Benvinguts a MacDonough.

Beeeety!

Avui, per última vegada, nets i polits hem encarat MacDonough per agafar el metro, aquesta vegada, en direcció a l’aeroport. Ara mateix estem al JFK fent uns gintònics de franc. Hi ha un taulell de mostres de tanqueray, que a efectes pràctics és el mateix que dir que hi ha barra lliure, em sembla que dormirem molt bé a l’avió.
Ahir vam anar al Cornelia, hi havia un concert “cd release” d’un trombonista jovenet, tocant amb en Bill McHenry, un dels habituals del blog, en Ben Monder, en Jochen Rueckert i en Jorge Roeder. L’escena d’abans del concert va ser ben bé com presenciar un dels moments gloriosos d’en Frank Spencer de “n’hi ha que neixen estrellats”. La cosa va anar així:
Arribem al local una estoneta abans de l’hora prevista i a l’escenari hi ha tot el grup menys el baixista. El trombonista està parlant per telèfon: “no, avui toquem al Cornelia!!! vine, ràpid!” i després de penjar es dirigeix al públic i diu: “perdoneu, però el baixista s’ha pensat que el bolo era en un altre lloc i tardarà una mica, però començarem tan bon punt arribi”. Al cap d’uns 20 minuts arriba el baixista i fa una entrada espectacular amb el contrabaix passant pel passadís estretíssim i xocant amb la gent que mentrestant l’està aplaudint i xiulant. El noi es posa molt nerviós i puja a l’escenari per muntar. Posa un peu a l’escenari, fa mitja volta amb el baix i tira a terra una copa plena d’aigua que estava just al costat dels pedals del trombonista (sí, portava pedals…). Meeeeerda! fot un merder increïble. Amb una mà agafa el baix com pot, amb l’altra agafa un paperet i intenta treure l’aigua, tot movent els pedals, embolicant els cables, etc. En resum, un desastre. Entre treure la funda i eixugar el mullader, tots acaben agafant el baix, ara un ara l’altre, menys en Ben Monder que està repassant els temes, està al seu univers. Quin xou. Ah, abans de començar el bolo, va tirar la copa a terra unes quantes vegades més. La veritat és que quan van començar a tocar, teníem ganes que l’escena durés una mica més, sembava un gag d’El Tricicle.
El bolo va ser una mica d’aquella manera, hi havia un tema country, un tema tipus “standard”, un tema free, un tema… van tocar tots els pals. El trombonista suposo que en ser el seu disc de debut, volia demostrar que “pot amb tot”  però la sensació que es desprenia era que “no sap a què jugar”. En Bill va tenir alguns intents d’aixecar el bolo, posant-hi tota l’energia que s’hi pot posar, i en Ben Monder també, però diguem que amb la cara no ho demostrava pas, mantenia aquell rostre inexpressiu tant seu (deu ser un bon jugador de pòker). En Jochen Rueckert no podia fer gaire res, prou feina tenia llegint els temes (el bateria original és en Billy Hart) i amb estirar el baixista. Nedava a contra corrent, vaja. En general va haver-hi bons solos, però el concert va ser, com diria la meva mare: “una merda numbru 1″.
Sortint vam anar al Fat Cat, a fer uns ping pongs, unes cervesotes i uns billars. I cap a casa falta gent!
I aquesta és l’última crònica… això sí, ens hem deixat algun personatge digne de ser recordat. Ahir no hi era, però l’hem trobat a molts concerts. Es tracta d’un personatge que es dedica a gravar els bolos i a tirar fotos. És un home d’uns cincuanta anys, alt, prim, calb i amb ulleres. I fa molta i molta ràbia, és molt repel·lent. Sempre es posa a un costat de l’escenari, amb el seu ordinador i la seva càmera amb trípode. Al mig de l’escenari hi fot un micròfon que suposo que deu ser boníssim, i es dedica a gravar el concert i a fer fotos. El millor de tot, quan mostra la seva repel·lència amb tota l’esplendor, és quan fa un discurs abans del concert. Oh, quina rrrrràbia, per l’amor de Déu! El tio es dirigeix al públic i diu: “hola, avui, com veieeeeu, estem gravant el concert, així que si us plaaaaau, estigueu moooolt silenciosos i sobretooooot, sobretooooot, apagueu els vostres “electronic devicesss”, no els poseu en silenci, apagueeeeu-los del tot. Si els deixeu en silenci, el micro ho detecta i fa un “tzzt, tzzt” que queda gravat. Especialment els iphones. Gràcies”. La frase en si, el que diu, no és odiós, però és la manera com ho diu. Té una veu agudeta i parla amb una entonació, amb unes pauses, que són perfectes per fer ràbia. I el millor de tot és que quan parla fa uns gestos amb les mans com si estigués fent una pregària, inclinant-se endavant sempre que diu “pleeeeeeeease” i tancant els ulls intermitentment i posant els ulls en blanc, especialment quan diu lo del “tzzzt, tzzzt”.
Un altre personatge per recordar és en Chris, el “mosso” del pis. Un home del barri, negre com el carbó i simpàtic com ell mateix, i amb unes dents d’or que sempre que somriu (sempre, vaja) se li veuen. Entrenyable.
I l’últim personatge que m’agradaria recordar és una dependenta d’una botiga de partitures, a prop del Carnegie Hall. He intentat descriure-la però no sé com fer-ho. El que puc dir és que era una dona gran i que tenia un sentit de l’humor finíssim. Portava unes ulleres d’aquelles que només serveixen per llegir, que s’aguanten per la part final del nas, i quan et mirava, sempre ho feia per sobre de la muntura. Cada frase que deia era una acudit boníssim, amb l’Albert no podíem parar de riure. Em sembla que l’únic que va dir amb un cert to seriós va ser quan va explicar que en Tony Williams li va demanar unes partitures d’un quartet de corda, no recordo quin. Quan vam marxar de la botiga, ens va dir: “teniu, agafeu una targeta de la botiga i quan veieu algun paio ros amb els cabells llargs la hi doneu, que segur que toca música clàssica i busca partitures”.

I no sé què més dir, això ja s’ha acabat! Després de tres mesos intensos ara s’ha de veure què en fem de tot plegat. Per ara, puc dir que m’ho he passat molt i molt bé, que he rigut molt, que he plorat molt, que m’he tirat molts rots i molts pets, i que he estat molt immers amb tot el que la música implica. Hem tingut petits entrebancs, però res d’important, hem tingut molta sort. Torno a casa amb la butxaca buida però amb la sensació d’haver fet el que volia fer. No sé si he trobat el que hi venia a buscar, suposo que necessito un temps per poder-ho dir.
Res més, només falta donar les gràcies a tots els que heu anat seguint el blog i dir-vos que ens heu animat molt a tots plegats, sempre feia molta il·lusió veure com la gent anava dient coses. Moltes gràcies.

PD: ara sí, ara ja escric des de Catalunya!!! “Man, be lazy, this is Barcelona” diria en Bill. La sensació ha estat ben bé aquesta, aquí tothom va molt més tranquil. Ara me n’adono que m’havia acostumat al ritme frenètic de NYC i ja no era conscient que allà van amb un coet al cul tot el dia. I, per l’amor de Déu, quin plaer poder dir “què et dec?” amb un català ben pagesot després de veure un cafè decent. Bon cop de falç.

Somethin’ Else

Avui ha estat un dia d’emocions fortes. He començat fent una sessió amb en Javi Moreno i en Don Friedman. Si, si, el mateix que va tocar amb l’Ornette Coleman el 1959. És un home molt grandet i molt amable. Ens ha obert la porta, vestit amb un xandall d’aquells brillants, que semblen de xarol, i amb una samarreta rosa, d’un festival de jazz de l’any de la Maria castanya. Ah, sense oblidar un detall de caracterització indispensable: unes ulleres penjant del coll, subjectades per un fil d’aquells… Hem tocat standards i temes seus, el tio està molt i molt en forma, m’ha sorprès, toca de pebrots. Hem fet una pausa, i ens ha explicat coses de l’Ornette, de primera mà!!! És clar, jo no hi havia caigut, però ell hi va tocar quan encara no s’havia gravat el Sometin’ Else, o sigui que no tenia ni idea de què anava la cosa. I va al·lucinar, va haver de fer-se els papers ell, tot i que diu que: “pffa, pels solos no em servien pas, no veus que aquells animals foten el que volen! no els pots seguir de cap manera!”. També ens ha explicat que va viure amb l’Scott LaFaro fins que es va morir, i va dedicar-li un tema, una balada. I l’hem tocat… que fort.

I al vespre, hem tornat al Lincoln Center, com uns senyors. Mare meva… Avui han tocat el programa sense canvis, han començat amb el “Joc de Cartes”. I després, igual que ahir, les mateixes obres, les mateixes notes, els mateixos músics i el mateix director, però no tenia res a veure. Al final, hem tornat a fer salts, abraçades, crits i ha estat un bany de llàgrimes, sense exagerar. Baixant les escales del Lincoln Center, una parella de gent gran que se’ls veia molt satisfets amb el concert ens han dit: “aquest director ha demostrat a quin nivell pot arribar l’orquestra, normalment no sona així”. Jo no tinc ni idea de com sona normalment, però em sembla que si mai torno a sentir una orquestra tocant així, seré molt feliç.

Lincoln Center

Ja fa temps que vam comprar unes entrades per avui, per anar al Lincoln Center. La New York Philharmonic tocant Stravinsky: Joc de cartes, la Simfonia dels Psalms i la versió completa de l’Ocell de Foc, dirigida per Valery Gergiev. És a dir: una orquestra de primera divisió, un director de primera divisió i un repertori que fa plorar, no podia fallar. A última hora hi ha hagut un canvi en el repertori, i en comptes del Joc de cartes han tocat un obra que cap dels tres coneixíem: Svadebka (Les Noces), també d’Stravinsky. I no era amb l’orquestra, sinó amb quatre pianos, cinc percusionistes, soprano, mezzo-soprano, tenor, baix i cor. Sense exagerar gens ni mica, puc dir que m’ha caigut la bava, literalment. Quina pujada d’adrenalina! L’obra és genial, especialment al final, quan es queden els pianos i les campanes. Absolutament al·lucinant.

