posen tots a treballar i no hi ha males cares, ni coses rares. Diguem que han de lluitar tant per poder fer alguna cosa, que no malgasten energies amb mal rotllos ni res d’això. De fet, en Javi em comentava: “tio, aquí si tens un bolo de puta mare, la gent se n’alegra, perquè representa que és la recompensa del teu esforç. Ningú té enveja” (no cal dir que seeempre hi ha excepcions).

George Mraz, Rich Perry, Joey Baron – Bohemian Hall

Posted in General, Ramon, Txema by ramonprats on 27 febrer 2010

Hem marxat a la mitja part. En George Mraz anava molt pet. Ja és conegut que el pobre té problemes amb l’alcohol, però noi… ha sortit a l’escenari cara vermell com un cranc de riu. I quan presentava els temes hi tenia feines i treballs. La música era força fluixota, en Rich Perry ha començat prou bé, però s’ha anat desinflant, i en Joey Baron ha estat lluitant tota l’estona, pescant les fluctuacions de tempo d’en George Mraz, i aguantant el tipus. La sala era un auditori del 1890 i tenia una acústica una mica difícil. Han estat cuidant el so tot el bolo. Al final del primer set, en Joey Baron ha fet un solo que, amb molta diferència, ha estat el millor del bolo. Només per això, ha valgut la pena anar-hi, però de totes maneres hem marxat a la mitja part. S’ha de dir que hi havia quatre gats al públic. Que fort, eh? Suposo que va ser per falta de publicitat. El local és la casa de Dvorjak quan estava a NY, es veu que va ser on va escriure la simfonia del nou món. Venia a ser com el casal txec de NY. I no van fer publicitat per enlloc. Això si, ens van fer el discurset abans del bolo, per recaptar diners. I la dona que ens ho va dir, portava un collaret que segur que valia més que una round badge amb bombo de 18″ farcida d’old stamps.

Aquí hi ha el solo:

Es veia a venir el For Big Sid, eh?

Després hem anat al Fat Cat, un local genial. Hi ha billars, ping-pong, un joc que s’assembla a la petanca, scrabble, escacs, etc, i al mateix temps, concert. Avui tocava en Garzone, fent Coltrane al 100%. El tio és un crack fent això, però és clar, mai serà en Coltrane, i tot i que al principi s’ha posat prou bé, al segon tema ja me n’he cansat.

Snowfall – ja he perdut el compte

Posted in Ramon by ramonprats on 26 febrer 2010

Cada dia que neva em desperto a quarts de set del matí pel soroll que fan les màquines llevaneus. Avui, són les 6:45h i m’he despertat, però pel soroll del temporal de neu. Les màquines ja no poden ni passar de la quantitat de neu que hi ha. Els cotxes aparcats tenen neu fins a mitja roda!!!
Si em diuen que es cancel·la el bolo d’en Joey Baron, “me la tallo i em faig monja” que diu aquell.

Sobre l’Steve Coleman (2)

Posted in General by ramonprats on 26 febrer 2010

Hola! Aqui en Txema, que intentarà explicar-vos què passava amb el Giant Steps al workshop de Mr. Coleman. Us aviso que això és el que vaig aconseguir recordar de la classe a l’arribar al pis, amb l’empanada que portàvem rítmica i harmònica…

Us poso en situació:

Comencem, va anar així:
– Melodia, invertint la direcció dels intèrvals, no en canvia la qualitat, és a dir, una tercera major descendent ho serà igual ascendent. La va anar tocant un trompeta, amb l’Steve, fins que la van tenir tota.

– Pregunta d’algú del públic: per què comencem amb l’arpegi de sol major invertit i no amb qualsevol altre? Coleman respon preguntant: en quin to estem? En Bb. Correcte. Per què? És el mirall respecte de Eb: si tenim a G com a l’eix, ens manté una tercera major respecte a Eb i una tercera menor respecte a Bb.

– Harmonia: aqui teniu transcrita la que vaig treure d’oïda, les fonamentals són les correctes. Tinc dubtes sobre alguna qualitat, especialment en els II-V (de la versió original). Tira molt d’acords menors (!), i usa onzenes i sisenes per colorejar els II i els V respectivament.

En fi, teniu la partitura, toqueu i aviam si us sona més que a mi!

Paul Motian, Ron Carter i Bill Frisell – Blue Note 2.0

Posted in Ramon, Txema by ramonprats on 26 febrer 2010

Si, he repetit. I aquí hi ha un tema:

Ha estat molt interessant sentir-los un dia més. I m’ha sorprès lo diferent que ha estat d’ahir. En Ron Carter, realment estava cansat, ahir. El badall era prou significatiu… Avui estava molt més actiu, hi ha hagut moments d’aquelles negres amb punt tant del segon quintet de Miles. De fet, hi ha hagut tres o quatre moments del segon quintet, i he pensat que els dos millors “rim shots” de la història són els de Tony Williams i els de Paul Motian. Oh! Vaja, en resum, el tio ha tocat molt més, i com a conseqüència, en Bill Frisell ha tocat molt menys. En Paul Motian ha tocat més com “sempre”, suposo que al veure que en Ron Carter estava més despert, ell s’ha mantingut més estàtic. De fet, com a resultat de les aportacions d’en Ron, han passat uns quants accidents. En general, el bolo ha estat més arriscat, més accidentat i amb més activitat.

És increïble com poden aguantar vamps tipus “Jarrett” durant tants minuts, fent el mateix, però variant lo just perquè no es faci pesat.

Ah, i per rematar-ho, ens hem trobat en Paul Motian baixant les escales del metro. Quins nervis. L’hem seguit… i l’hi he anat a dir algo, la veritat és que estava tant nerviós que no sé ni què l’hi he dit. Ai, que no podré dormir!

I no ha parat de nevar, encara. Noi cada cop que s’hi posa sembla que ho fa amb més força, hi ha un pam i mig de neu.

Paul Motian

Posted in General, Ramon by ramonprats on 25 febrer 2010

Everything comes from the sound. It’s in the sound. It’s in the sound of my drums. It’s in the sound of whatever I’m hearing, Paul Motian says describing his unique musical style. “I don’t have any idea what I’m doing, what I’m going to do. I don’t plan. I’m playing off of the other people I’m playing with. I’m getting my ideas from the other people I’m playing with…I’m getting my ideas from the sound – the sound of the drums. That’s really the most important thing.

Per cert, ja que parla del so, he de dir que no portava la seva bateria, només la caixa. Però és clar, només toca la caixa… el bombo l’afina que sembla un so d’ultratomba i au. Aquí hi ha Canopus al 100% dels locals que hem anat. O això, o no hi ha bateria. Ep, que Canopus no és ni res religiós ni cap droga, eh! és una marca de bateries.

En Frisell va a caçar bolets

Posted in Gabi, Ramon by ramonprats on 25 febrer 2010

Ara, en fred, potser ja puc dir alguna cosa del concert d’ahir.

Vam arribar molt aviat al Blue Note, per assegurar-nos que no estigués “sold out”, i després vam anar a fer la pizza de rigor. Amb l’estómac content, vam anar cap al local. El Blue Note és un club molt de cares al turisme, no és ni de bon tros com el Village Vanguard. És molt car, i si vols veure-ho bé, has de pagar el preu de la taula, 35$ més la consumició obligatòria. Però no ens ho vam pensar ni un moment, a primera fila, com uns campions. Teníem l’escenari a tocar de les cames.

Arriben els músics, en Bill Frisell està molt gran, però els altres dos… mare meva. En Ron Carter i en Paul Motian són realment molt vells, pujen els escalons tranquil·lament, tenen aquella parsimònia de la gent gran a l’hora de fer les coses. Van molt i molt mudats, sobretot en Ron Carter. El tio, arriba a l’escenari, agafa el baix, i es posa en posició de tocar, amb els ulls tancats i apoiant el cap al baix. Jo penso: “el tio s’està concentrant a tope” però resulta que s’està adormint!!! El tio fot un badall que déu n’hi do, i m’agafa una mica de por, ai, ai, ai, que l’avi no està en forma… Però res, començen a tocar, i fa plorar. FA PLORAR!!! En Motian cada vegada toca menys coses. Sense anar més lluny, no va tocar el goliat ni el timbal fins l’últim tema. I les escombres… el tio escombra l’aire! Ho va combinant amb escombrar l’aire i la caixa. Ja li havia vist fer algunes vegades, però ahir era exagerat, tocava dos negres cada dos compassos, anant bé. En Ron Carter també economitza molt el que toca, però quan ha de fer cataràtes de corxeres, també les fa. En Bill Frisell, està com si anés a caçar bolets amb els dos tiets, més content que unes pasques. Em sembla que no va parar de riure en tot el bolo. Els temes són tots molt senzills, i sempre començen igual: en Bill Frisell toca, i els altres s’hi enganxen. Com carai s’ho fan per fer que un tema amb dos acords i una melodia que no té res, sigui interessant? Va passar en uns quants temes, això. És molt fort. Normalment, quan has de tocar un tema que no té RES, tendeixes a tocar més coses que mai, tothom hi fot cullerada, i acaba com el rosari de l’aurora. Però ells no, si el tema no té res, no toquen res. Però tenen la gràcia de fer interessant aquest “res” i que amb pocs detalls et passin els cinc minuts que dura el tema, xuclant. Creen una atmosfera, que no és la típica de melodia-solos-melodia. S’acosta més al concepte de cançó, però tampoc és ben bé això. Simplement toquen, fan música, i fan que sigui interessant i maco. És tremendament difícil fer-ho tan fàcil.

Jo estava a un pam de terra, en Motian és increïble. La gent que no l’ha vist mai tocar segur que no s’imagina ni de bon tros el que estic dient. Sembla un nen que no ha tocat mai la bateria, i agafa els pals per primera vegada. Toca qualsevol cosa, i de qualsevol manera. Però sona… L’últim cop que el vaig veure al Village Vanguard, el 2006, encara tocava corxeres als timbals, i es podrien transcriure com a corxeres. Però ahir ja no. Cada vegada s’acosta més a en Milford Graves. No sé, no m’atreveixo a descriure-ho més que això, no sabria com posar-m’hi. S’ha de veure.

Per cert, tooooooooorna a nevar.

Man, don’t be lazy, this is New York!

Posted in Ramon by ramonprats on 25 febrer 2010

Avui he trucat a en Bill Mchenry. Ens vam conèixer fa uns mesos a Barcelona, tocant amb l’ALO d’en Joe Smith. Així que l’he trucat:

– ei, diumenge tinc un bolo, vine i toques uns temes, no? ah, i dimarts obro la jam al royale, perquè no vens?

Jo no volia ser acaparador, i l’hi he dit:

-ah, molt bé, moltes gràcies, doncs ja vindré diumenge o dimarts.

I ell em diu:

-man, don’t be lazy, this is New York!

Es deu haver pensat que preferia quedar-me a casa…

Paul Motian, Ron Carter i Bill Frisell – Blue Note

Posted in Gabi, Ramon by ramonprats on 25 febrer 2010

M’he quedat com un nen de 10 anys que l’hi porten la primera bici el dia de reis. Oh! No tinc paraules. Potser demà m’hi arribo una altra vegada, a veure si puc dir alguna cosa, però ara mateix…

Que fort, per l’amor de Déu!

Session amb l’Evan Weiss

Posted in Gabi, Ramon, Txema by ramonprats on 25 febrer 2010

Fa uns dies, al metro, teníem un noi al davant que picava de mans a la falda. M’hi vaig fixar, i el tio estava fent 5 contra 4. I sense pensar-m’ho l’hi vaig dir si era músic. Em va dir que si, i que anava a un concert, etc. Ens vam intercanviar els mails, i avui hem fet una sessió a casa. El tio toca la trompeta molt bé, però a més a més és net, simpàtic, puntual, fa temes macos, etc. Vaja, un bon partit. Per cert, ens ha proposat fer l’Star Eyes amb un arranjament de l’Okazaki. Si, si, de l’okazaki. Es tracta de tocar-lo a 11/4 però fent un compàs de 4, un altre de 4, i un de 3. I així successivament, de tal manera que es van creuant els blocs de 4 compassos. I un arranjament del Moments Notice: a negra amb punt tota la primera part de la melodia. És prou divertit.

Folkloriko – Susie Ibarra

Posted in Ramon by ramonprats on 24 febrer 2010

Avui no hi ha concert, hi ha disc. La idea era anar al concert a duo de John Hollenbeck i Jorrit Dijkstra, però entre que ja els he vist en directe altres cops, i que plovia, m’he quedat a casa. Així que he escoltat el disc Folkloriko de la Susie Ibarra.
És molt bon disc, absolutament recomanable. Sobretot si s’escolta del principi al final amb el màxim d’atenció (sempre hauria de ser així, no?). Bé, però a l’era dels tastets (entre ipods, discs durs, spotifys, etc, escoltem ben poca cosa del principi al final) potser serà útil destriar les perles del disc:
1.- Lakbay Umaga
2.- Lakbay Ang Sayaw (en si no és cap cosa especial, però dins el disc, trobo que fa d’efecte “sorbet de llimona”)
3.- Lakbay Palengke (es pot seguir la partitura, que està al llibret. Està bé per saber quan improvisen i quan no)
4.- Lakbay Lullaby (la joia de la corona)

Nou Duo

Posted in General by ramonprats on 23 febrer 2010

Pels que seguiu habitualment el bloc, recordareu un bolo, a finals de la primera setmana, de Vic Juris, amb un organista i un bateria, Anthony Pincciotti. Doncs bé, avui hem descobert que tenen un duo, amb en Claudio Roditi: Roditi- Pincciotti…

Quan en Pincciotti no pot, hi va en Roberto Gatto, per cert…

Avui sembla ser que és dia d’amalgames

Posted in General, Ramon, Txema by ramonprats on 22 febrer 2010

Matí: Sessió intensiva de Rhythm matrix a duo amb en Txema.