Després han fet canvi d’escenari i han tocat la Simfonia dels Psalms, i un altre cop canvi d’escenari per fer la traca final amb tota l’orquestra tocant l’Ocell de Foc. Estem parlant de 110 músics a sobre de l’escenari, tocant perfectament junts, afinats, amb una sala que sona perfecte, i amb un director que els fa anar com vol. No sé com descriure l’emoció del moment, només puc dir que quan ha acabat ens hem abraçat, i que tot sortint ens hem comprat entrades per demà, per tornar a escoltar el mateix. Tot dit.

Els vampirs de Colòmbia.

Són les 6:00 a.m. i tot plegat em fa pensar que per avui s’ha acabat dormir. M’he despertat per culpa dels veïns del pis de sota. Estic intrigat per saber què recollons han vingut a fer aquests dos colombians a Nova York. La primera setmana d’estar al pis van pujar per preguntar si teníem marihuana, i hi posaria la mà al foc que n’han trobat (a vegades pujes per les escales del pis i per l’olor diríes que s’està firmant un tractat de pau de manera autòctona). I també diria que no només han trobat marihuana… a la nit tot sovint fan merder, talment com si fos una festa amb en Guti i en Chimo Bayo, com una onada de “subidón” de pastilla (uea!). Sembla que et passi una manada de búfals per sota el llit, dura uns 10 minuts, el temps suficient perquè et despertis. Després, uns minuts de tranquil·litat (no sé si estan liant el porro o preparant les “clenxes”) i sant tornem-hi. Això si, durant el dia són molt callats, deu ser perquè fan horari de vampir. De fet, l’amo del pis ens va dir que s’havíen queixat perquè no els deixàvem dormir, però el que els covards no van dir és que eren les 4 de la tarda… i dic covards perquè esquiven totes les mirades, és impossible parlar amb ells mirant-los als ulls. Avui, no sé què han fotut, però a les 6 s’han posat a cridar com uns desesperats, i no he pogut més, he obert la porta i els hi he deixat anar un “xxxxxxxxxt!” que han callat de cop. El mal ja estava fet, però. He intentat agafar el son una altra vegada, he fet unes croquetes amb els llençols, i entre el meu estimat company d’habitació, que ha començat a respirar com si fos en Darth Vader, i l’esquirol que ha vingut a gratar-se el nas al costat de la finestra fent aquell nyic, nyic, per avui se m’ha acabat fer nones. Ja veig a venir que al migdia, al concert de la filharmònica de Nova York, faré cops de cap com si fos un concert dels Ramones.

Ahir vaig menjar sopa i em vaig trobar en Chris Potter.

Dinar tibetà i session amb l’Albert, en Javi Moreno, la Marta Sánchez i en Paul Orbell. N’hi havia més d’espanyols que d’americans!!!

Al vespre, després de menjar una bona sopeta amb noodles vaig anar al Birdland a sentir el quintet d’en Dave Holland i em vaig trobar en Chris Potter. El tenia just al costat, parlant amb una noia. La veritat és que no podia evitar escoltar la conversa, bastant profunda per cert, sobre les diferències entre tocar als EEUU i Europa. Després del seu festeig va anar a buscar el saxo i va començar el bolo: Dave Holland, Robin Eubanks, Chris Potter, Steve Nelson i Nate Smith. Boníssim, quan tingui una estona el penjaré.

BBQ on the roof

Abans d’ahir vam anar a una espècie de festa/barbacoa a casa del trompetista net i polit i del guitarrista jovenet i trempadot. En aquest pis hi viuen més músics, entre ells, el que em va deixar la bateria per poder fer el bolo. Per demanar-la i fer les gestions pertinents ho feia per mail, i hi havia alguna cosa rara que no acabava de lligar…
Vam quedar que hi aniria al migdia i vam aclarir què necessitava (el bombo, el goliat, etc.), perfecte. Arribo al pis i m’obre un noi: “Ei, hola, què tal?” dic jo; no recordava el nom del que firmava els mails i no em volia arriscar, així que li dic: “mmm, el bateria de la casa està a baix?” ell, amb cara de no entendre res em diu que si. Jo vaig pensar que era normal que no entengués res, potser no l’hi havíen dit que jo hi aniria. Bé, baixo. Al pis de sota hi ha una sala comuna, que és on hi tenen la bateria muntada, i algunes habitacions. Precisament, la porta del bateria està tancada, truco: “ei, que sóc en Ramon, que vinc a buscar la bateria” , al cap d’una estona m’obre la porta amb cara d’adormit i em diu: “tu mateix” i passa de mi. ?!?! No entenc res, per mail era molt atent i ara em fa això??? Home, jo entenc que l’he despertat, però són la una del migdia i ja estava avisat que vindria, no ho entenc. El torno a molestar per dir-li si hi ha fundes i ell em diu que no, aquest cop sense obrir-me ni la porta (!!?!?!). Bé, ja s’ho farà, penso jo, i començo a desmuntar la bateria. Quan marxem del pis amb en Marc i en Txema, veiem que el noi que ens ha obert encara està allà, pal plantat i amb cara d’estar presenciant una escena surrealista, passem per davant seu amb tots els trastets i diem adéu. I per tornar la bateria, tres quarts del mateix… El noi que m’obre la porta és el de l’altre dia, dic hola i torno les coses al seu lloc, el bateria no hi és. No marxo sense abans dir-li al noi de la porta que li doni les gràcies al bateria i em diu: “ok” un cop més amb cara de no entendre res.
Durant la festa vam descobrir la confusió i ens vam fer un bon fart de riure, resulta que l’amo de la bateria és el que m’obria la porta!!! Home, aquest si que fot cara de dir-se Hajime, però jo no hi vaig caure perquè ell és guitarrista, i el més normal és pensar que el bateria de la casa és el que té l’instrument, no? Ai senyor!

Normes per escoltar un concert al Carnegie Hall

Sophia Rosoff

Don’t force anything, just go where you want to play and do it.

Play for the sound, not for your eyes.

Duot al Downtown Music Gallery!

Té pebrots veure per primera vegada als Duot i que sigui a Nova York. Ha estat un bon bolo, però jo m’he quedat amb les ganes de veure’ls més a tope: el grup d’abans s’ha allargat molt, massa, i quan els de Duot s’hi han posat, la sala tenia la meitat d’energia i de públic: en Marc, un noi que s’ha quedat, el dependent i jo.

Han tocat dos temes, o sets, perquè em sembla que dins d’aquests n’hi havia diversos, de temes. L’Albert ha estat molt imaginatiu, molt, ha conduït molt bé la música. L’única pega que li he trobat, potser per la meva posició, és que el so m’arribava molt matat, no sé si era en comparació al saxofonista d’abans o era per la projecció del so. I en Ramon ha tocat molt bé, amb uns plats que sonen de pebrots, i molt pendent de “fer la seva feina”.

Sentint-los tocar passen moltes coses, hi ha moments de tot, però mai sona forçat, es deixen molt espai i valoren totes les aportacions de l’altre. I els camina molt bé, la música sempre està en moviment. M’agrada quan van junts, i més quan no hi van…

En fi, perdoneu el misticisme. Avui era dia Sophia. Aviam si en Marc penja alguna foto del bolo, i us feu una idea de l’”antro” on tocaven.

…n’hi ha d’altres que tenen una explicació molt simple.

Aquí no hi ha cap truc, són els últims 11$ que em queden. Si comptem que n’hi dec 30 a l’Albert del taxi d’ahir, i que el tren per anar a l’aeroport en val 5… no, val més no comptar-ho.

Última setmana…

D’aquí set dies, i si el volcà islandès ens ho permet, agafarem l’avió cap a Barcelona. No em puc treure això del cap…
Avui tota la mainada del pis ha anat a la classe de l’Steve Coleman (a veure si s’animen a fer un post!) i jo m’he quedat a casa. Tenia pensat anar al concert d’en Joe Lovano, era una ganga, només valia 10$. Però tinc les orelles saturades i el cap a punt d’explotar amb tanta informació, així que he fet una excursioneta pel barri per començar a mentalitzar-me que això s’acaba i per ordenar les idees.
Aquests últims dies els estem aprofitant (en Marc i jo) per estudiar els temes nous de Karion, en Txema està estudiant Bach, que demà té classe amb la Sophia i l’Albert està fent de representant de les escopinyes picants. O sigui que tothom fa la seva, “això és free” tal com l’hi va dir en Txema a l’Albert el dia de la seva arribada.

Quin dia!!!

Hem començat fent una bona hamburguesa, es veia a venir que el dia seria dur. Amb la panxa ben plena i la butxaca ben buida, hem anat al Carnegie Hall, aquest cop a la sala gran, a escoltar en Maurizio Pollini tocant Chopin. Concertàs de dues hores i mitja. Hi ha hagut moments conflictius, la sang no sabia si havia d’anar cap a la panxa per digerir el tros de carn que hi residia o si havia d’anar al cap per centrar l’atenció al concert. Però realment ha estat un viatge, sort que entre bis i bis he pogut anar tornant cap a la terra.
I després, cap al concert de Duot. Bé, d’això no explicaré res, algú altre ja farà la crònica. Jo només puc dir que m’ho he passat molt bé i que no sé com hagués pogut fer el bolo sense aquests fantàstics amics que m’han ajudat a portar la bateria.
Quan hem acabat, en Bruce, l’amo del Down Town Music Gallery ens ha dit que a les 21h tocava en Hamid Drake amb en Peter Brotzman. Stpta!!! Hem agafat un taxi i cap a tornar la bateria pitant. Amb les presses, i l’acumulació de tensió de tot el dia m’ha semblat sentir que tocava en Han Benink, i m’he emocionat. Al arribar al lloc i veure en Hamid Drake m’he desinflat una mica, però quan m’he posat en situació he disfrutat el concert.
En Peter Brotzman ha tocat amb més matisos i més colors que mai. Els temes eren completament improvisats, però es veia molt clar la direcció que prenia el tema, i el conduïen molt bé. En Hamid Drake no m’apasiona, però tocant això ho fa molt bé. Es veu d’una hora lluny que és una gran persona, i ho projecta molt quan toca, això m’ha tocat.
Necessito descansar.