Tarda/vespre: Steve Coleman masterclass.

I això ha estat el començament de la classe:

El nº1 és el de la primera fila, però de la última casella, el que té quatre línies negres. Cada línia negra són 3 microbeats, si la línia negra està partida per la meitat, val 2 microbeats, i si la línia negra està dividida en 3, val 1 microbeat.

Procediment:

a) El peu porta el Beat, i cada Beat està dividit en 2 microbeats, és a dir, estem en un compàs binari. I piquem de mans el primer tetragrama. Equival a portar el peu a negres i picar de mans 4 negres amb punt.

b) El peu porta el mateix Beat, i ho llegim tot del primer tetragrama fins a l’últim. Es pot fer per columnes o bé tot el full.

c) El peu porta el mateix Beat, piquem de mans X tetragrama, i cantem Y tetragrama. Per exemple: portem negres al peu, piquem de mans el primer tetragrama (4 negres amb punt) i cantem el segon tetragrama (3 negres amb punt i una negra).

d) El peu porta el Beat, però ara està dividit en 3 microbeats (equivalent a compàs ternari) i tornem a fer el pas b) però amb aquesta modificació.

e) Si heu arribat fins aquí, felicitats. Però vigileu no prendre mal, ara. Es tracta de portar el peu al mateix Beat de sempre, i piquem de mans X tetragrama pensant-lo com a 2 microbeats, i al mateix temps el cantem pensant-lo com a 3 microbeats. Per exemple, si agafem el 2on tetragrama, pensant-lo com a binari, és 3 negres amb punt i una negra. Doncs el piquem pensant que el peu fa negres, i el cantem pensant que el peu fa negres amb punt. És a dir, conviuen constantment les dues subdivisions, fem un 3 contra 2.

Aplicació sobre estàndards:

El resultat del procediment anterior és que hi ha dues cèl·lules rítmiques que es van repetint, però que no coincideixen. La manera d’aplicar-ho sobre una progressió harmònica, és que la base fa una cèl·lula, i el solista fa l’altra, i el ritme harmònic el marca la cèl·lula de l’acompanyament. Allà ho hem fet amb el tetragrama nº13. I ho hem fet sobre un beat ternari, o sigui que d’entrada, la clave que porta el ritme harmònic es va girant cada vegada. I el solista feia la clave: 2-3-2-2-3.

Després d’això, hem fet el Giant Steps invertit, però això ja ho explicarà en Txema o en Gabriel que segur que ho faran millor que jo.

A la classe potser hi havia unes 20 persones, i un d’ells era en Miles Okazaki d’alumne!!! Em sembla que és tant el material que n’hem tret de la classe com el fet de pensar el següent:

a) què porta a l’Steve Coleman a fer aquestes classes? (hi hem estat de les 21h a les 00h)

b) entre els alumnes hi havia en Miles Okazaki i l’Ambrose Akinmusire.

c) el que era important no era el nivell dels alumnes, el que realment importava era la velocitat per agafar les coses, i la capacitat de concentració.

d) l’Steve Coleman ha insistit molt que tothom pot aprendre-ho, tot i que és molt complicat. Ara bé, no ens hem de fotre cops de cap a la partet, hem d’insisitir, però sobretot hem de buscar la manera d’aprendre-ho. Plantejar-se quina és la manera correcte per nosaltres per aprendre-ho.

Victor Lewis i la màquina de fer bunyols – 55bar

Posted in Gabi, Ramon, Txema by ramonprats on 22 febrer 2010

Victor Lewis, un dels grans. Tocava al 55bar per quatre duros i no m’ho podia perdre. Resultat: hem marxat al cap de tres temes. Quina merda! Tocava amb el quartet d’en Will Sellenraad (guitarra), amb l’Abraham Burton (saxo) i en Rene Hart (baix). El primer tema era d’en Victor, un blues de 14 compassos lleig de pebrots. A més a més, ell tocava molt fort i anava bastant perdut, el baixista feia cares de tenir una experiència mística, però tocant com el cul, el guitarrista feia cites d’estàndards als solos, com si fos una competició, i el saxo aguantant el tipus… quina gran merda. El segon tema era igual de lleig, però ja no tenia l’excusa de tenir en Victor Lewis com a compositor. El tercer tema… hem marxat. Sap greu veure un bolo tant dolent d’un bateria que ha estat el que ha estat, però és així. A més a més, el nano anava força “mudat”. Quan he entrat al bar, tenia un wisky doble a la mà esquerra i un cubata a la mà dreta. I se’ls ha fotut tots dos a Sant Hilari.
Hem marxat i hem anat al Cornelia, que tocava un gran grup: “Different but de same”, amb l’Ellery Eskelin, en Dave Liebman, en Tony Marino i en Jim Black. Quina diferència!!! Sort que hem acabat la nit amb un bon regust d’orelles, perquè la decepció d’en Victor Lewis ha sigut molt gran (i mira que estava mentalitzat i tot, eh!).

God Bless America

Posted in General by ramonprats on 21 febrer 2010

Bon any nou!!!

Posted in Ramon by ramonprats on 21 febrer 2010

Visita d’en Quico i la Marta, els dos philadephians han vingut a Nova York. Tot passejant (de fet hem caminat de les 11 del matí a les 18h amb una paradeta per dinar) hem trobat aquests coreans cel·lebrant l’any nou. Les xerrades sobre economia liberal m’han anat molt bé per desintoxicar-me del jazz. Marta i Quico, sou uns cracks!

Kneebody + Busdriver & Dan Weiss – 45 Bleecker Theatre

Posted in Ramon by ramonprats on 20 febrer 2010

Abans de començar he de fer dos aclariments:

1.- No acabaré la història.

2.- La realitat sempre supera les espectatives.

El concert era al mateix teatre que vam anar a veure Alas no Axis, però aquesta vegada hi he anat sol. El show estava anunciat una mica raro, perquè no estava clar quin paper hi tenia en Dan Weiss, però m’he arriscat.

Arribo al teatre, tot ple de gom a gom, i amb les ganes de veure-ho bé he anat a parar a un lloc ben estrany. El concert es podia veure des de davant, però també pels costats i per darrera, i jo m’he situat a un dels costats. Estava tot tant ple que, un estirava per aquí, l’altre per allà, i he quedat molt enganxat a una columna, i assegut a uns escalonets. Tot i que no es veia gaire bé, se sentia perfecte. Abans de començar el concert un noi ha parlat i ha dit que primer tocarà Kneebody i després de la mitja part tocarà Kneebody més els altres dos. Bé.

Comença el concert. El grup fa una música molt complicada, amb arranjaments bastant originals, i toquen molt bé. Estic molt concentrat amb la música, i de sobte deixo de sentir el baix. Miro al baixista, i resulta que li falla algun cable o algo. Els altres continuen tocant però ell està buscant on és el problema. Va canviant cables, pedals, etc i cada vegada es posa més nerviós. De cop i volta, salta el tècnic de la taula i s’acosta corrents allà on estic jo! Resulta que l’amlpli estava endollat als meus peus… Jo quan m’he assegut he vist que hi havia uns endolls i he intentat no tocar-los, i, de fet, juraria que no els he tocat. Però és clar, tothooooooooooom m’ha mirat a mi. Em volia fondre… S’ha resolt el problema, han acabat el tema i tothom ha aplaudit, però jo estava absolutament KO, em sentia fatal per haver provocat l’accident. M’he apartat una mica cap a un costat, i a més a més he aixecat els peus per evitar tocar més els endolls (de veritat els he tocat? em preguntava). I és clar, no m’he pogut concentrar més en tot el concert, m’ha entrat la paranoia que tothom m’estava mirant. Però jo, aguantant el tipus com podia, i assegurant-me de no tocar més els endolls. I PAM! ha tornat a passar, el baix s’ha deixat de sentir. NOOOOOOOOOOOO! Tothom m’ha tornat a mirar, ja no sabia on posar-me. Però aquesta vegada he vist que no era jo el problema, sinó l’endoll. Perquè jo no l’he tocat en cap moment, i els del meu costat ho han vist. Però és clar, la resta de la gent de la sala em matava amb la mirada. Pffff. Bé, un cop ha acabat el concert he anat a parlar amb el baixista, ja no podia més:

-Em sap greu l’accident d’abans, però no era culpa meva, l’endoll falla. Si has de continuar tocant, potser es pot canviar, no?

-Si, ja ho sé que és l’endoll, tranquil. Merci per avisar-me, però no el podrem canviar, no tenim material.

Bé, jo ja m’he quedat tranquil. He pensat que el millor que podia fer era anar a prendre una cervesa mentres esperava la segona part amb en Dan Weiss. I de passada, m’he canviat de lloc, he anat just a l’altra banda d’escenari. Les pulsacions del cor ja s’estaven estabilitzant, i la cervesa se m’estava posant d’allò més bé. I quan m’estava recuperant del xoc, i mentalitzant-me per veure en Dan Weiss, veig que entra l’Ari Hoenig! Jo no tenia gaire res a fer, o sigui que l’he anat seguint amb la mirada, i he vist on es posava. I comença la segona part. Resulta que en Busdriver aquest és un rapero absolutament recomanable. Canta molt bé, i rapeja de conya. A més a més, balla d’una manera que no és la típica dels raperos, i també va vestit d’una manera molt poc ortodoxa dins els cànons del rap. O sigui que tenim els Kneebody un altre cop, més el rapero i en Dan Weiss a la bateria. Els temes d’aquesta part eren del rapero, i eren molt més senzills, però no per això menys originals ni interessants. De fet, m’han agradat més aquests que els de la primera part. El concert anava fent, i jo estava disfrutant com un animal. Tot sovint controlava a l’Ari Hoenig de reüll, per veure què carai devia estar passant pel cap d’aquell borinot. En Dan Weiss estava tocant realment bé, a més a més, l’altre bateria ha agafat el rol de portar el ritme i l’estructura, i en Dan està basant lliure. El tio està disfrutant com un camell, vaja. El rapero fa una frase boníssima, i tot darrera en Dan el respon amb molta gràcia. Era digne de mirar la cara de l’Ari Hoenig. Faig el cop de reüll abans esmentat, i … ep, no hi és! On s’ha fotut? Bé, escolto la música. Acaba el tema, tots aplaudim, i de cop i volta, veig a l’Ari Hoenig assegut precisament allà on estava assegut jo a la primera part…

La bruixa del somni venia a ser més o menys això:

Posted in Ramon by ramonprats on 20 febrer 2010

Dobles

Posted in General by ramonprats on 19 febrer 2010

Joey Baron –  Austin Powers



Joey Baron – Xavier Coral

Uri Caine – Joan Sanmartí

Greg Cohen – Josep Maria Benet i Jornet (en realitat s’hi assembla molt més, però no hem trobat cap foto millor)

Dave Douglas – John Malkovich

Jamie Saft – El senyor dels anells (Gimli)

Ari Hoenig – Gollum

Kenny Werner – Babetes dels caçafantasmes

Masada Marathon – Abrons Arts Center

Posted in Gabi, General, Ramon, Txema by ramonprats on 19 febrer 2010

La marató era en un teatret de Chinatown molt petitet i acollidor. Jo m’he fet molt pesat per arribar-hi a temps, i el cas és que hem arribat abans que obrissin les portes. Hem pogut seure a la cinquena fila, perfecte (hi havia cadires a l’escenari i tot). Masada és música jueva, i té un públic molt fidel i peculiar. Em sembla que erem els més raros de tots, perquè els altres ho eren tant que nosaltres desentonavem (sobretot en Txema, que portava una jaqueta de l’exèrcit alemany). Molts jueus, amb barbes i barrets inclosos, molts orientals, i molts occidentals raros, raros. En John Zorn ho ha fet absolutament tot: escriure la música, dirigir-la, feia de regidor d’escenari, de mestre de cerimònies, ha tocat… només li ha faltat estar a la taula de so i cobrar les entrades.

Ha començat l’Uri Caine a piano sol. El repertori l’ha clavat, ha anat alternant temes molt rítmics amb balades, de manera que ha mantingut l’atenció del públic en tot moment. Ha fet els temes, ha fet solos, ha fet free del bo, i ha fet petits gags musicals. I tot ho ha fet tremendament bé. El nivell musical ha estat altíssim, i les petites dosis d’humor han estat molt ben gestionades i amb mesura. El paio pesa els seus quilets, i movent-se com es mou, fot la grapa al piano i l’hi treu un so grandiós. Molt bé.

Tot seguit (canvi d’escenari molt ràpid): Masada String Trio, amb Mark Feldman, Greg Coehn i l’Eric Friedlander. Ah, i en Zorn de director. La música: un 10, l’execucció: un 10, solos: 10, direcció: 10. Noi, és que ho fan molt bé, tu! En general m’ha sobtat en Zorn, per la seva humilitat i senzillesa. Era el centre d’atenció al 100%, era tot un “homenatge” a ell, i el tio anava vestit de qualssevol manera, movent-se per allà, passant de tot tipus de protocol, i ha dirigit assegut a terra, com si fes un foc de camp.

Després (canvi d’escenari molt ràpid): amb Jamie Saft, Greg Cohen i Joey Baron!!! Bé, la veritat és que en Jamie Saft ha estat el més fluix de la nit. És que tocar després de l’Uri Caine…. ell no aconseguia treure ni la meitat del so que l’Uri. I és molt menys visceral, etc. Però en Joey Baron ha estat molt fort. A més a més, tocava amb la seva bateria! El que trobo més fort d’aquest tio és com aconsegueix tenir un tempo tant estàtic, i alhora escoltar tant. O sigui, és molt susceptible a tot el que passa musicalment, però mai deixa de mantenir la seva pulsació. Deu ser que també va somiar amb la bruixa de la “plaza mayor”.