Breu.

Ahir, res per destacar: jornada de clausura i estudi. Pluja.

Avui, somni: En Rossy em feia crits…

Albert Cicera i Ramon Prata

Ahir vaig fer dia de desintoxicació musical. Al matí, després d’intentar motivar-me un parell de vegades i veure que el meu cos no responia als estímuls habituals, vaig entendre que necessitava dedicar el dia a fer qualssevol cosa que no fos musical. A més a més, el “weather report” deia que era l’últim dia amb sol de la setmana, així és que vaig aprofitar per anar a Central Park.

Tornant, vaig fer l’útlim pagament dels plats, i quan vaig arribar a casa no tenia ni esma per tocar. Després d’estar tot el dia caminant i jugant al frisbee estava esgotat i vaig dedicar el vespre a mirar pel·lícules. Vaig tornar a mirar Annie Hall de Woody Allen (que bona l’escena del sopar amb els sogres, quan fa una mena d’imatge subliminal i es veu en Woody Allen vestit de rabí) i després, seguint el consell d’en Henry Threadgill vaig mirar El falcó maltès. Quina gran pel·lícula!!! Manté la tensió en tot moment, els diàlegs són boníssims i en Humphrey Bogart està espectacular. Llàstima que ara ja no pugui llegir el llibre… la veritat és que amb el que em va recomanar en Dan Weiss ja tinc lectures per temps.

Avui i demà m’hauré de dedicar a mentalitzar-me pel bolo de duot, que per cert, l’han anunciat així:

This Sunday, April 18th Another Double-Header
At 6pm:
JEFF PLATZ – Guitar / DANIEL CARTER – Reeds & Winds!
KIT DEMOS – bass / JOHN McLELLAN – drums! CD Release Set!
at 7pm: DUOT!
Featuring ALBERT CICERA & RAMON PRATA!
Great Sax & Drums Duo from Barcelona, Spain!

Si ells diuen que ens diem Cicera i Prata, jo m’ho crec, tu! Ah, a la botiga ja tenen CDs nostres!!!

Eh? què dius?

El pis està ple de diaris de l’All about jazz, sense anar més lluny, des d’on estic ara mateix en puc veure tres d’escampats pel menjador, però s’ha de comptar amb els de les habitacions i amb el més important de tots: el del lavabo. Aquestssss petitsssss diarisuss (broma del pis, no en feu cas…) ens van bé per establir la nostra ruta de bolos, i … on vull anar a parar amb això? ja no sé ni què escric!!! Bé, és igual. El cas és que ahir vam fer doblet, començant la nit amb: Jeff Ballard, Mark Turner, Ben Monder, Miguel Zenón i Hans Glawischnig al Jazz Standard. En Jeff Ballard era el mestre de cerimònies però no era el seu grup, el repertori el van muntar entre tots, tot i que suposo que ell hi va posar més cullerada. Quan ens vam enganxar al jazz, aquests músics estaven despuntant a l’escena mundial, eren els Bojan, Messi i Pedro del jazz de Nova York. I ara ja estan en una altra fase, no són aquells jovenets que van a tocar amb l’esperit d’estar explicant una nova història. Crec que en resum, és això. El seu torn l’han cedit a tota la fornada dels Tyshawns, Morgans, Gilmores, Weiss, Heckselmans, Morenos, Stillmans, etc.

A part d’això, veure en Jeff Ballard sempre és una inspiració! En Ben Monder va marcar el primer gol de la nit, igualet que el gol d’en Pedro amb el Depor, però en versió musical. Estava tot solet allà al darrera, i després del solo d’en Zenón, que va fer mig gol: pam! Ens vam mirar tots tres dient: “este es mi chico“. En Miguel Zenón i en Mark Turner no van acabar de brillar. En Hans Glawischnig va estar molt fi, especialment en els solos. L’últim tema va ser el Humph, d’en Monk. I sembla ser que el solo de contrabaix va conmocionar les orelles d’en Brad Mehldau. Si, si, en Brad Mehldau estava al públic, a un metre i mig de nosaltres. He de reconèixer que quan es va aixecar per anar al lavabo, una mica més i vaig a veure de quin color fa el pipí…

Després del concert, una altra pizza per un dòlar i de segon plat, un hummus que feia plorar. I cap a l’Stone a escoltar en Roger Turner, Tim Hodgkinson i Thomas Lehn. Com molt bé va descriure l’Albert, el concert va ser com escoltar un quadre de Pollock. Improvisació lliure, sorollisme, digues-n’hi com vulguis. Val la pena escoltar concerts d’aquests de tant en tant. No només se n’aprenen coses, sinó que et fan tornar-te a plantejar els fonaments de la música, les coses més esencials que per culpa de la rutina del dia a dia oblidem tot sovint.

Per acabar de completar la crònica d’ahir, falta explicar un petit detall. L’Albert va anar a classe amb l’Ellery Eskelin, un saxofonista que sempre que toca porta taps a les orelles. I resulta que el nano va amb taps per casa, també. Conseqüència ràpida de tot això? doncs que vam acabar passejant per manhattan amb uns taps a les orelles, uns que ens va recomanar el mateix Eskelin. Eh? què dius?

Sam Yahel, Matt Penman i Jochen Rueckert – Village Vanguard

Hi ha alguns concerts del Village Vanguard que es poden escoltar en directe per internet, i aquest n’és un. En aquest link s’hi poden trobar alguns dels concerts enregistrats.

Van tocar estàndards i temes propis amb aire d’estàndard, tot i que es va escapar alguna versió dels Beatles per allà al mig. En Sam Yahel em va sorprendre amb el piano, sempre l’havia escoltat tocant l’orgue. De totes maneres, sovint se l’hi escapava alguna “meldauada” o “jarrettada”. Treu un bon so del piano, net i transparent, però poc projectat. He sentit altres pianistes tocant amb el mateix instrument, i n’han tret més rendiment en aquest sentit. En Matt Penman tenia el “guapo subio” si fos actor remenaria més calés. Va tocar molt bé, un bon so i fent la seva feina. S’ha de dir que en Marc va comentar que pel seu gust, en Matt va tocar massa. I en Jochen Rueckert, a part d’estar cada dia més calb i més gras, cada vegada toca millor. Controlant el volum perfectament, amb uns plats que fan plorar (els millors que he sentit aquests mesos) i tocant sempre dins del tema.

La nota negativa va ser un maleït francès que estava a primera fila i que anava més pet que nosaltres el dia del Barça-Arsenal. Aplaudia quan no venia al cas i es movia de tal manera que era impossible treure’l del camp visual. No només ens va molestar a nosaltres (em sembla que aquest “nosaltres” inclou el 100% del públic) sinó que segurament va esguerrar la gravació d’ahir…

I per rematar el bolo, una pizza per 99 cèntims, és gravíssim, no? Ara, s’ha de dir que no tornen el cèntim de canvi… no es pot permitir! un cèntim, no? uiiiiiiiu.

Vir Heroicus Sublimis

Aquí hi deixo el dibuix que en Quel ha fet sobre el Vir Heroicus Sublimis i el rectangle d’or (el comentari és al post dels impressionistes abstractes):

Els bolos que no apareixen a l’All About Jazz…

Aqui a NY ens guiem, per fer l’itinerari de concerts, per una revista dita All About Jazz, on hi apareixen la majoria de bolos ordenats per dies. Ara bé, n’hi ha que no surten a vegades, sobretot bolos underground, a llocs que no programen habitualment… Doncs es veu que aquest diumenge n’hi ha un, i de ben curiós.

A una botiga especialitzada en free, Downtown Music Gallery, hi toca… DUOT! Resulta que l’Albert ha anat a comprar discs, s’ha posat a xerrar amb el venedor, li ha dit que programen els diumenges però que aquest no hi tenen ningú, i que si volien tocar-hi. Acaba d’arribar a casa, i els dos estan massa nerviosos com per escriure res, així que us deixo aquesta notícia. En Marc i jo ja us en farem la crònica…

Pianistes 2/3

Aquest és el post dels pianistes del mes de març, aviam què us sembla.

- David Bryant (David Bryant DBLAQUE, The Jazz Gallery). Verd encara, toca amb molta intenció però sembla que li faltin recursos. El grup és poc homogeni, no es troben. Ell tira cap a una onda que quan obre recorda a Jarrett i quan es centra a Jaky Byard. De totes maneres, ell el millor del grup, i toca amb una decisió i una voluntat dignes d’admirar.

- Frank Carlberg (Tivoli Trio, w/ John Hebert, Gerald Cleaver, Douglass Music Collective). Modernisme del bo. Em va recordar una mica el Bill Carrothers. Té un so rugós, una articulació una mica bruta… Entre tot això, però, té quatre o cinc trullos “Kenny Kirkland”, que si no n’abusés no cantarien tant.

- Bruce Barth (solo, Smalls). Buf, preciós. El piano de l’Smalls necessita una repassada, tot i que no arriba a ser el del Jamboree. De les coses més importants que en vaig treure (tard com sempre, Albert): el camine i el tempo han de ser orgànics, no metronòmics. El repertori era una barreja d’standards i temes propis. I l’estil a mig camí entre Evans en l’harmonia i Hank Jones- Tommy Flannagan en el fraseig.

- Ben Waltzer (Andrew Rathburn Ensemble, Tea Lounge Brooklyn, rhodes). Gairebé no el puc comentar, tenia pocs moments on se’l pogués apreciar. Em va semblar molt bon pianista, amb moltíssims recursos de llenguatge i tècnica, però amb massa ganes d’acaparar espai a la Big Band,

- Craig Taborn (solo, Le Poison Rouge). Doncs un dels millors concerts que he vist, la veritat. Aquest tio és espectacular! El lloc és una espècie de Birdland/Blue Note però amb gent jove i més barat, no sé si autogestionat. El tio arriba, riu, i encara no hem acabat d’aplaudir que es casca un set de free del bo de 50 minuts! En cap moment es va fer pesat, repetitiu… Al contrari, conduïa molt bé la música cap a llocs diferents, nous, i els desenvolupava amb un gust… De tècnica, va sobrat. De llenguatge, té el punt aquest negre-free a partir de Jaky Byard però amb moltes coses de contemporanis tipus Vijay. I el que transmet és un bon rotllo…!