Després del trio, un altre solo: Eric Friedlander, tot solet amb el cello. Molt bé. La veritat és que, després de tres concerts, una mica de cello sol s’ha posat la mar de bé.

I la traca final: Masada Sextet!!! John Zorn, Dave Douglas, Uri Caine, Greg Cohen, Joey Baron i la col·laboració especial de Chris Potter. Han fet temes del disc nou i grans hits del quartet. Per cert, m’ha sobtat que portessin partitura pel poc temps que fa que han grabat el disc, especialment en Joey. Bé, no cal dir res, no? Ha estat apostoflant!!! Oh, oh, oh. Els de darrera meu no deuen haver vist res, perquè jo estava botit com un peix globo de tanta felicitat. Oh.

La veritat és que hem escoltat cinc concerts, i l’atenció no ha decaigut en cap moment. La música era molt bona i no s’han entretingut amb parlaments ni canvis d’escenari. Ha passat xuclant.

Després del bolo, m’he quedat per veure si podria parlar amb en Joey Baron. Després de pensar-m’ho unes quantes vegades i empassar saliva, hi he anat. Volia investigar a veure si tornaria a tocar, perquè el noi és car de veure i a més a més no ho anuncia enlloc. I de passada, he pensat preguntar-li si feia classes (nyeeee). La cosa ha anat més o menys així:

-ep, Joey, suposo que no seria pas possible fer una classe, no?

-cony, te n’acabo de fer una!

(collons, quin tio més ràpid, penso jo. Tot i que ho he preguntat pensant que em diria que no, m’ha deixat fora de joc. I quanta raó que té, a més a més).

A partir d’aquí, li he preguntat quan tocava, i sembla que divendres vinent el podré tornar a escoltar. I aquest cop, penso fer-li la pregunta que m’ha fet venir fins a Nova York a buscar la resposta.

Ron McClure

Posted in General by ramonprats on 18 febrer 2010

You know, while I was still with Maynard I got to work with the Wynton Kelly/Wes Montgomery group!

-That was the Smokin’ at the Half Note group with Paul Chambers and Jimmy Cobb?

-Yeah, Maynard opened for them at a club in Atlantic City. When it came time for them to play one night they couldn’t find Paul. He was not so well then (in fact it was shortly before he died). I’d met Paul before and all he could say to me then was “You’re the cat, man.” Anyway, the music that Wynton and Wes did was joyous and truly timeless. Talk about a time feel and a groove! Jimmy did a couple rim shots and signaled for me to come up. I knew the tunes pretty much and when I started to play, Wes just looked around at me and beamed, grinned from ear to ear. So I did the set and then about a month later, the same two groups were paired at a club in New York. Ron Carter had replaced Paul for that gig and he was late because he was doing a record date, so they asked me to play until Ron got there. The same thing happened the next day – Ron was still doing the recording and said, “I’ll give you 20 bucks to do the first set.” In July of that year – I think it was 1965 – I was in my apartment on a horribly hot day, when the phone rang and it was Wynton asking me to go to the West Coast with them for nine weeks! I’ll never forget that. I got to make a record with Wynton from that!

-Isn’t there a story about playing with the Miles Davis group?

-Herbie called me on a Saturday night, 8 pm. Says there’s a gig at the Village Vanguard at 10, pays $37.50, union scale. I think it was 1968. I was playing with Charles Lloyd and Wynton then so in one week I played with three generations of Miles rhythm sections – Wynton and Jimmy, Herbie and Tony [Williams] and Keith [Jarrett] and Jack [DeJohnette]! You know, I thought about the significance of it later – not for my career, really, but for the fact that I was there and could do it. Anyway, I get to the gig and it’s Wayne Shorter, Joe Henderson, Tony and Herbie. No Miles. To this day, I didn’t really know what tunes we were playing – they were really taking them out. Same kind of freedom that we had with Charles Lloyd.

Somnis

Posted in Ramon by ramonprats on 18 febrer 2010

Estava caminant per la Plaza Mayor de Madrid. No anava sol, en Txema venia tot caminant al meu costat, i ens hem quedat parats al costat d’un dels arcs. De sobte, ens ha sortit al davant una dona d’uns 50 anys, vestida amb una indumentària ben peculiar. Ens hem espantat una mica, tant per l’aparició sobtada com pels moviments que feia la dona. No parava de moure’s, era com una espècie de bruixa, però una mica grotesca pel que fa a la indumentària i al maquillatge. I de sobte, ha començat a parlar de la bateria, dient que ella la tocava. I feia uns gestos com si ens estigués fent un encanteri. Nosaltres no enteníem res de res: qui és aquesta dona? perquè va vestida així? i què diu de la bateria? etc. I resulta que del no res, apareix una bateria allà mateix. La dona comença a tocar, i és absolutament increïble. Té un swing que ni en Han Bennink amb l’Eric Dolphy! Uaaaaaaaaaa, em poso a saltar i a cridar com un boig.

El que està tocant, ho veig al mateix temps que ho escolto, com si la música es transformés en una cosa física, i veig el swing allà al davant meu. Com una línia que vol travessar una superfície, que representa el tempo. I, encara saltant i estirant-me els cabells, l’hi crido: “travessa el tempo, travessa el tempo!”.

Philly Joe Jones

Posted in Ramon by ramonprats on 18 febrer 2010

I’ve been playing free all my life

Discs

Posted in General by ramonprats on 18 febrer 2010

Hem anat a comprar CDs, i hem trobat alguna cosa curiosa. El plagi de la portada és bo, eh?
El plagi:

I l’original:

Hem anat al Downtown music gallery, i realment fa plorar. És una botiga especialtizada amb discs de free jazz, i hi tenen moltes rareses. He trobat el CD de Lowell Davidson, un parell de la Susie Ibarra, un parell de l’Ornette Coleman (amb el seu fill quan tenia 12 anys a la bateria), etc.
Després hem anat al J&R, a prop del pont de Brooklyn, i hi havia un munt de CDs a 7$, no? uiiiiiiu (soroll d’en Núñez). I és clar… ara, he trobat un disc de l’Ahmad Jamal amb en Vernell Fournier i l’Israel Crosby!!! I no és cap dels clàssics.

Kenny Werner, Ari Hoenig, Johannes Weidenmuller – Smalls

Posted in Gabi, Ramon, Txema by ramonprats on 16 febrer 2010

El trio ja feia uns quants anys que no tocava, i avui era el retrobament. O sigui que tot pintava perfecte, i per postres teníem la primera fila. Han començat amb un tema d’en Kenny Werner i es notava que estaven una mica freds, però la cosa semblava que es posaria molt bé. De sobte se m’ha posat en Chris Potter al costat, i porta el saxo. Acaben el tema, es miren i li diuen que toqui, munta el saxo i diuen: “All the things you are” i el toquen a 5/4 (un de 3 i un de 2) i es menjen el compàs de 2 de cada final de secció (a la última A es menjen el 5/4 sencer). A partir d’aquí, repertori d’estàndards increïble. La veritat és que tants desplaçaments i jocs rítmics atabalen una mica, però amb en Chris Potter s’equilibrava la cosa. El bolo pintava molt bé, però ha acabat bastant millor del que ens esperàvem.

Ara, això si, l’Ari Hoenig cada dia és més fastigós. Si jo fes les mateixes cares que fa el tio, la mare em faria crits (i amb raó).

I tooooooooooorna a nevar.

Diumenge, tot s’ho menja.

Posted in General by ramonprats on 15 febrer 2010

Matí d’estudi, tarda de sessió amb en Javi Moreno, i vespre… en Txema ha anat a veure en Fred Hersch.

Res més per comentar. Bé, un petit detall per posar-hi una mica de substància a la crònica del diumenge. Frase cèl·lebre d’en Txemita, queixant-se de la mala qualitat del xampú:

“tinc una caspa tronada”

Eliot Zigmund, Chris Cheek, Frank LoCrasto, Rob Reich, Alan Hampton – Smalls

Posted in Gabi, Ramon, Txema by ramonprats on 14 febrer 2010

Ha estat bé sentir l’Eliot Zigmund, ara, no m’hi veuran pas mai més. En Chris Cheek ha salvat el bolo, si no arriba a ser per ell… en Rob Reich era per trencar-li la cara. El paio, suposo que li devia fer molta il·lusió tocar a l’Smalls amb el grup de l’Eliot Zigmund, i resulta que a primera fila (al costat nostre) hi havia la seva parella, i s’ha passat mig bolo filmant-lo. Fins aquí, es pot aguantar. Ara, el que ja no té perdò és que el tio estava més pendent de la càmera que de la música. Maaaaaaaare de Déeeeu.

Bill Stewart, Seamus Blake, Steve Wilson, Peter Washington – Smoke

Posted in Gabi, Ramon by ramonprats on 14 febrer 2010

No hem caigut de culs perquè estàvem asseguts.

Alas no axis – 45 Bleecker theatre

Posted in Gabi, General, Ramon, Txema by ramonprats on 13 febrer 2010

Cada dia és més complicat triar a quin concert anem. Després de donar-hi moltes voltes, al final hem acabat tots tres anant al mateix: David Binney al 55 bar. Però estava molt ple i hem preferit anar a l’Smalls que hi tocava l’Eliot Zigmund. Com que era més tard, hem decidit fer temps anant a sopar, i després, tot revisant l’agenda de l’All about jazz, hem vist que tocava l’Alas no axis!

Concertàs. Temes del nou disc, i grans hits dels discs anteriors. Llàstima que al final ha petat la P.A. i en Chris Speed ha patit una mica amb el so. La sala semblava el Teatre Lliure de Barcelona, i el concert l’organitzava una associació que es diu Search and restore, i que tenia tota la pinta de no tenir ni un puto duro. Però aquí tothom lluita moltíssim i s’aconsegueixen coses com aquesta. Això em sembla que és molt difícil veure-ho a Barcelona… Uns paios munten un concert, demanen una sala en un teatre, i els hi cedeixen. Paguen els músics a taquilla, i reventen la sala. I per postres, la gent del públic sap què va a veure, i és jove. Acollonant. Un petit detall: sortint del teatre i anant cap al metro, hem passat per davant de cinc o sis bars on TOTS tenien música en viu… Bé, hem de dir que ens ha costat una mica sortir del teatre. Hem vist una porta que deia EXIT i hem sortit per allà. Era la típica porta de sortida que et deixa sortir, però no et deixa entrar. I resulta que no era una sortida, en realitat era un atzucac!!! Una mica més i ens quedem allà tancats sense poder sortir. I per postres, després ens foten crits perquè hem sortit per allà. Cony, però perquè hi posen EXIT, doncs?

Abans d’anar al concert, hem fet sessió maratoniana al pis. Ordre del dia: a) groove de “I, Claudia”. b) 5 contra 4. c) 4 contra 5. Ep, aquest necessita una explicació, perquè hem fet algun descobriment:

Pensant la polirítmia de 5 contra 4 pots sentir com conviuen les dues pulsacions amb la subdivisió comuna. Però el BEAT predominant és el de 5, no el de 4. Això passa perquè el BEAT de 5 té com a subdivisió la semicorxera (natural per nosaltres) però el BEAT de 4 té com a subdivisió els cinquets (antinatural per nosaltres). Doncs la sol·lució és la següent:

1.- dividir un compàs de cinc amb dues parts (queda a l’1 i al tres-i): 1 2 3 i 4 5

2.- tocar el mateix cinc, però només toquem una de cada dues notes: 1 2 3 4 5 1 2 3 4 5

3.- sumem les dues coses que hem fet fins ara, i ens queda: 1 2 3 i 4 5 1 2 3 i 4 5

I el que sona és el 5 contra 4, però hem aconseguit pensar-ho com a cinquets!!!

au.

Henry Threadgill, Jose Davila, Christopher Hoffman, Liberty Ellman, Stomu Takeishi, Eliot Kavee – Jazz Gallery

Posted in Ramon, Txema by ramonprats on 12 febrer 2010

Mentre estic pensant què escric del bolo d’avui, aquell parell estan discutint (de bon rotllo, eh!) perquè en Txema es desperta cada dia per culpa del despertador d’en Gabi (i, com era de suposar, en Gabi no es desperta mai):

-Si te l’has de posar, posa-te’l, però cony, que sigui per llevar-te, no?

Bé, el concert ha estat desconcertant (bona, eh?). Bromes a part, realment ha estat així. D’entrada la formació és curiosa: Saxo, flautes, baix acústic, tuba, guitarra acústica amplificada, cello i bateria. I els temes eren raros de collons. Però teníen sentit, i cada tema tenia el seu què. Les composicions estaven molt ben equilibrades, a nivell de textures, sobretot. Eren diferents línies melòdiques que podíen assumir el paper de melodia principal o d’acompanyament en qualsevol moment. I la suma de les melodies creaven unes harmonies força cubistes (per dir-ho d’alguna manera). I el millor de tot és que els solos quedaven integrats en aquesta massa de línies melòdiques/acompanyaments/melodies. Ben bé com un panallet sonor (Cirera, aquesta va per tu!). En Henry Threadgill té un so molt simil·lar al de l’Ornette, un pèl més agressiu. En Liberty Ellman m’ha encantat, fer solos en aquests temes no ha de ser gens fàcil, i hi tenia una gràcia increïble. En Jose Davila (tuba) té un nivell de l’instrument brutal, i empastava molt bé amb el baixista. Per cert, el baixista, cada cop que tocava una nota greu, inflava les galtes un segon abans, i en el moment que sonava la nota deixava anar l’aire com si es tirés un rot, era una mica fastigós i tot. L’Eliot encaixava molt bé amb el grup, constant, sense exagerar dinàmiques.

En resum, un concert que ens ha oxigenat les paperines i ens ha donat idees per fer panallets.

Ah, la nota anecdòtica és la següent: no trobeu que el guitarrista s’assembla a l’Iniesta?