- Jason Moran (Paul Motian Trio, The Village Vanguard). O el baixón. Està en el mateix corrent que en Craig Taborn, però no li va funcionar res del que va fer. Ho sabia fer tot, però la música no apareixia per enlloc. El Greg Osby no va ajudar, tampoc. Només en Motian, que els esperonava durant el bolo, ho va salvar. Cal dir, però, que al contrari que l’Osby, en Moran no es va rendir i ho va intentar fins al final. Però estava molt incomunicat, no interactuava gens amb la resta. Repertori de temes oberts d’en Motian i algun standard que se’ls va colar.

- Jacob Sacks (Dan Weiss Trio, I-Beam). Aquest dia en Jacob Sacks va estar fluixet. La música era difícil, s’havia de llegir molt i molt, a més tocaven una reducció d’una forma més gran… No va passar gran cosa. En Sacks condueix molt bé les veus, toca molt a partir d’això. Tant en l’acompanyament com sobretot als solos. I toca molt fluïd. I un mèrit més, que ens en vam adonar quan vam veure al grup de després: tenien molt bon so, aplicaven realment el “play the room”.

- Leo Genovese (Andre Matos Group, Cornelia). Al Leo Genovese es veu que ja l’havíem vist (jo no ho sabia que era ell) al Fat Cat, amb en Garzone. Allà no em va agradar gens, semblava un show. Aqui una mica més, tot i que no me’l vaig acabar de creure. Era una cosa ben alluçada. Té una tècnica espectacular, i aquest dia, si més no, no es va passar ni va tocar de més. Va fer només un solo, que no va acabar d’anar enlloc, divagava una mica. Bé, espero veure’l algun cop més i acabar-me’n de fer una idea, perquè és el típic tio que està a tants llocs i vol tocar tantes coses diferents que no li veus què hi ha més enllà. M’agradaria sentir-li el so, sobretot, i veure’l un dia que no vagi tant a remolc del grup i tibi més ell.

- Mulgrew Miller (John Scofield New Quartet, Birdland). So dolentíssim (per fora), i poca entesa, sobretot amb el Ben Street i en els primers temes, quan es quedaven a trio. Era el primer o segon dia, i no sembla que hagin tocat gaire junts, ja s’aniran posant a lloc, segur. En Mulgrew és una autèntica enciclopèdia del piano jazz, s’ho sap tot, i té un gust amb el llenguatge… Té una habilitat per entrar i sortir de l’harmonia espectacular, bàsicament perquè ho fa amb molt de gust. Llàstima el so. A més, l’Scofield tocava al doble de decibels que la resta de grup!

- Ethan Iverson (McNeil-McHenry Group, Cornelia). Bon bolo, temes del McHenry, obertets, algun estàndard, i temes de McNeil sobretot. Ethan: força curiós, de fet, tot i insistir-li molt per tal que em faci una classe i que el tio em doni llargues, només l’he sentit al disc de Fresh Sound dels Bad Plus. Mai en directe. Doncs m’ha agradat. És força curiós, però tot i que ha tocat temes modals, tocant semblant a McCoy, temes cool frasejant tipus Tristano, on se’l veia força còmode, per cert, i temes free, sempre ha entrat molt suau, mai ha forçat ni els compings ni el desenvolupament dels seus solos. A un nivell molt gran, de crear expectativa i de tocar realment el que sent i que creu que pot fer créixer la música. I també m’ha agradat, i molt, el so. Està cuidat, és maco, i sempre el té en compte, no té baixades de tensió. Molt recomanable.

- Kenny Barron (solo, Brooklyn Conservatory). Sala petita (50 persones aproximadament), piano de mitja cua. Típic auditori de conservatori, vaja. I EL CONCERT. És un dels que més m’ha emocionat des que sóc aquí, junt amb el del Roy Haynes i el del Paul Motian amb en Ron Carter. Repertori d’standards (medley Ellington, Body and Soul… i un tema propi (Lemuria). És pectacular. Toca molt maco, molt, en la línia d’Art Tatum però menys virtuós, és a dir d’aquells pianistes de swing-bebop tipus Hank Jones, Tommy Flannagan… potser amb algun matís harmònic més modern. No sé com us el puc descriure. El so potser ha estat el que menys m’ha cridat l’atenció (tenint la referència del darrer Hank Jones és difícil), però s’ha de dir que tots els acords li sonaven equilibrats, voicings de llàgrima, vaja, pianisme de tradició. Menció especial a la postura: absolutament efortless, suposo que fer un bolo així per ells és com tocar a casa…

- Fred Hersch (solo, Carnegie Hall). Doncs bé, en Fred Hersch és un pianista com la copa de un pino. Ja l’havíem vist abans, però aquest era EL BOLO, sala annexa del Carnegie Hall i piano sol. I per si no quedava clar, va tocar dues hores! Amb mitja part, això si. El repertori eren la majoria temes propis, alguns d’en Jobim (acaba de treure un disc a piano sol tocant-los) i algun standard (When Your Lover Has Gone, Whisper Not…). Ah! I una versió d’un Bach, tema, solo i cadència.

Toca amb la cadira baixa, és a dir, centre de gravetat baix, i origina el moviment des de la columna. Tot i això, no em va semblar que toqués tant a sobre el teclat com havíem treballat amb l’Albert Bover (parèntesi: en Fred és alumne de la Sophia Rossoff, l’Albert ho és dels dos, etc.). Per equilibrar i trencar la rigidesa, això si, tira la cama esquerra cap a la base de la banqueta. El peu dret el té als pedals. Veient-lo i sentint-lo tocar, realment transmet la sensació d’efortless, no sembla un pianista d’aquells que fan demostracions de força. I la seva concepció de la música hi va lligada, és clar.

En la majoria de temes barreja una exposició més o menys preconcebuda, recordant textures d’arranjaments per a grup gran: pedals harmònics, melodies harmonitzades amb dues veus, coixins harmònics amb veus totalment treballades i conduïdes, moviments de baix, baixos canviats… Tot elaboradíssim i alhora clar, molt clar. Doncs bé, dèiem que combina aquest concepte amb una espècie de teixir harmònic-motívic que creix i creix, on el solo gairebé mai és una línia de mà dreta (Bud Powell). L’efecte que produeix és d’una naturalitat, d’una inevitabilitat de la música, és tan progressiu que t’hi veus immers sense adonar-te’n.

Expressionistes abstractes

La visita del MoMA d’avui ha estat exclusivament de Jackosn Pollock, Mark Rothko i Barnett Newman. Ja havia passat dues o tres vegades per la sala dels expressionistes abstractes, però aquesta vegada només m’he mirat aquests tres pintors. El primer ha estat el Vir Heroicus Sublimis, el quadre vermell amb línies verticals de colors de Barnett Newman. És una tela vermella molt gran, amb cinc línies verticals, molt buit, net i senzill. És curiós perquè el va pintar l’any 1950 amb quatre línies, i just un any després va afegir-hi la cinquena línia, la que és de color daurat i que trenca amb la simetria del quadre. Suposo que el fet d’incorporar la línia daurada, no només aporta una tonalitat nova sinó que trenca l’equilibri natural de la simetria i li aporta més moviment. La veritat és que he estat una mitja hora mirant el quadre i no m’ha dit gaire res, igual com els altres dos quadres de Barnett Newman. M’agrada com equilibra els colors, les tensions que crea amb els espais d’entre línia i línia, etc, però hi ha alguna cosa que se m’escapa.
Després m’he concentrat amb Rothko, bàsicament amb tres quadres seus. Sembla ser que ell, a diferència d’en Barnett Newman, busca les emocions dels colors més que no pas les seves tonalitats. M’ho he agafat amb calma, m’he estat una bona estona mirant aquest quadre:

Al cap d’uns minuts me n’he adonat que els ulls no es poden recolzar a cap lloc, no hi ha cap color que domini, ni cap element geomètric. Els quadres d’en Barnett Newman són diferents, en aquest sentit. La vista pot passejar-se pel quadre tranquil·lament, les línies tenen molta força i creen espais, dinàmiques a sobre del color de la tela. Però amb Mark Rothko no em passava, i al no trobar cap lloc on deixar els ulls, he relaxat la mirada, sense focalitzar cap punt. I després de pocs segons, paf!!! les figures i els colors del quadre han desaparegut i només veia GRIS, un fons gris enorme, que ocupava tot el meu camp visual, i que m’aportava una sensació difícil de descriure, entre tranquil·litat i moviment. Si, el GRIS tenia moviment. Hòstia p***, m’he quedat enganxat al quadre uns cinc minuts i després he anat a mirar els altres quadres de Rothko, a buscar-hi el mateix. I amb tots he aconseguit relaxar-hi la vista i SENTIR alguna cosa. Per moments he pensat si el cafè que m’he pres abans d’entrar portava alguna substància psicotròpica… I després ha estat el torn de Pollock. Els seus quadres sempre m’han agradat, però avui, després de l’experiència amb els de Rothko, i després de tenir la vista preparada i el cap concentrat, els he disfrutat més que mai. Tinc ganes de portar els nens del pis al MoMA, a veure si també hi veuen el mateix que jo… (a veure si sóc jo, que hi he posat més pa que formatge).

Pianistes 1/3

En aquest post hi trobareu un petit resum dels pianistes que hem vist al llarg d’aquest primer mes d’estada. Les opinions no les subscriu el diari ni la resta de membres de la redacció, són a títol personal. I dues consideracions, abans que inundeu el bloc de comentaris: els noms dels grups no són especialment brillants; i sí, ens hem fet l’abonament de temporada a l’Smalls. Ah! I no hi trobareu comentaris dels organistes!