Snowfall 3.0

Posted in General by ramonprats on 11 febrer 2010

És la tercera vegada que neva, i aquesta si que ha sigut increïble. De fet, encara està nevant, fa 24 hores que neva sense parar.

i ens hem animat a fer un ninot de neu

i fins i tot en Casey (un veï) s’ha animat:

això és el que hi ha, per ara:

A les notícies han dit que es cancel·laven les classes, i hem vist que la majoria de botigues estaven tancades, o sigui que no ens hem arriscat a veure els concerts que teníem pensats. Hem aprofitat per quedar-nos a casa i fer una sessió a trio.

Rànquing Culinari

Posted in General by ramonprats on 10 febrer 2010

1.- Ketchup (amb diferència, és el primer de la llista, però s’ha de dir que no és perquè sigui bo, sinò perquè camufla el gust de la carn)

2.- Parmesà ratllat (absolutament present a tots els plats d’en Gabriel i d’en Ramon)

3.- Marble Cake amb iogurt (gran invent de la casa, proveu-ho, fa plorar)

4.- Regular Slice (pizza margarita, que per 2’5$ t’omple la panxa i l’esperit sense buidar-te la butxaca)

5.- Frosted Flakes (els clàssics Frostis amb llet, són les postres perfectes per en Txema)

6.- Salsitxes amb llavors de fonoll (són un fàstic, però resulta que ens hi hem acostumat). No hi ha foto, ens les hem ventilat “with a three and no nothing”

Joe Martin, Kevin Hays, Chris Potter, Marcus Gilmore – Smalls

Posted in Gabi, General, Ramon, Txema by ramonprats on 10 febrer 2010

Oh! oh! oh! Quina trempada!!! Tot el repertori que han tocat era del disc, i és clar, coneixent els temes es disfruta molt més. A part, ha estat bé sentir en Kevin Hays (al disc hi ha en Brad) tocant aquests temes. En Marcus m’ha deixat esmaperdut, favagirat, corprès. Sempre m’ha agradat, però ara, per fi, porta un plat “que é dinno de ammirá”. S’ha deixat estar de constantinobles i porta un K antic com a plat principal. I uns HH de 15″ o fins i tot de 16″!!! Ha estat bé sentir en Tyshawn i al cap de pocs dies en Marcus, perquè són tots dos de la mateixa generació, del mateix entorn, i han crescut junts musicalment. Però el concepte que tenen és molt diferent: en Tyshawn empeny sempre la música cap endavant, provocant una “lluita” si fa falta, és molt agressiu i clar en aquest aspecte. En Marcus, en canvi, és molt més envolvent, més estàtic. No empeny la música cap endavant, però hi posa tots els ingredients perquè soni bé, i que el solista pugui tirar endavant per si sol.

En Chris Potter ha despentinat a les cinc primeres files. Quin so, el cabró. Per la resta no cal dir res més, tot perfecte. Ah, si, hi ha hagut una entrada (en el que és el primer tema del disc) que després dels solos, ha entrat malament. La cosa curiosa ha estat com s’ha girat per mirar a en Joe Martin fent-li una mirada com demanant-li disculpes. Això ho ha fet al mateix temps que ha posat la melodia a lloc, com aquell que no vol la cosa. O sigui: la caga, se n’adona, ho arregla, i demana perdò al líder amb qüestió de 3 segons. Increïble.

En Kevin Hays, doncs això, substituint en Brad, i donant guerra. Molt i molt bé. El més fluix de tots ha estat en Joe Martin…

El planning era anar a un altre concert tot sortint d’aquest, però a tots tres ens ha semblat que era més adient anar a dormir amb aquest bon regust d’orelles.

Bona nit.

Quina estafa!!!

Posted in Gabi, General, Ramon, Txema by ramonprats on 9 febrer 2010

La idea era anar a veure en Josh Roseman amb en Drew Gress i en Mark Guiliana al Bar4, i després a la jam del puppet’s amb en John McNeil. I la realitat ha estat ben diferent. Ni en Drew Gress ni en Mark Guiliana, tu. Pfff, hi havia un bateria que a cada break es menjava un trosset de tempo, i el baixista… bé, després de veure el panorama, hem escampat la boira amb un pim-pam “bolos vienen bolos van”, i cap a la jam. Doncs resulta que en John McNeil no devia trobar la boquilla i s’ha quedat a casa. Quins personatges… era una jam bastant freak. En Txema ha acompanyat una cantant grotesca (feia un blues amb una sola nota, i desafinada), en Gabriel ha tocat amb un bateria que anava molt clenxinat, però ho fotia força espessot, i el baixista, tres quarts del mateix. A mi també m’ha tocat la loteria. El baixista corria com un desesperat, i en els solo s’ha menjat un parell de negres i s’ha quedat ben ample. A part d’això, hem de dir que hi havia gent que tocava molt bé, sobretot els trompetes, saxos i trombons.

Ah, i hem anat a sopar a un restaurant indi que hi ha al costat del puppet’s. Hem entrat sense mirar gaire la carta, perquè teníem gana i pressa, i un cop a taula, hem vist que no era gens barat. El cambrer ens estava posant l’aigua i l’hi hem dit que volíem marxar, que era massa car. El tio ens ha dit que on teníem pensat anar pagant menys que allà, que no trobaríem res més barat. Hem insistit, i ell també. Fins que ha arribat un moment que el tio ens ha començat a regalar coses i ens ha convençut. El millor de tot és que, un cop ja ens havia convençut, el tio encara venia i ens deia: “ah, també us regalaré el pa” i més tard, “us regalaré els mango-lacy” i més tard… bé, al final semblava que ens pagaria el taxi i tot, pobre. I ens ha sortit prou barat: 11 $ per cap, amb entrant, curry i mango-lacy.

Vic Juris trio – 55bar

Posted in Gabi, Ramon, Txema by ramonprats on 8 febrer 2010

Després d’un bon dinar tailandès al Lantern (2th Av, 18th) hem anat al 55 bar. Estava anunciat l’Adam Nusbaum, però al final hi havia un substitut. O sigui que “nusbaumus a quedar sin Adam”. En Vic és igual igual que el pare d’en Dani Comas, t’ho juris. I tocant, ens recorda a l’Enric Peinado. El repertori és força pasterada, temes d’Ornette Coleman, Eddie Harris, algun standard, i bastants temes seus que no són ni carn ni peix, sinó tot el contrari. El bolo ha estat prou divertit, però. Excepte algun solo de bateria (Anthony Pinciotti) que, per ara, ha estat l’únic moment de “bull shit” des que estem aquí.

Session amb Javier Moreno i Matthew Silberman

Posted in Ramon by ramonprats on 7 febrer 2010

Somnis

Posted in Ramon by ramonprats on 7 febrer 2010

Estic passejant per Banyoles York (els somnis tenen aquestes coses) i de sobte recordo que avui toca en Ben Street. Dic: “cony, l’aniré a veure”. Dit i fet. Acaba el bolo i el vaig a saludar.

“Hi Ben!” i començem a parlar amb un anglès  extranyament fluid per part meva. Controlo l’anglès perfectament, i amb un accent que ja el voldríen tenir els raperos de Brooklyn. A mida que va passant el temps, jo em vaig encallant amb algunes paraules, però poca cosa. I ell sempre està disposat a ajudar-me, si no és en anglès, en castellà. I cada vegada es converteix més en una conversa bilingüe, tots dos anem barrejant l’anglès i el castellà… i alguna paraula en català també va sortint tot sovint. De fet, estava molt concentrat seguint la conversa i no n’era gens conscient d’aquesta intrusió lingüística fins que, de cop i volta, tots dos ens n’adonem que estem parlant completament en català. En Ben em mira tot al·lucinat i em diu: “estic parlant en català!” Ens hem posat a riure com bojos, i m’he despertat.

Hersch-Alessi duo – Jazz Gallery

Posted in Txema by ramonprats on 6 febrer 2010

Al Jazz Gallery. Sets a les 9 i a les 10’30 pm. Arribo a les 8’55: Sold Out. Reservo un ticket per al següent passi.

10’15pm torno a arribar al Jazz Gallery. M’he entretingut anant a sentir i veure el Jackob Sacks. Sentir i veure perquè el tenim a un pam, si estirem la mà el toquem, i perquè 1) el concert és de puta mare, toca molt bé, té clar el que vol dir i és molt original dient-ho, i a més els altres dos l’ajuden a fer-ho. I 2) perquè visualment és la suma de D’Artagnan +Beethoven.

Quan arribo a la sala, encara queda gent al Jazz Gallery del passi anterior, alguns es queden. Xoca el fet que el públic no és el típic underground que esperes trobar: la majoria són parelles de 50 en amunt, pudientes, grups d’amics/amigues… la majoria en aquesta franja d’edat. En Hersch deu tenir un status a NY que se m’escapa.

Concert: toquen temes d’ells dos, tots excepte un que és de Motian (“we played a few weeks ago at the Vanguard, and Paul brought some tunes“).

Al primer tema encara se’ls veu una mica freds, arrencant. Hersch no acaba de treure tot el que després ensenyarà que pot del piano, i no acaben d’anar junts. Però a partir d’aquí comença la música. Concentrats en el so, estètica romàntica tots dos, post-Evans. Destaquen: la manera d’acompanyar del Ralph Alessi, que sempre toca la nota justa en el moment just. I dos temes que es casca el Hersch abans del final, a piano solo, on queda en evidència: ho canta tot, mai toca mecànic.

I fins aquí, volia parlar amb ell, perquè ja havíem quedat per mail per fer una classe, però hi havia overbooking. Tornem a casa tard i nevant, i havent saludat a l’Ignasi Terraza, que resulta que també era al concert.

Ryan Blotnick, Bill McHenry, Curtis Fowlkes, Jacob Sacks, Perry Wortman, RJ Miller – Cornelia Street Café

Posted in Gabi, Ramon by ramonprats on 6 febrer 2010

Jacob Sacks, Eivind Opsvik, Gerald Cleaver – Cornelia Street Café

Posted in Ramon, Txema by ramonprats on 6 febrer 2010

O com tocar free (del Bo!). Tots tres de conya a l’u per u, i alhora sonant ben junts i molt frescos. Valen molt la pena.

Kenny Werner

Posted in Ramon by ramonprats on 6 febrer 2010

One Truth for all players to contemplate is this: learning new kinds of sophisticated jazz theory is not necessarily the key to freedom. Once new theory is mastered, it is recited with the same dreary predictability as the old. If you are inhibited playing with the toys you have now, you will not play differently with new toys. Also, many jazz players feel that there is an experience in improvisation that they are not having, or not having fully enough.

Lage Lund, Pete Rende, Joe Martin, Bill Stewart – Smalls

Posted in Gabi, General, Ramon, Txema by ramonprats on 4 febrer 2010

Hi ha coses que simplement no tenen explicació.

Posted in Ramon by ramonprats on 3 febrer 2010

Tyshawn Sorey

Posted in Ramon by ramonprats on 3 febrer 2010

I believe that every listener of music listens in their own way, and I did not want to listen in ANY WAY…but to JUST listen – no feelings that “something sucks” or “something is catchy”, etc.  then, my tastes would not let me fully experience what was happening in the moment.  To listen to something without “listening”.

Paul Motian, Mark Guiliana, Gerald Cleaver, Andrew Greenwald, Dan Weiss, Billy Martin, Joey Baron, Marcus Gilmore, Milford Graves, Tommy Crane, among others…  I personally believe that these drummers who are also composers and/or play other instruments should be recognized for all of how they express themselves, as opposed to only being credited for their sideman work and/or for their drumming abilities. It’s interestingly ironic because what these drummers contribute to the music of their respective bandleaders is so strong and powerful that what they create becomes an essential part of the music itself; they MAKE the composition, as far as I’m concerned.

Pis

Posted in General by ramonprats on 3 febrer 2010

Reflexionant sobre Tyshawn Sorey al Village Vanguard… per què toca amb J.D. Allen?

Fent un Skype amb la “patrona”:

Maleïnt els canvis de voltatge:

Snowfall

Posted in General by ramonprats on 3 febrer 2010

Neighbours

Posted in Ramon by ramonprats on 2 febrer 2010

Ja han arribat els veïns del tercer pis. Són dos colombians que fan música electrònica. Hem anat a fer-hi una visita i de passada hem comentat el tema de tocar… quan hem dit que erem músics han dit: “¿y hacéis música con instrumentos?”

Per ara, hi ha la bandera blanca onejant simbòlicament a la comunitat de veïns.

Village Vanguard: JD Allen, Gregg August, Tyshawn Sorey.

El “petit” de can MacDonough

Posted in General by ramonprats on 1 febrer 2010

Tenim un nou habitant al pis: el “petit” de can MacDonough. Ni més ni menys que 1.13kg de Ketchup.

Gran rebuda a l’aeroport

Posted in General by ramonprats on 31 gener 2010

Ja estem al pis, a Brooklyn, al carrer MacDonough. La rebuda dels agents d’aduanes de l’aeroport ha estat realment desagradable. Un munt de preguntes, empremptes dactil·lars (ep, un de nosaltres, quan l’hi han dit: “the thumb” per dir el dit gros, ha fet “un tomb” a la mà, i li han fet l’emprempta de les ungles…), regirament de bosses i maletes, més preguntes, gratant de mala manera la foto del passaport per verificar-ne l’autenitcitat, etc. Ep, i tot això amb un accent americà tancat de pebrots i parlant amb tota la desgana del món. No s’entenia res!!! El Déu que el va arribar hasta parir el maleït policia desganat.

I ara, al Village Vanguard:

Jeff Tain Watts, Dave Kikoski, James Genus i Jean Toussaint.

Acabats d’arribar: Dgamon Pdats, Gabdiel Amadgant i Jepmadia Dieda.