- Dave Kikoski (Jeff Tain Watts Quartet, The Village Vanguard). Lluent, amb un so brillant i atac molt percussiu i aportant molta energia al grup, recolzant al solista i… Quin solo!!

- Pete Rende (Lage Lund Group, Smalls) Jove, cohibit, bones idees, desenvolupament motivic, toca més poc que molt, introspectiu i persistent.

- Jacob Sacks (J. S. Trio, Cornelia Street Café) Jove, bona tècnica, usa recursos del clàssic sobretot en el llenguatge harmònic, no construeix acords en la manera tradicional del jazz. Molt fresc i creatiu

- Fred Hersch (w/ Ralph Alessi Duo, The Jazz Gallery) De’n Fred Hersch en parlarem més endavant, hi ha un bolo a piano sol, però per anar fent boca: estètica romàntica, basa tant els acompanyaments com els solos en la construcció a partir de la conducció de veus. I té un control molt bèstia del so, especial èmfasi en les dinàmiques!

- Kevin Hays (Joe Martin Group, Smalls) Física i musicalment, en aquest bolo, molt influenciat pel Jarrett del Quartet Americà, combina tocar in i out tant harmònica com rítmicament

- Frank LoCrasto (Eliot Zigmund Group, Smalls) Jove, endreçat, però aporta poc, al grup, ocupa un espai molt gran en els temes i no té prou material per omplir-lo.

- Kenny Werner (Ari Hoenig Trio, Smalls) Ell. Tocant molt, relaxat i gaudint, potser poc profund pel què pot ser, però fent sonar el piano de l’smalls afinat, que és molt.

- Uri Caine (solo) i Jamie Saft (Trio w/ Greg Cohen i Joey Baron, Abrons Art Center) Uri Caine MOLT bé, piano solo amb temes de Zorn amb molts recursos, de Jarrett a Cecil Taylor, so espectacuar pel piano que era (després es va veure) i una conducció de la música excel·lent, ajudat per un sentit de l’estructura bo, no es feia pesat,… Dinàmiques

Saft soso, un Jacob Sacks soso, insegur, sense tocar amb el trio, i repetitiu

- Fred Hersch (duo w/ Jo Lawry, Cornelia). Va tocar molt bé, se’l veia més còmode que al Jazz Gallery, i s’entenia molt bé amb la cantant. El repertori potser una mica massa ensucrat (era Valentine’s Day), i es nota que li agrada això, s’hi sent còmode. Però té la capacitat de tocar maco sempre i no fer-se pesat, t’acaba portant al seu terreny… Potser és per la sinceritat amb què aborda la música?

Tyshawn Sorey

A les 14h, xerradeta de Tyshawn Sorey. Ha explicat el que està treballant últimament, el seu estil compositiu. Ha parlat de la percepció de quelcom estàtic, dient que per repetitiva que sigui una determinada cosa, la nostra percepció canvia cada segon, l’energia és diferent i en conseqüència, deixa de ser una cosa estàtica. Ens ha ensenyat un tema seu que es tractava de 4 notes, 4 alçades que s’anaven repetint amb unes variacions mínimes de tal manera que no era mai el mateix però tampoc canviava del tot. Ha fet una comparació amb el món lingüístic dient que seria l’equivalent a escriure una frase enllaçant sinònims contínuament.
Un altre aspecte important de les seves composicions, més baterístic, és com es planteja el SO. No només està interessat en l’atac, sinó en com continua la nota i en com mor. Ens ha fet pujar a l’escenari, tots al voltant de la bateria, i ell anava posant exemples dels diferents cops als plats i als tambors provocant uns determinats harmònics.
Després ha fet el concert, i ens ha confirmat una vegada més el funcionament dels músics en aquesta ciutat: es concentren en UNA cosa i l’exploten fins al final. La música de Koan és una suite escrita per en Tyshawn que combina parts improvisades amb parts escrites i que sempre està al voltant del SO i de la idea de combinar elements per fer la música estàtica però no repetitiva. Ha estat un viatge, una gran experiència. Un bon exemple de com agafar un camí i seguir-lo fins al final, asumint-ne totes les conseqüències. Perquè, de fet, també ha parlat d’això, del que representa fer un projecte tant concret i amb tant poca projecció mediàtica. Ha dit que era conscient que poder fer concerts amb Koan és un regal. Amb aquesta gent tens la sensació d’estar escoltant una música molt sincera i molt profunda, t’agradi o no. I tot reflexionant m’ha semblat entendre una cosa: el fet de concentrar-se en un PUNT tant concret a l’hora de fer les coses (composar, tocar, en definitiva, en tot el que un fa i viu) representa que la resta deixa de tenir importància i en conseqüència tot flueix de manera més natural. És similar a passar per la corda fluixa: si mires al terra començes a moure’t d’un costat a l’altre fins que caus, però si mires a l’horitzó te n’adones que simplement es tracta de posar un peu al davant de l’altre.

Bye bye Beli!

Com es pot comprovar, no ens hem entretingut gaire per fer la foto, teníem ganes de menjar aquest esmorzar espectacular que ens han preparat la Beli i en Txema per amenitzar el comiat. De fet, sort que la Beli ha marxat, perquè és impossible guanyar al rummy samba si ella juga.

I ara només quedem els quatre homenots, els quatre últims exemplars d’homo jazzísticus catalanus de l’expedició 2010. Ai quina por.

Bassa!!!

Al matí he anat a tocar els meus estimats platerets al Maxwell‘s, en una sala amb condicions. Oh! Després de plorar de satisfacció he baixat caminant fins al carrer 12. Volíem anar a veure el Barça al Nevada-Smith, però resulta que una hora i mitja abans del partit ja hi havia cua per entrar. I per postres avui costava 10$!  Al final hem anat al thai del costat i l’hem vist allà. Ens ha acompanyat el nostre amic guitarrista xinès, i feia gràcia com deia Bassa per dir Barça i Savi per dir Xavi. El dia que li vam preguntar de quin equip era va dir: “sóc de l’Arsenal… el Barça m’agrada molt però és tan gran que no necessita el meu suport”.

Partidàs!!! El bar estava a punt d’explotar de l’ambient, els merengues s’han quedat força calladots, però. I res, després del 0-2, cap a casa, avui no he anat a cap concert.

Henri Cartier Bresson – MoMA

Henri Cartier Bresson estava interessat en captar el moment, no pensava amb la posterior edició al laboratori. Ni estava interessat en millorar o modificar les fotografies, un cop feia la foto s’acabava el procés. És considerat el pare del photojournalism, i va desenvolupar la fotografia de carrer i de la vida real. Estava interessat en veure com es transformaven les imatges al passar per l’objectiu. Veure com es transformen les imatges només pel fet de fixar-les en una pel·lícula, i jugant amb això. L’efecte que es crea és simil·lar als poemes visuals d’en Joan Brossa o als jocs d’en Chema Madoz, però molt més senzill. No acaba de canviar el sentit real de l’imatge, però aconsegueix mirar-la d’una altra manera, és una transformació molt subtil. Sort que m’he gastat els diners amb els plats, perquè mirant l’exposició m’han agafat ganes de comprar-me una reflex…

La flauta d’en William Kentridge i en Bill Stewart amb un pam de nas.

Fa unes setmanes vaig visitar l’exposició d’en William Kentridge del MoMA, però em vaig deixar la part de l’òpera. Avui he pogut veure les tres projeccions. En el primer vídeo es veuen els personatges, com es construeixen, etc. És la preparació de l’òpera. El segon és la flauta màgica, projectada sobre el sistema de pantalles que es veu a la fotografia de tal manera que sembla que tingui profunditat, com amb 3D. El vídeo és com els altres d’en William Kentridge, per si sol és espectacular, però a més a més té la música i l’argument de l’òpera de Mozart. És com una adaptació als nous temps del concepte d’obra d’art total de Wagner. El tercer vídeo és l’abstracció del segon, però a més a més, amb “titelles” animats. La música és una versió de l’original, adaptada al món de Kentridge, on es fusionen dibuixos, animacions, imatges reals projectades, titelles mecanitzats i un munt d’elements més.
Després del MoMA he baixat fins al Maxwell’s a veure si havia arribat algun plat nou. Quan he entrat a la cabina per provar els plats hi he vist que hi havia cap a 25 zildjians antics m’he tornat boig. Al cap de vint minuts de tocar i tocar m’he quedat amb una parelleta molt maca, un 20″ i un 22″. Caríssims, però boníssims. Anava tocant i tocant, canviant-los per comparar el so, canviant les baquetes, canviant de cabina, etc. Fins hi tot l’hi he dit a un paio que estava per allà que els toqués una estona, per poder-los escoltar. He demanat als de la botiga si em deixaven mirar la web del banc per veure quants diners tenia i finalment m’he decidit, els he comprat tots dos, estic boig. M’he quedat més pobre que una rata. Quan m’estava cobrant els plats, el paio de la botiga m’ha dit que ahir en Bill Stewart va estar dues hores tocant el 22″ que m’he comprat. El tocava una estona, l’agafava i caminava per la botiga mirant-se el preu. Així, durant dues hores, i finalment va dir: “m’ho he de pensar”. Nyee, si s’ho repensa i avui va a comprar-lo es quedarà amb un pam de nas.

Pharoah Sanders i xerrada amb en Dan Weiss.

Ahir finalment vaig poder quedar amb en Dan Weiss, a casa seva. La veritat és que va estar molt bé poder estar una estona amb ell i preguntar-li alguns dels meus dubtes. I evidentment li vaig poder fer LA PREGUNTA.

Després de comprar dos llibres que em va recomanar en Dan al Barnes & Novel vaig anar cap al Birdland: Pharoah Sanders amb William Henderson, Nat Reeves i Joe Farnsworth. Vaig arribar bastant aviat, i mentre esperava l’hora vaig estar xerrant amb un home molt simpàtic, un japonès que fa anys que viu a NYC. Em sembla que sempre que he sortit sol per la ciutat he acabat parlant amb gent, aquí tothom és molt obert i busca conversa amb molta facilitat. És una de les coses que més em sorprèn de la ciutat.

El concert va estar bé, de fet, només per poder veure en Pharoah Sanders ja val la pena. Ell toca amb aquella influència de Coltrane tant descarada, però ho fa a la seva manera, té la seva veu. La resta del grup era una mica més artificial: un fent de McCoy, l’altre fent d’Elvin/Roy, l’altre fent de Jimmy Garrisson, etc. En Joe Farnsworth té un nivell baterístic altíssim: té un so molt maco, articula molt bé totes les notes, swinga per tots costats, etc. Però el vaig trobar massa Elvin/Roy… què hi farem.

La música d’en Pharoah Sanders és molt negre, molt blues, molt africana, i el públic era completament blanc. Quan ho vaig veure, vaig pensar que hagués estat bé sentir-lo la setmana anterior, perquè va tocar al costat de casa. Pel barri hi havia uns cartellets que deien: “Pharoah Sanders come back to Brooklyn“, i vaig pensar que segurament hauríem estat els únics blancs del públic.

Jonathan Blake quintet – Jazz Gallery

El quintet era de luxe: Kevin Hayes, Mark Turner, Jaleel Shaw i Ben Street. La llàstima va ser que els temes, tots d’en Jonathan Blake, no donaven per gaire i el bolo va ser força fluixot. De fet, semblava que els músics estaven una mica desganats, suposo que per culpa del repertori. La Beli, en Txema i l’Albert van anar-hi al primer set, i ja ens van avisar, però el nostre va ser pitjor i tot. Almenys ells van tenir la sort de poder escoltar en Tom Harrell tocant un parell de temes. Al nostre set van convidar a un paio que tocava l’harmònica però tot i que tocava molt bé, hagués preferit escoltar en Tom Harrell. Realment, és fort com pot ser que músics tan bons facin un bolo dolent per culpa dels temes. Què hi farem. A part del bolo, ahir va ser dia d’estudi a casa. Ah, i finalment vaig trobat aquest llibre que en Txema es va comprar ja fa més d’un mes i em feia “mirotis”. Un llibre d’entrevistes molt recomanable, n’hi ha alguna de molt profunda. Tant és així, que després de llegir-lo vam estar un dia i mig conmocionats.

4’33″

Aquest llibre parla de l’obra 4’33″ d’en John Cage. És l’obra del silenci, una composició on no hi ha cap nota escrita, on el músic no toca absolutament res. D’entrada sembla difícil omplir tot un llibre parlant d’aquesta obra del silenci, però quan el llegeixes te n’adones de la seva magnitud. L’autor, Kyle Gann, parla des de molts punts de vista. Explica una mica la vida d’en John Cage, el panorama que hi havia en el moment que es va estrenar l’obra, la idea de la composició, la repercussió que ha tingut, la notació, les versions que s’han tocat, les versions que s’han gravat, etc. Hi ha gent molt escèptica amb aquesta obra, però crec que llegint aquest llibre les coses queden molt clares. M’ha agradat especialment pel fet que l’autor és bastant imparcial.

The piece is not actually silent (there will never be silent until death comes which never comes); it is full of sound, but sounds which I did not think of beforehand, which I hear for the first time the same time others hear. What we hear is determined by our own emptiness, our own receptivity; we receive to the extent we are empty to do so. If one is full, or in the course of its performance becomes full of an idea, for example, that this piece is a trick for shock and bewilderment then it is just that. However, nothing is single or unidimensional. This is an action among the ten thousand: it moves in all directions and will be received in unpredictable ways. These will vary from shock and bewilderment to quietness of mind and enlightenment.
If one imagines that I have intended any one of these responses he will have to imagine that I have intended all of them. Something like faith must take over in order that we live affirmatively in the totality we do live in.
Another friend of mine was disturbed about 4’33″ and said with some heat that I apparently thought him stupid and incapable of hearing the sounds of everyday life which he informed me he could and with pleasure. I asked him why, if in private he could hear, he was disturbed to foresee doing so in public. To this he had to say, “You have a point”.

John Cage

You allways paint, and paint and paint…

Avui teníem una cita amb el Barça al Nevada-Smith, “Where football is religion” i no hem fallat. Hi hem anat amb temps per no quedar fotuts, perquè el local s’omple de gom a gom, a un quart de tres ja hem començat a fer ambient. Veure el futbol en aquest bar és tota una experiència, els partits passen molt lentament, hi ha tanta atenció, tants crits i tantes cerveses, que ho vius amb una intensitat excepcional. Realment, en aquest bar el futbol és una religió. Ens hem animat a cantar com bojos, i és clar, com que amb la boca seca no es va enlloc hem decidit posar-hi remei. Fer això amb la panxa buida és una mica perillós, i hem acabat agafant un pet bastant considerable. De fet, hem acabat iniciant uns càntics d’homenatge a personatges com en Hristo Stoichkov o en Nicolau Casaus i tot. Quan ha acabat el partit, ens hem qudat al pati del Nevada-Smith i hem conegut un advocat americà, fill de pare valencià i mare anglesa. Ell també anava molt mudat amb tanta cervesa, i hem tingut una conversa que no sóc capaç de reproduïr. Només recordo que jo l’hi he dit: “you allways paint, and paint and paint…” fent referència a un detall que em fa molta gràcia dels americans, perquè estan tot el dia pintant i mai rasquen la pintura vella. El sentit literal del meu comenatari era massa absurd per ell, i s’ho ha agafat metafòricament, dient-me que els americans porten el cor al cap o alguna cosa per l’estil. I això només ha estat l’inici de la conversa… Bon paio, hem quedat per dissabte.

Després hem passejat la mona per manhattan, i quan hem recuperat el to hem anat al 55 bar a escoltar el quartet d’en David Binney amb en Jacob Sacks, en Thomas Morgan i en Dan Weiss. Un concertàs. L’altre cop que els vaig escoltar era amb un altra baixista, i realment, amb en Messi de titular, el grup sonava molt millor. El quartet és increïble, es nota que han tocat moltes vegades junts. Assumeixen molts riscos i la música sona fresca en tot moment, especialment quan es queden a trio, sense en David Binney. Han fet dos sets d’una hora i pico cada un, i només han tocat tres temes per set. I és que cada tema és un viatge. És una sort poder-ho veure en directe això, perquè em temo que l’energia del disc ha de ser molt diferent. Després del concert hem anat a comprar el disc, i tot parlant amb en David Binney he recordat a l’Eugenio. Ens ha dit que quan anava a Espanya a tocar, sobretot anava a Andalusia. Ha pronunciat el nom de Jerez de la Frontera ben igual que l’acudit d’el ruso, i no m’he pogut aguantar el riure. Segur que ell no ha entès res…

Jazz in Times Square

És curiós que a Times Square, el centre del món occidental, hi hagi concerts de jazz underground. En Roberto és l’amo de la botiga d’instruments de vent més emblamàtica de la ciutat, i ahir va començar a fer una programació de concerts a un bar que hi ha al pis de sota de la botiga, a Times Square. Cada dilluns hi ha un parell de concerts per només 10$. Amb això dels preus s’ha de vigilar, perquè a vegades pagues a l’entrada i tens consumicions, a vegades és gratuït però passen el barret, d’altres pagues només la consumició, etc. En aquest bar, quan entres i pagues l’entrada et posen un braçalet com els dels hotels, llàstima que en el nostre cas no és cap símbol de “pensió completa”. Però vaja, veure dos grups com els d’ahir per aquest preu és una ganga.

Primer va tocar el trio d’en Donny McCaslin amb en Hans Glawischnig i en Ted Poor. Un trio de saxo amb molta energia i directe a barraca, sense especulacions. Es va posar especialment bé, sobretot tenint en compte que veníem d’uns dies seguits de free i les orelles començaven a demanar una mica de canvi.

El segon grup va ser la gran sorpresa de la nit, vam vibrar: Loren Stillman, Gary Versace, Nate Radley i Ted Poor. El quartet es diu Bad Touch i fa plorar molt, realment és un grup, no hi ha un líder (tot i que sembla que està coliderat per en Ted Poor i en Loren Stillman) i els temes els tenen controladíssims. Ens va agradar absolutament tot: el concepte del quartet, els temes, els solos, els pentinats que duien, etc. Un grup molt recomanable, amb identitat pròpia i molta intensitat.

Bye bye, Pep!

Dubtes

Ja fa setmanes que hi penso, i no sé com s’ha de fer. Des del blog es pot controlar la gent que llegeix els posts: pots saber com s’hi arriba (si pel Google, etc) i què es fa mentre es llegeix (si es fa un link, etc). Fa temps, amb el post d’en Joey Baron, les visites van pujar moltíssim, i vaig veure que al club de fans d’en Joey Baron, al facebook, hi havia un link al blog… I fa pocs dies, després de fer el post d’en Zach Danziger i en Mark Guiliana, algú va traduïr la crònica del concert a l’anglès. Automàticament vaig veure el blog amb uns altres ulls i no em va agradar gens. Jo hi penjo les meves impresions dels concerts i algunes coses del dia a dia, per tenir-ne un record i per poder-ho compartir, però en cap moment m’agradaria que semblés com qui fa una crítica en un diari. Pensava fer un aclariment al final del blog, però prefereixo no esperar-me.

Dos en un.

Avui hem vist dos bolos en un. Tocava en Leo Genovese amb en Dan Blake, en Dmitry Ishenko i en Francisco Mela, i després, en Ben Monder amb en Jeremy Udden i en Ziv Ravitz. El primer ha estat free fluixot. Tenia ganes d’escoltar en Francisco Mela, però no el tornaré a escoltar més, almenys tocant free. En Leo Genovese i en Dan Blake han aguantat el grup, però de totes maneres no ha pas estat res de l’altre món. En Leo ha tocat amb la seva versió més “Don Pullen”, portant bastant el timó del grup, i en Dan ha tingut moments “Dewey Redman” i moments “Shorter”. En Dmitry Ishenko no ha tingut moments de res, i en Francisco Mela ha tingut moments per fer molts gestos i poca música. He trobat a faltar implicació i activitat per part del baix i la bateria, i els temes m’han semblat massa intel·lectuals. Ben al contrari que el quintet d’en Bill McHenry i en John McNeil: els temes eren rebuscats, i els solos no aportaven res a la música.

Després ha tocat el trio d’en Jeremy Udden, i la sensació era la d’estar escoltant dos bolos en un. Semblava una conversa entre el Dalai Lama i dos aficionats al budisme: tots tres poden parlar junts i opinar, però quan el mestre obre la boca no hi ha gaire res més a dir. I realment semblava això, un bolo a trio que dius: “pse”, i un bolo de guitarra que dius: “mare meva!”.  En Ziv Ravitz em va agradar molt quan el vaig veure fa unes setmanes amb la big band d’en Frank Karlberg, però tocant free m’ha decebut bastant. De fet, m’ha passat el mateix amb en Jeremy Udden, que també estava tocant a la mateixa big band i va fer un parell de solos molt macos.

Només per escoltar els solos d’en Ben Monder, ja ha valgut la pena. Quin home!

Després del bolo hem tornat caminant a casa tot buscant un lloc per fer l’últim sopar amb en Pep, i hem acabat en un restaurant turc. Feia una nit gairebé d’estiu i ens hem animat a menjar a fora. A la terrassa, delimitada per unes petites balles que la separaven del carrer, s’hi ha produït una escena d’allò més absurda. Per acompanyar el sopar hem demanat unes Brooklyn Lager, la cervesa més estimada de la casa. Quan ens les han servit, en Marc i l’Albert estaven fumant a la terrassa, i el cambrer, un turc enamorat del Galatasaray i del Barça, ha fet un bot, manifestant així la seva desaprovació al fet de fumar al restaurant. El resultat ha estat que per fumar s’havia de sortir del restaurant, que a efectes pràctics volia dir aixecar-se de la cadira i fer una passa cap a la dreta. Però per beure la cervesa, absolutament prohibit al carrer, havíes de tornar a seure. Al final, però, hem trobat la manera de combinar les dues coses: si hom està dret al carrer fumant, i inclina la part superior del seu cos uns 45º cap endavant, penetrant així l’àrea del restaurant, pot beure alcohol. Ara bé, hom ha d’estar concentrat per mantenir la mà que aguanta la cigarreta fora del territori. Per fer una calada només cal incorporar-se i recuperar la verticalitat, fet que millora la digestió de la cervesa.

Aquests americans estan folls…

Mike Moreno, Joe Martin, Kendrick Scott – Bar next door

M’ho he passat més bé estudiant el rhythm matrix aquest matí que no pas escoltant el bolo.

Tony Malaby, Eivind Opsvik, Kris Davis, Tom Rainey – Cornelia

Més free del bo. Ja vam veure el grup amb en Pep fa unes setmanes al Barbès, i ens ha fet gràcia repetir.

En Bill, en Chris i les perles de Fulton.

Avui, finalment, he rebut un mail d’en Bill dient-me per quedar al migdia. Si, si, aquí ja ens ha passat altres vegades, la gent no contesta i de cop diuen: “ARA!” . No sé, deu ser el seu sistema.

He anat cap allà després d’una setmana sense agafar els pals… i ha anat molt bé. Quan he arribat a la casa d’en Bill hi havia en Chris Higgins esperant a la porta, acabava d’arribar. Ens ha obert en Bill, hem muntat els trastets, i no hem tocat. Hem anat a la cuina i l’hem fet petar una mica. La conversa ràpidament ha agafat un to trascendental, parlant de la vida i la mort, de quan i perquè vam decidir ser músics, … intercalat amb contrapunts còmics com “l’smooth jazz” o els “dinner jails“. Les frases que podrien resumir la tertúlia a grans trets són:

“l’important no és com morts sinó com vius”

“absorvir el tempo de la banda” (com a punt d’intersecció entre internal i external hearing)

“tots tenim un beat intern inconscientment” (si parem atenció als sorolls d’ambient, o a quan algú parla, etc. podem sentir com tot té un beat)

“si no toquem a tempo pot ser per dues raons: a) tenim problemes tècnics b) tenim problemes psicològics (o paranoies, vaja)”

I després hem tocat i m’ho he passat tremendament bé, la música ha estat allà tota l’estona. No els he abraçat perquè m’haguessin estirat les orelles, però per dintre meu els he abraçat igualment. Sembla que no he estat l’únic que ha quedat content perquè han dit de tornar a quedar. Ara ja sé què m’espera, qualssevol dia rebré un mail i em dirà: “ARA!”. Esper-ho ser aquí, però …

He tornat a casa caminant, de fet en Bill viu rel·lativament a prop del nostre pis. He tornat a fer un viatge espiritual per Fulton tot i que aquest vegada no ha estat acompanyat d’una escena de jogging. Caminar per Fulton és molt especial, et dóna confiança i inspiració simultàniament (no és el mateix que inspirar confiança). Tot caminant he pensat que el secret de la felicitat és mantenir en equilibri la confiança en un mateix. Nosaltres som com un got que l’hem d’omplir amb aigua, que representa la confiança. Si no l’omplim fins a dalt, la falta de confiança ens farà fer coses per sota de les nostres possibilitats i no ens sentirem satisfets. Si l’omplim massa, l’aigua que sobra no només esquitxarà als que estan al teu voltant, sinó que també estaràs malgastant l’aigua. Això no vol ser un postulat Zen, simplement una fotografia del que he estat barrinant mentre tornava cap a casa.

Un dels que remena les cireres a NYC.

John Zorn, Trevor Dunn i Kenny Wollesen inaugurant una exposició d’una de les galeries de Chelsea. Ha estat un bolo extramadament curt, tramendament barat i descaradament bo. Han estat 20 minuts intensos de free del bo. Ja hem vist en Zorn unes quantes vegades i mai ha fet una sola nota que no valgués la pena, sempre a l’aguait del grup, i dirigint la música d’una manera molt clara.

Ha acabat el bolo i han marxat pitant i dient: “ara anem a tocar a la segona avinguda amb el carrer dos, i vindrà en Lou Reed”. Nosaltres teníem altres plans, però no ens ho hem pensat dues vegades, i hem anat cap allà. Llàstima que estava sold out. Una pena… sempre ens quedarà el consol d’haver vist en Lou Reed entrant al local.

De totes maneres, els 20 minuts de música que hem sentit ens quedaran a la memòria durant molt temps.

Pel que fa al virus de la casa, el meu cos l’ha vençut després d’una lluita aferrissada de tres dies. Llàstima que abans d’eliminar-lo, el malparit va criar, i un dels fillets se’l va empassar la Beli. I és clar, petonet per aquí, petonet per allà, resulta que en Txema ha caigut.

Fred Hersch – Carnegie Hall

És un binomi molt potent: Fred Hersch, un pianista amb majúscules; Carnegie Hall, l’auditori de NY per excel·lència. Concertàs de dues hores a piano sol on ha tocat estàndards, temes seus, i un tema de Bach. Ell és un personatge bastant especial, i té moltes connotacions que ara no crec que vinguin al cas ni tinc ganes d’explicar-les, però tant és així, que molta gent ha acabat plorant, ha estat molt emotiu. Abans del bis ha donat les gràcies a la Sophia Rosoff, i resulta que estava al públic, per fi he vist quina cara fa!

La música d’en Fred Hersch sempre m’ha semblat molt ensucrada, sense entendre aquest adjectiu com una cosa dolenta. I avui, la cosa era bastant simil·lar a anar a sopar a l’espai sucre de Barcelona: si vas disposat a menjar dolç pots al·lucinar. No obstant això em sembla que en un parell de temes s’ha passat amb la nata. Sobretot amb el tema Insensatez, que per si sol ja és força ensucradot. De totes maneres, ha fet el contrapunt perfecte amb alguns temes més salats o picants i ho ha compensat bastant. Sortint he fet un petit test: els hi he preguntat als del pis si després del concert preferirien menjar un batut amb cheescake o un pollastre al curry i tots han dit pollastre al curry, excepte un. Al final, dels sis, ningú ha menjat ni una cosa ni l’altra, però.

En termes més purament musicals: té un control increïble dels block chords. Hi ha hagut molt poques vegades que utilitzés la fòrmula típica on la mà esquerra fa l’acompanyament i la mà dreta fa el solo i la melodia. Es busca la vida entre el block chords, contrapunts, conduccions de veus, etc. Bé, tot això ho deixo per en Txema que em sembla que ja té el post de pianistes a punt.

Catalans pel món.

Avui m’ha fet vergonya ser català. He anat a veure el Barça a un bar que té per lema: “where football is religion” o sigui que hi van forts. De fet, és on hi ha la penya del Barça de NY. Avui el partit era important i al ser setmana santa, estava ple de catalans. El bar també és la seu de la penya de l’Arsenal de NY, hi havia molts gunners. Per entrar s’havia de fer una cua llarguíssima que tothom respectava excepte els catalans de torn que s’han volgut fer els espavilats. Un cop a dins, et deixen portar menjar d’altres llocs, perquè ells no en fan. Uns altres catalans han aprofitat l’avinentesa per no només portar la pizza, sinó per veure una trista coca-cola que portaven amagada. Els cambrers del bar els hi han dit: “home, us deixem portar menjar, però el beure no, eh!”. Doncs els paios, fent-se els despistats han anat tirant de la coca-cola. Per rematar-ho: durant tot el partit hi ha hagut un ambient increïble, tothom animava al seu equip amb respecte per l’adversari. Excepte quan uns pela-canyes “dabarsalona” han començat a criticar als pobres gunners dient-los que eren uns perdedors. Ara, els tios han callat com uns putes quan l’Arsenal ha remuntat. Quina pena, per l’amor de Déu!

Zach Danziger / Mark Guiliana duo – Rose Live Music

Al vespre la febre puja, però no em podia pas quedar un altre dia al llit. Així que els dos bateries de la casa hem agafat els trastets i cap a veure picar tambors. Anar a un concert de dos bateries tenint mal de cap no és gaire recomanable, però no podia quedar-me a casa una nit més.
En Zach Danziger ha començat fent bases amb l’ordinador i en Mark Guiliana s’hi ha anat posant. La cosa ha agafat una altra dimensió quan en Zach Danziger s’hi ha afegit. Boníssim.
A veure, dos bateries com aquests, tocant a sobre de seqüències electròniques: oblida’t de les dinàmiques. I en qüestió de volum, projecció del so i intensitat, era com veure un bou i un elefant. Quan veus un bou dius: “cony, quin goig, que gran i que gras, és un animal que agrada” però quan veus l’elefant tot darrera… el bou fa riure. I pel que fa a la manera de tocar, també m’ha agradat molt més en Zach Danziger. Vaja, en tots els aspectes m’ha agradat més: el fraseig, com resolia els blocs, com preparava els canvis de secció, etc. Tst, i que consti que sóc un gran admirador d’en Mark Guiliana, especialment amb l’Avishai Cohen. Ell és molt més pulit i detallista, però l’energia d’en Zach Danziger l’ha absorbit.

Estic malalt.

No és una metàfora, estic al llit. Demà havia quedat amb en Dan Weiss per fer classe, i he estat tot el dia pensant què havia de fer, perquè m’havia dit que tenia molts pocs dies disponibles, em feia molt mal pensar que no podria fer cap classe amb ell, però tampoc es tracta d’anar malalt a classe. El dilema s’ha resolt tot sol: aquesta nit m’ha enviat un mail dient que ell també està malalt.

Avui he tingut una sessió força curiosa, a la New York School. Hi ha una gent que demà grabarà un disc i el bateria, en Ferenc Nemeth, no podia anar a l’assaig d’avui. M’ha agradat veure com es prepara un disc amb un sol assaig, especialment per part d’en Javier Vercher. Bona experiència. Llàstima que tocant ja he començat a trobar-me malament… però m’he omplert de coratge, i amb el lema “don’t be lazy, this is New York” he anat a veure en Bill McHenry. He agafat el metro, i entre la pluja i el malestar que tenia, he arribat al local amb penes i treballs. En teoria el concert era a les 21h, i a les 20:45h, quan he arribat, estava tocant un altre grup. La sala semblava més una discoteca que un club de jazz, amb la música a un volum altíssim. Per complicar encara més les coses, al local en qüestió no hi havia cadires per seure i hi havia humitat. O sigui: perfecte per acollir a un malalt en potència! Al fons de la sala hi he trobat una mena de sofà, i m’hi he estirat fins que ha arribat tota la colla. Tant bon punt han arribat, se’ns ha acostat en Bill i ens ha dit que es cancel·lava el bolo, que no podien tocar en aquelles condicions. I ben fet que han fet, si senyor. Al costat de la sala, hi havia un altre concert de trashmetallhardcorerocknosequè. Tocaven a un volum tan fort que el so es filtrava d’una sala a l’altra, era molt incòmode intentar escoltar un concert de jazz acústic en aquelles condicions. Per cel·lebrar el meu mal estat i la cancel·lació del bolo, amb la Beli i en Txema hem anat a una pizzeria de les de veritat. Segons diuen, la segona millor pizzeria de NYC. Evidentment ells diuen que és la millor, però sembla ser que no és veritat. Tant si és així com si no, amb una bona pizza a l’estòmac i un gelocatil, m’he posat al llitet. A veure demà com em trobo. Sort en tinc de la Montse, que em va “obligar” a emportar-me gelocatils.

Cosmologic – Stone

Seré breu: han fet free del dolent. Avui he preferit arriscar-me i anar a veure alguna cosa desconeguda, i l’he cagat.

Abans del bolo he fet una sessió que ha estat plena de casualitats. He anat al lloc on havíem quedat, un pis a broadway de brooklyn. Pujo, truco, i m’obre un guitarrista de barcelona que vam conèixer fa unes setmanes tot fent una altra sessió. Era a casa seva, tot i que ell avui no tocava amb nosaltres. Bé, he estat per allà esperant, i quan ha arribat el saxo, sorpresa! Era en Pablo, un saxo alto de Santiago de Compostela. El vaig conèixer l’any 2000 i no havíem parlat més des d’aleshores. Que bo!

Després de la sessió, com ja he dit, m’ha tocat veure free del dolent. I tot sortint hem anat a fer el burro per l’east village amb en Pep. D’entrada, una hamburguesa al Mikey’s. Per ara, són les millors que hem tastat. Ah, i l’amo del local ja ens ha conegut i tot! Hem fet una mica el pallasso i hem sortit amb la panxa a punt de reventar. Tot passejant pel carrer del Mikey’s i del Cake shop, hem acabat entrant a un bar que podria ben ser una escena d’en Tarantino. A l’entrada, en una espècie d’aparador, hi havia una noia amb roba interior ballant. Era curiós, perquè era un bar absolutament normal, però hi havia aquesta noia mig cunilla fent la papallona, i a les pantalles del bar hi havia pel·lícules de porno sadomasoquista. Tst, i tot això sense deixar de ser un bar normal. Doncs això, resulta que en Pep es troba un paio argentí que a part de parlar d’ell mateix, es veu que toca la guitarra i que toca jazz. I jo m’he trobat una noia que es veu que toca el piano jazz. Cony de ciutat! Aquí hi ha músics de jazz a sota les pedres o què?

I res, hem rematat la jornada amb un bon cheese cake, i cap al llit.

Rodatge al barri

Les fotos són de fa uns dies, la neu que hi ha és artificial.

Hi ha coses que no es poden pagar amb diners.

El que ha passat aquesta nit no es pot pagar amb diners, i ho hem cel·lebrat tot fent unes cervesetes al metro (ben tapadetes amb la bosseta, però). Primer hem anat al jazz gallery a escoltar en Gilad Heckselman, en Mark Turner, en Joe Martin i en Marcus Gilmore. Concertàs! Temes molt macos d’en Gilad Heckselman, ben tocats, bons solos, bon so. No es pot demanar més. En Gilad té moments una mica Metheny, però té el seu estil. Les tres coses que m’agradaria recordar del concert han estat:
1.- “pensar llarg” És a dir, pensar amb molta antel·lació, sobretot el solista, però també per la base. Acompanyar pensant en això.
2.- Els temes: les estructures, les melodies, les harmonies… molt ben equilibrats en tots els sentits. Eren temes fàcils d’escoltar, però no eren d’aquells que al tercer coro ja estàs cansat de l’harmonia.
3.- El bombo d’en Marcus: prou greu per fer de bombo “rock” quan és necessari, però prou agut perquè estigui incorporat amb els toms. En Bill Stewart i l’Ari Hoenig el tenen molt més agut, tenen l’atac molt més definit, però no tenen el “Booom” envolvent per fer un bombo llarg i pesat. En Jim Black, en Tom Rainey i en Paul Motian el tenen molt greu, difícilment poden fer frases amb toms i bombo i que no destaqui el bombo com un instrument diferent del kit tom-goliat.
Bé, després del jazz gallery, hem anat al Cornelia: John McNeil, Bill McHenry, Ethan Iverson, Matt Penman i Billy Hart. A primera fila, igual que al jazz gallery…
Boníssim. Poder escoltar dos concerts tan bons i en tan bones condicions en una mateixa nit no es pot pagar amb diners. Han fet temes free, estàndards i temes d’en John McNeil i d’en Bill McHenry. Hi havia temes extremadament simples, però que hi treien molt suc. Bàsicament, tocaven confiant plenament amb el tema, traient-li suc i fent-lo sonar. Molt bon bolo.
Quan ha acabat, he anat al lavabo i m’he trobat en Billy Hart. No m’he pogut aguantar! El pipí no, eh! Vull dir que no m’he pogut aguantar i l’hi he fet LA PREGUNTA. Ell és un home gran, que ja està de tornada de tot, i que sempre va de bon rotllo i amb un somriure als llavis, però quan l’hi he fet LA PREGUNTA s’ha posat seriós de cop i me l’ha contestat.
Avui no podré dormir.

Ara si que podem parlar de casa de colònies!

MoMA

Picasso, Themes and Variations. El que més m’ha agradat ha estat veure com treballava i com arribava a les formes finals. Hi havia tots els dibuixos previs que feia abans d’arribar a una figura més o menys abstracte, i la gradació era molt evident. Sempre mantenia les coses esencials, però anava transfigurant-ne la forma. Així s’arriba a una forma nova, però amb el mateix concepte que la forma inicial. Casualment, l’exposició de “Water Lilies” de Claude Monet fa el mateix procés. A part d’això, l’exposició és cíclica, comença i acaba amb un quadre d’un pont japonès, amb colors molt marronosos. La resta de quadres són d’una tonalitat molt més suau, blaus i verds. Quan tornes a veure els tons del quadre del pont, després de veure l’exposició, té un altre efecte.

L’exposició d’en Tim Burton no val la pena…

Kurt Rosenwinkel, Matt Clohesy, Ted Poor – Jazz Standard

Sense comentaris, aquí hi ha el bolo. M’he reconciliat amb en Kurt…
Ruby my dear:

Boplicity:

How insensitive:

Stablemates:

When sunny gets blue:

Cheryl

John Scofield, Mulgrew Miller, Ben Street, Kendrick Scott – Birdland

El primer bolo d’en Marc Cuevas, acabat d’arribar, i no ha fet cap cop de cap. No sé si és perquè l’hi ha agradat molt o perquè en John Scofield tocava a un volum altíssim. El so del piano i del baix era força dolent, és estrany que en un club així passin aquestes coses… La música ha estat bé, però sense sorpreses. Ja sabem què toquen i com toquen, i és el que han fet. En Ben Street ha fet línies més “out” que de costum. A part d’això, i que en Kendrick Scott ha tocat molt amb l’aire d’en Roy Haynes, no hi ha hagut novetats ni sorpreses.

Ah, al públic hi havia en Kurt, en Peter Bernstein i un Xinès que si que feia cops de cap.

S’ha de destacar l’hamburguesa “to the point” que s’ha menjat en Txema. Els altres tres hem tirat més cap al camp dels mojitos.